El Palau Sant Jordi oferia un bon aspecte ahir dissabte per rebre la visita de Supertramp, banda mítica de pop-rock (amb intents de rock progressiu) dels anys setanta. Ja els havia vist els anys 1988, 1997 i 2002 (i al seu excantant Roger Hodgson, el 2008 i 2009) i sempre havia quedat encisat per la seva nitidesa sonora i la perfecció de les seves execucions musicals. De fet, com ja vaig explicar en un altre apunt, a la meva vida sempre han estat presents aquests sons i melodies inigualables, sigui amb l’aguda veu de Hodgson o amb el timbre més greu de Davies. Hi havia esperances de reunificació dels vells líders, però desacords de caire divers ho van fer impossible. M’hagués agradat moltíssim poder escoltar peces com Fool’s overture, Child of vision o Hide in your shell amb la banda i amb Hodgson de solista. Tot i així, sóc dels que reconec l’indubtable talent musical de Rick Davies, el fundador de la banda i el més gran (66 anys): en el concert d’ahir només puc dir que va estar genial. La lenta You started laughing, inclosa en el directe Paris (1980), va iniciar l’espectacle, seguida d’una magnífica Gone Hollywood (sobre la qual tinc dubtes si alguna vegada l’havien tocat en directe). Moments interessants van ser la vibrant Cannonball, únic tema de l’època posterior a la marxa de Hodgson, i From now on, amb final compartit entre el saxo de John Helliwell i el piano de Rick. El tren de Rudy va arribar a destí a l’hora que tocava (perfecta sincronització entre vídeo i música) i Another man’s woman ens va oferir un dels solos més increïbles de Davies, un pianista elegantíssim que posa els pèls de punta. Ell és el líder indiscutible: la seva presència a l’escenari, tot i la timidesa, és garantia de qualitat i l’edat no ha estat impediment perquè ens mostrés el millor de si mateix. He de reconèixer que és un dels meus ídols de sempre (no oblido Hodgson, Thomson, Helliwell i Siebenberg, els altres membres del Supertramp clàssic), ja que ha deixat empremta en la meva evolució personal, fins i tot diria que és el paradigma de perfeccionisme que també m’obsessiona. La part final del concert va oferir més èxits de Hodgson (amb les veus de Jesse Siebenberg -correcta- i de Gabe Dixon -més discreta) i es va cloure amb Crime of the century, un dels temes emblemàtics amb què sempre tancaven les seves actuacions. Va ser el moment en què vaig pensar que potser havia arribat el moment de l’adéu: dubto molt que tornin a tocar en una altra gira (els anys no perdonen) i és gairebé impossible pensar en una reconciliació entre els vells líders. Hem gaudit de la seva música -com també hem fet amb la de Roger- i això és el que restarà per sempre en el nostre record.
Temes del concert:
You Started Laughing
Gone Hollywood
Put on Your Old Brown Shoes
Ain’t Nobody but Me
Breakfast in America
Cannonball
Poor Boy
Give a Little Bit
Downstream
Rudy
It’s Raining Again
Another Man’s Woman
Take the Long Way Home
Bloody Well Right
The Logical Song
Goodbye Stranger
Bisos:
School
Crime of the Century
Meditacions des de l'esfera 