Un home bo

Al meu estimat tiet Armand

Ens has deixat i em costa entendre el món sense tu. Imatges de la infantesa em vénen al cap i em dibuixen el teu somrís i la teva mirada sincera. Eres i seràs sempre el tiet. Vaig ser el teu fillol i em vas donar tota la tendresa en una època en què el franquisme moria i els aires de llibertat esclarien els núvols tirànics. No vaig notar mai en la teva veu irònica un bri d’hipocresia: eres la sinceritat personificada, la discussió crítica sobre política, d’un nacionalisme d’esquerres que oscil·lava entre molt nacionalista i molt d’esquerres i que a voltes dubtava sobre la pertinença o no a unes sigles determinades. Odiaves el sectarisme i eres fidel a la veritat, des de l’honestedat de l’art i dels colors de les teves aquarel·les i dibuixos. Sempre has estat a casa: és el que tenen els artistes, que són presents amb aquella mena d’eternitat que ofereix la materialitat decorativa de la llar. Ens regalaves sempre un dibuix per Nadal: paisatges de Catalunya, natures mortes, marines…, sempre amb aquell toc d’elegància i de personalitat única. La teva mentalitat era oberta, de tarannà dialogant, fugint de la timidesa que ens fa més petits. Fa uns anys va morir la teva dona i des de llavors afirmaves, sentenciós, que “la vida és una estafa”, enunciat apodíctic que el passat dilluns es va veure reafirmat. La vida ens obre a l’esperança del futur, al projecte culminat, que al capdavall és malmès per la dalla traïdora. Somiem amb un món millor i la nostra petita realitat s’escapça per la temeritat dels instants caducats. Avui t’hem dit adéu i jo encara no puc entendre el món sense tu.

Anuncis

Discurs de graduació 2010

Molts anys esperant aquest dia. Molt de temps d’esperança en un futur que ja és present. La culminació d’una trajectòria acadèmica ens reuneix aquí, a la vostra escola, amb els vostres pares, mares, familiars i amics, amb la presència de la comunitat religiosa, el professorat i l’AMPA. Un munt de records segur que es dibuixen en les vostres ments anheloses de vida i plenes de joventut, la memòria d’uns cursos que semblava que no acabaven mai però que al final han passat com un sospir. Les amistats que heu trobat s’han emmirallat en vosaltres i us han ofert uns anys intensos de convivència i de somriures compartits. Els professors i les professores s’han esforçat per transmetre els valors, les actituds i les normes necessàries, i alhora us han guiat al llarg del camí apassionant del saber. Éreu fulls en blanc en la innocència primigènia i ara ompliu pàgines de gran bellesa en el vostre llibre de l’existència, el que només vosaltres escriviu. Mireu que les lletres dels dies es combinin amb harmonia i que els accents s’escampin amb seny i coherència. No defalliu mai, sigueu perseverants i lluiteu pels vostres projectes.

Sempre és difícil el comiat, perquè heu compartit moltes coses i heu deixat empremta en els nostres cors: potser crèieu que vosaltres éreu els únics que apreníeu i que els mestres simplement us ensenyàvem les claus del coneixement. Era fals, perquè nosaltres mai no hem deixat d’aprendre: ens heu ofert lliçons d’humanitat, ens heu transmès sentiments, emocions i ens heu ajudat a comprendre que tots som fills del nostre temps, com ja el savi Hegel va pronunciar un dia.

Ara arriba el moment d’escollir, d’enfrontar-vos amb un horitzó de possibilitats, a la recerca de la vostra utopia, el territori ignot que de mica en mica s’anirà desvetllant davant la vostra mirada encuriosida. Comença el viatge d’Ulisses a la recerca d’Ítaca: pel camí hi trobareu obstacles, però amb l’ajut de la llibertat, la igualtat i la justícia podreu construir el vostre món.

No perdeu mai la il·lusió ni la capacitat de sorpresa.

Molta sort, alumnes del Sant Andreu!

