Set d’existir

En homenatge a Màrius Torres, en el centenari del seu naixement (30 d’agost de 1910).

Volem existir sense aturador. Malgrat la soledat dels moments íntims, la vida curulla es desplega amb amplitud i ens agombola. Som conscients de la finitud però ens elevem extàticament envers l’alçària de l’immutable. Ell ens nega l’accés però hi insistim, ignorants del no-res que s’hi amaga. Estimem per no desesperar, busquem la nostra Mahalta en el dur sanatori del món i a voltes la trobem, còmplice dels versos sincers d’una ploma virtual. La set d’existir és amor de les coses senzilles, que romanen malgrat els instants fugissers. La felicitat és cada moment viscut i la llibertat l’esperit obert a la terra sense rancúnies, la llengua que ens fa ser i el bocí de món que compartim. La malaltia és la deu dels versos, el mal genera belles rapsòdies: amb la tranquil·litat de la joia i la salut el poeta poc s’inspira, baldament forci els mots a integrar-se en una harmònica estructura. Però no hi ha vers sense memòria i quan el jo es precipita al declivi, el silenci esdevé el rei de la funció. Intentarem recordar sempre les paraules de l’estimat que ha perdut el control de la subjectivitat: l’honorarem tota la vida i, amb notes musicals d’homenatge a la seva bonhomia, oblidarem l’oblit i exalçarem la pau, la serenor i la saviesa impertorbable.

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres (25 de març de 1939)

Anuncis

El bell retorn i el desori en fragments

El retorn dels nostres cooperants és un bell regal d’estiu. Roque i Albert, ja esteu entre nosaltres i la nostra joia és una mostra d’empatia. Sabem que heu patit i que no és fàcil l’equilibi després de fregar el desastre. Ara necessiteu l’escalfor de la família i els amics i una lenta adaptació a la coherència de la vida ordinària. El retorn de les vacances és també bell, tot i la constatació de la finitud dels dies de lleure i de la proximitat de nous reptes, potser més ardus que els d’antany. Retornem des del retir de les nostres lectures i reflexions, en l’entotsolament dels breus moments de soledat: volíem escriure però el teclat sentia al·lèrgia del discurs farragós, plom d’arma en la xafogor estiuenca. Per què bloguejar, si les xarxes socials ens ofereixen un camí més curt per al discurs de la immediatesa? L’apologia del fragment ha vençut l’estrella del blog. Àvids piuladors es retiren de l’invent perquè el troben massa postmodern, hiperbòlic frikisme de la despreocupació contemporània. Piulen, ergo esdevenen, atès que han perdut l’essència immutable pel camí de la recurrència del soroll informacional que ells mateixos fomenten. Però ens atreu la seductora insistència de l’actualització tothora: el nostre ego ha de ser projectat més enllà del cos per trobar els nodes de la felicitat virtual. Potser estem malalts, tan obsessionats pel dos punt zero que arribem a abandonar l’opacitat del món 1 de Popper. I hipercomuniquem innecessàriament fent ostentació dels dispositius minimalistes que ens acompanyen, simples andròmines que fan nosa a la butxaca. I retornem al blog, receptacle de la reflexió, cau del pensament sense complexos, artefacte de la llibertat que ens ha de guarir de la trivialitat dels acomodats i de la insensatesa dels apocalíptics.