Atac als drets lingüístics

El dia 1 de febrer està previst el tancament de 74 sales de cinemes pertanyents al Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, com a protesta davant la nova llei de cinema català proposada pel govern català. Considero un atac flagrant als drets lingüístics de la ciutadania aquesta actitud gremial, que utilitza l’argument del mercat per discriminar aquells que desitgem veure cinema en la nostra llengua. No sóc gaire defensor de l’intervencionisme estatal, ja que sovint aquest oprimeix les llibertats, però penso que en aquest cas està plenament justificat com a protecció del català, en clara inferioritat de condicions respecte del castellà. Si els arguments del gremi triomfen, estarem matant la llengua a favor del simple guany econòmic. Si no defensem nosaltres el català, ningú no ho farà. Calen iniciatives agosarades per canviar la dinàmica de les darreres dècades, amb una presència testimonial en les sales de la llengua pròpia del país, i la del conseller Tresserras ho és (un oasi enmig de la mediocritat del segon tripartit). Si no ho fem, estem condemnats a ser una colònia plena de complexos, amb les il·lusions malmeses, agenollada davant l’arbitrarietat dels que no arrisquen per por a ser justos.

Inscriu-t’hi: Si els cinemes fan vaga contra el català, els catalans fem vaga de cinemes (més de 12000 membres!)

Després del viatge

Hem estat absents del blog durant aquests dies perquè ens hem dedicat a actualitzar, amb la col·laboració dels alumnes i sovint a hores intempestives, el blog Andalusia 2010, un diari dels quatre dies per terres andaluses, del 20 al 23 de gener. Ja des de casa, aprofito per agrair a totes i a tots la bona disposició en tot moment i el bon ambient creat.

Gràcies, M. Teresa, Blanca, Pablo, Raül, Laura, Rocío, Laia, Melania, Angie, Adrià, Iris, Natàlia, Marcel, Andrea, Aida, Carla, Sara, Judith, Maria C., Àlex, Joan G., Alba, Cristina, Irene, Berta, Marta A., Cecilia, Xavi, Joan O., Guillem, Marta M., Enric, Anna, Dani, Maria P.

Accediu al blog del viatge i als àlbums Picasa del segon, tercer i quart dies.

Llibertat, decisió, Catalunya

El passat divendres, un grup de santfostencs i santfostenques ens vam aplegar a l’Ateneu per posar les bases de la plataforma “Sant Fost Decideix”, amb l’objectiu de preparar en el nostre poble una consulta popular sobre la independència per al dia 25 d’abril. Unes trenta persones de diferents partits polítics, entitats i fins i tot alguns a títol personal es van unir, en un moviment inequívocament transversal, per fer possible que Sant Fost decideixi quin és el millor escenari per al futur del nostre país. Tot i les diferències a nivell polític entre alguns dels assistents, el que va presidir la reunió va ser l’aposta per un model de consulta democràtic, tolerant i just. Una consulta en la qual tothom s’hi pugui sentir representat i que sigui el reflex d’un poble viu i compromès. Sens dubte, els que formem la plataforma pensem que Catalunya té el dret a decidir i que el millor seria una consulta a nivell nacional de caràcter vinculant, però també som conscients que alguns no volen sentir a parlar de referèndums d’autodeterminació, enduts per temences no massa edificants. És el moment de manifestar la nostra llibertat d’expressió i de fer-la palesa a través de la participació activa. Si som molts, serem més forts. Podem fer-ho i tenim l’obligació moral d’intentar-ho. Els que estimem el nostre país no ignorem que el camí pot ser llarg, però que cada cop estem més a prop de la gran decisió.

Plataforma Sant Fost Decideix:

El demiürg dissortat

La lluita per sobreviure dia a dia no és prou desgràcia. El mal no abandona els desheretats, que tremolen com la terra en veure que han perdut el quasi no-res que posseïen, un petit bocí de benestar enmig de la penúria. Els que ja no tremolen jeuen colgats en les desferres, sense rostre, cossos rígids que es confonen amb el devessall de materials de construcció. Nens morts i mares desesperades que no poden entendre la injustícia de la natura desfermada. Crits i sanglots ofegats per l’evidència de la catàstrofe. No pot estar passant: la vida interrompuda, versos que mai no seran pronunciats, promeses sepultades en la tomba dels incompresos. I nosaltres, estúpids egocèntrics fruint de les nostres satisfaccions neocapitalistes. El somni de la felicitat no és possible amb un demiürg dissortat (en veure la seva obra defectuosa)  que fa vacances perpètues.

Tot recordant les víctimes del terratrèmol d’Haití

Petits fracassos

Tinc la sensació que la multitasca perpètua és la principal garantia del fracàs. Fer moltes coses indueix a bandejar-les successivament per manca de temps. El dia és massa curt per activar tantes finestres i fer-les aparèixer amb constància per tancar-les després d’haver-hi treballat. La docència, física i virtual, xucla les hores i el capvespre esdevé sense treva amb la frustració de no haver perseverat en les activitats més plaents. Blogs oberts i no actualitzats des de fa mesos, projectes que no culminen per culpa de les obligacions rutinàries, llibres per escriure i fins i tot un doctorat a mitges. Tinc la sensació de no acabar res, de participar en un work in progress sense fi, amb petits fracassos que es van acumulant i que deixen els petits èxits en un lloc secundari. Per això no aconsegueixo mai centrar-me, massa dispers en l’oceà de la quotidianitat. Les coses velles m’avorreixen, necessito reinventar-me amb les tasques noves, proposant activitats engrescadores i 2.0 als meus alumnes (blogs d’aula, documents i presentacions de GoogleDocs…), però el temps vola i les correccions amenacen el lleure i maten les iniciatives creadores. Voldria ser com aquells hiperactius de la xarxa que es passen la vida enganxats al blog o al Twitter i que fins i tot troben la manera de fer altres coses. No sóc, però, més que un aprenent de tot en el món dels límits.

En el racó

En el racó de la buidor del pensament. Fressa, massa fressa. Intento sortir fora de mi mateix però la ventada no em permet desplaçar ni un centímetre del centre de la ment cansada. Fugir de les interioritats a la recerca del defora per trobar vells plaers i no saber com. Arraulit de fred, tot esperant la nevada definitiva, però no. La pressa de ser m’empeny per culpa de les traïdores busques del rellotge, tiràniques ganivetes que tallen els instants i els converteixen en irrepetibles gotims fugissers. Passa tot el que ha de passar per culpa de la condició humana, lleu guspira racional, bombeta incandescent que es fon en l’inesperat. Esperança, maleïda paraula que solques el desig i no trobes objecte! Deixa’m sol amb el desconhort del jugador virtual, caçador de glòries efímeres, aranya devorada per la xarxa omnipresent.