Dos anys d’alcaldia

Avui, 14 de maig, fa exactament dos anys de la presa de possessió de la meva dona, Montserrat Sanmartí, com a alcaldessa de Sant Fost. Va ser un Ple especialment emotiu, atès que una dona accedia per primera vegada al càrrec més important del municipi i acabava amb un any d’incertesa i de govern en minoria. El pacte entre IUSF (el nostre partit), CiU i ERC, signat el 23 d’abril, oferia a Sant Fost l’oportunitat de mirar el futur amb optimisme, en un acord de gran abast social i amb un canvi de tarannà que s’ha desplegat en múltiples iniciatives participatives i en una única fita: treballar per Sant Fost sense descans. L’alcaldessa, i d’això en dono fe, ha mostrat la seva extraordinària capacitat de treball i la seva mirada dialogant, sincera i humil. En les nostres converses privades sempre em manifesta el seu únic interès de treballar pel poble i fins i tot expressa un desig de no perpetuar-se en el poder, tot entenent que la política no ha d’esdevenir mai un ofici (com molts representants de partits tradicionals pensen), sinó un servei desinteressat a la ciutadania. He vist, des de la meva perspectiva, com poden arribar a ser les exigències del càrrec: feina les vint-i-quatre hores del dia, ja que en qualsevol moment pot sonar el mòbil anunciant una emergència. Ella està feta per això: hàbil en el discurs, ferma davant les injustícies o els rampells de desraó  (que també hi són), però sempre disposada a parlar i a escoltar, amb un mot de compromís o amb un somrís de complicitat. També ha d’entomar els atacs de l’oposició, lògica estratègia d’aquells que volen governar en el futur però sovint amarada de demagògia instal·lada en el ressentiment. Ella sap que el joc de la política és com un Janus bifront: cares que miren d’un costat tot d’una es giren cap a l’altre. La virtus i el fatum maquiavel·lians (no empraré amb ella l’adjectiu maquiavèl·lic perquè estic convençut que no ho és) difícilment es concilien i l’esforç en la resolució de problemes pot topar amb la fortuna desfavorable. Una de les seves habilitats és com ha enfocat la tasca municipal en plena crisi, sense aturar en cap moment la màquina: el 24 d’abril el conseller Tresserras va inaugurar la nova Biblioteca (un prodigi de modernitat), al setembre tindrem escola bressol municipal, l’any vinent la zona esportiva serà una realitat i tants altres projectes que té plantejats. Sovint pateixo perquè la veig cansada, però es refà i comença de nou la seva indefugible activitat. Sempre li agrairé l’oportunitat que m’ha donat de ser un petit Plató en aquesta Siracusa sense tirans. I sempre agrairé al meu partit, Independents Units per Sant Fost, una petita formació que governa en el poble des de 1993, l’oportunitat de ser partícips d’aquesta gran aventura. Algun dia passarem revista literària d’aquests anys i mostrarem al món com es pot governar amb eficàcia sense pertànyer als aparells partidistes, des del santfostisme (permeteu-me el neologisme) i la independència de qualsevol sigla establerta mediàticament.

A ella li dedico aquest post, per tantes coses compartides i per haver-me ensenyat a viure en plenitud.

Discurs de presa de possessió (14 de maig de 2008)

Esperen

Esperen que et moguis. Que facis alguna cosa. El món està esperant que t’animis a triomfar, a esmolar l’eina de la inspiració a ganivetades. Tens tot el que podries demanar, una família, gent que t’estima, que és amb tu, que t’acompanyaria fins a la fi del món, i tu quiet, indolent i mandrós, ofegat en la teva pusil·lanimitat exànime. Tens les joguines virtuals més valuoses del món, has conegut la meravella dels blogs autopublicats i res. No entenc per què no t’aixeques i els demostres que són uns nans, que han nascut perquè la loteria de les llavors els fou benèvola. No entenc per què maldes per destruir-te negant les teves virtuts i exalçant-ne els vicis. El temps s’escurça perillosament i tu, assegut, obsessionat en les tasques inautèntiques que alienen la teva ment. Avaluant en comptes de crear, quina bestiesa! Que n’ets capaç, tu, insecte vaporós, d’avaluar-ne res? Et prego que ho provis, que facis alguna cosa. Ells esperen i tu ja no pots esperar més.

Tema: Crazy, Supertramp (del LP Famous last words, 1982)