Resum

Primer mes de les Meditacions des de l’esfera. La valoració és positiva. Sempre volem més comentaris, tot i que l’important és tenir lectors i, aquests, els tenim. Estic satisfet d’haver superat la xifra dels trenta posts. Mai no havia administrat un blog d’actualització diària i ara entenc -i admiro encara més- aquells que ho segueixen fent des de fa anys. Han de tenir molt de temps lliure, ja que el dia és breu i les opcions per escriure en silenci són mínimes. Des de la modèstia del bloguer novell, tot i que avesat al món catosfèric i als seus aristòcrates des de fa temps, he iniciat el projecte amb il·lusió i no he volgut encasellar-me en un sol tema. La naturalesa de les Meditacions és miscel·lània. Hi caben el bé i el mal, la fragilitat humana i les virtuts de la lentitud, els plans que reservem per a l’esdevenidor, la versificació en assaig, l’objecte de YouTube amb acords d’obra mestra, les obsessions nanotecnològiques, els viatges, la solitud cartesiana, la inoperància dels polítics, les consignes surrealistes, el teatre amb majúscules i el sentit (o contrasentit) de l’existència humana. Ha estat un mes de tensions i problemes en el món offline, que anticipa un febrer apassionant. Seguim escrivint des de l’enclavament virtual que WP ens va reservar a finals de desembre. Canviarem coses, però romandrà el mateix esperit atribolat.

Anuncis

Tràgedia

Pensar des de l’abisme. Airejar la condició tràgica de l’ésser humà per reivindicar el goig de viure. Mantenir distàncies amb els altres fins a un límit acceptable. Soledat sense isolament. Trobada de si mateix sense oblidar que l’altre espera a l’altra banda però és lliure, com jo. Si estimes algú, has de permetre que continuï en llibertat. Torna The Police, caminant sobre la lluna i enviant un missatge d’esperança en una ampolla humida. Rosset a “La Contra” de La Vanguardia. El diàleg amb Cioran, el filòsof de la podritud, o sia, de l’esguard lúcid del món. No hi ha més veritat que el fet que hem de morir. La resta és deixalla retòrica, fins i tot els mots dels polítics, centinelles de la buidor. Tot és atzar i rialla sorollosa, breu parèntesi en el dolor que corca les il·lusions. Plaer temporal arrossegat pel vent vers un horitzó de nihilitat. La joie de vivre: res no és valuós si no va acompanyat pel desig entusiàstic de riure. Cada ésser és un himne destruït i només és subversiu l’esperit que posa en dubte l’obligació d’existir; tots els altres, àdhuc l’anarquista, pacten amb l’ordre establert. Existir és una objecció i el somrís un motiu per retardar l’inevitable. Perquè, com deia el poeta,

Apurar, cielos, pretendo,
ya que me tratáis así,
qué delito cometí
contra vosotros naciendo;
aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido:
bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor,
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.

Fonts: 

Cioran, E. (1995): Adiós a la filosofía. Barcelona: Altaya.
Calderón de la Barca, P. (1997): La vida es sueño. Barcelona: Vicens-Vives.

 

Espriu

“ALTÍSSIM: (…) Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les ombres predecessores -car ningú no sap si l’alè de vida dels fills de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra-, que pregui avui pels difunts de Sinera.”

Una obra imprescindible i un monument a la llengua catalana.

Font: Espriu, S. (1984): Poesia i teatre. Barcelona: Eds. 62.

Sòlits

Sòlit intrèpid eucarístic. Se me’n refot, la queixa esqueixada del verm, ens triboplàstic. Folrada la teia del túixec feréstec, galindaines fadrines copulen el garbí macrobiòtic. Gras galimaties de la carena pinosa clivella l’enigma. Rusc rinxolat d’himenòpters divins s’agotna rere l’angèlic rostoll de golafres lipolítics. Colesterol debolit a mitja tarda per l’orgia de sàtrapes ditiràmbics. Palesa ignorància de meuca infantada a la babalà. Guaitant a la riba dels mènids, Immanuel Kant, apoplèctic, resa el rosari rovellat del ruc rubicund.

Conxorxes

Les conxorxes per conquerir el poder són tradicionals en el meu poble. Des de temps immemorial s’ha fet servir la sospita de corrupció per erosionar l’adversari polític. Tot per poder accedir al govern. Amaguen llur incapacitat manifesta i la manca de propostes amb acusacions infundades (totalment falses i que, a més, han estat denunciades als jutjats) a fi d’acabar amb molts anys de govern independent (c’est-à-dire no controlat pels partits de sempre, esclaus dels interessos aliens i anhelosos de recuperar una parcel·la que encara no controlen). A Sant Fost es produeix una excepció remarcable i excepcional: en el nivell local no governen els socialistes, autèntics dominadors de l’entorn vallesà, atès que hi ha gent que tenen Ajuntament del PSC, Generalitat del PSC (IC i ERC no deixen de ser titelles, actualment, del “totpoderós” illetrat) i Govern Central del PSOE (en aquest cas, afortunadament). Un excés de poder que “el partit de la majoria” ha sabut administrar amb intel·ligència en els darrers anys, tot i algunes desfetes electorals. Però a Sant Fost no hi ha manera: el fruit desitjat es resisteix. Esperem que per molts anys.

Solipsisme

Un dels moments estel·lars de les classes de filosofia de 2n de Batxillerat té lloc quan comencem el racionalisme i explico René Descartes. És un moment, no sé bé per què, emotiu, en el qual es va gestant el paradigma de la consciència a partir del dubte metòdic, que es focalitza en els sentits, la impossibilitat de distingir el somni de la vigília i el dubte sobre les veritats matemàtiques (la hipòtesi del geni maligne). Llavors esclata, des del qüestionament inicial, el cogito, el “jo penso, per tant jo sóc”, la identitat intuïtiva entre el pensar i l’existir, el jo com a cosa pensant, que és el primer àtom d’evidència. Analitzat des de la perspectiva cartesiana, l’evidència del jo sembla indestructible, no hi ha res que el pugui vèncer. Si existeix un geni maligne que utilitza tot el seu poder per enganyar-me, m’ho està fent a mi, jo sóc enganyat però no abandono la meva subjectivitat. Si somio pensant que allò és real, sóc jo el subjecte del somni, ningú no pot negar-me perquè, en fer-ho, m’està afirmant. El jo que pensa és el jo que afirma, nega, entén, imagina, sent, però també passeja, gaudeix, escriu en un blog, parla amb els seus amics… I al final sembla que es queda sol amb si mateix (solus ipse), isolat i sense món, les coses diluint-se com esferes boiroses i Déu fent la gara-gara des del seu núvol d’infinitud. La res cogitans, subjecte d’idees clares i distintes, es trenca en mil bocins i deixa entrar la claror de les impressions quan Hume discuteix la seva substancialitat. Però Descartes roman amb la seva bata en l’estudi, ell sol, un jo que ha oblidat el món i les seves meravelles, entestat en ser una ànima quan havia teoritzat com ningú sobre el cos humà. El cogito és fred i en el món de les idees la temperatura és ben baixa.