Hardcore

Poètica del cos. Renúncia al plaer assenyat. Compromís amb la sensualitat i amb el joc barroer dels líquids lascius. Diners com a únic dogma. Combinacions múltiples de lubricitat. Carnalitat nua i apologia de la genitalitat. Sexe sense fronteres en el regne de l’il·limitat. L’escala vers l’ignot. Excés de testosterona i la promesa de la riquesa. Monarquia fal·locràtica i exaltació de la mida per la mida. Boques enfiladisses s’arrapen a qualsevol superfície i breguen amb el temps per expandir-lo. La perseverança en l’excitació i un cop i un altre i un altre… i el final d’un vincle efímer, pactat pels delerosos d’enriquir-se a la recerca de més carn fresca. I l’objectivització. Aparadors farcits de carn inunden les barriades de la xarxa. Els catàlegs no s’acaben mai i els formats són diversos. Els usuaris poden triar els gratuïts o posar en risc la tarja de crèdit. No hi ha res pitjor que la soledat.

You are hardcore, you make me hard. You name the drama and I’ll play the part. It seems I saw you in some teenage wet dream. I like your get up if you know what I mean. I want it bad. I want it now. Oh can’t you see I’m ready now. I’ve seen all the pictures, I’ve studied them forever. I wanna make a movie so let’s star in it together. Don’t make a move ’til I say, “Action.” Oh, here comes the Hardcore life. Put your money where your mouth is tonight. Leave your make-up on & I’ll leave on the light. Come over here babe & talk in the mic. Oh yeah I hear you now. It’s gonna be one hell of a night. You can’t be a spectator. Oh no. You got to take these dreams & make them whole. Oh this is Hardcore – there is no way back for you. Oh this is Hardcore -this is me on top of you & I can’t believe that it took me this long. That it took me this long. This is the eye of the storm. It’s what men in stained raincoats pay for but in here it is pure. Yeah. This is the end of the line. I’ve seen the storyline played out so many times before. Oh that goes in there. Then that goes in there. Then that goes in there. Then that goes in there. & then it’s over. Oh, what a hell of a show but what I want to know: what exactly do you do for an encore? ‘Cos this is Hardcore.

Pulp (1998): This is hardcore

Anuncis

Els blogs a Secundària

blogst.gifAvui encetem un altre post d’experiències blogològiques. En el meu centre hem dut a terme durant aquesta setmana el crèdit de síntesi a l’ESO, una activitat obligatòria per al currículum en la qual els alumnes han de dominar conceptes i destreses de les diferents matèries. Els de 4t d’ESO havien de treballar el tema d’Europa tot realitzant una sèrie d’exercicis per matèries i, a més d’un dossier escrit, havien de plasmar els resultats en un blog. Molts no coneixien l’eina i s’han sorprès de les seves possibilitats: no tenien un programari del tot senzill (era el WordPress MU) i en alguns casos empraven l’Explorer com a navegador, amb resultats no del tot positius. Quan es van adonar que el Firefox oferia més fiabilitat, no van dubtar a fer el canvi. L’experiència ha estat positiva i crec que alguns fins i tot crearan el seu blog personal en un futur no massa llunyà. El gran problema d’aquest tipus d’activitats és que la temptació de deixar-se endur pel copy and paste és molt gran: de fet, una de les batalles que estem perdent els professors és la de l’originalitat en la presentació de treballs. L’accés a la xarxa i la quantitat de recursos que s’hi poden trobar dificulta la realització de tasques creatives i tot es mecanitza. Però els blogs ens mostren un horitzó de possibilitats des de la seva estructura cronològica, ideal per al seguiment de les activitats, i les seves opcions d’interacció (els comentaris permeten l’intercanvi amb altres usuaris i el blogroll l’obertura a continguts explorats).

Accés als blogs del crèdit de síntesi de 4t d’ESO

Virtualitat i realitat

La virtualitat és la generació de processos paral·lels a la fisicalitat amb l’ús de diferents llenguatges (llenguatge ordinari i de programació) en l’entorn de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. No es pot afirmar que allò que és virtual sigui irreal, sinó una altra manera d’entendre la realitat oberta a discursos generadors de sentit. L’intercanvi d’informació entre ordinadors és multidireccional i la sociabilitat s’exemplifica en els missatges entre els dobles virtuals o en els enlaços dels blogs. La virtualització és un dels principals vectors de la creació de la realitat. No minva la seva efectivitat i és un factor connotatiu: no endebades en els missatges de correu electrònic els malentesos vénen generats per una manca de situació física, però no per una manca de realitat, atès que els malentesos, la ironia o els dobles sentits s’esdevenen en altres gèneres discursius. Real no és sinònim de físic. En el món virtual els agents (en forma d’usuaris) es descorporalitzen, però un cop llurs cossos han accionat l’artefacte físic. En origen el cos és part del procés; això no obstant, el destí és l’angèlica contemplació dels bits plurals que forneixen formes i estructures i que retornen a la ment de l’agent com a promeses intel·ligibles.

Acaso lo virtual (en el sentido de lo inmaterial) empieza a ser posible solamente allí donde lo corporal ha sido (supuestamente) anulado: o sea, en el texto y en el logos y deja de tener significado cuando construimos modelos «virtuales» que nada tienen que ver con las simulaciones cartesianas de lo real, modelos que generan realidades nuevas.

Lo «virtual» es parte de la realidad. La realidad aumentada es también realidad reducida, reproducción de representaciones discretas de la realidad con pretensión de universalidad, donde lo universal se ha sustituido por lo estándar.

Es hora de plantear modelos nuevos de realidad, frente a los modelos estándar de la realidad virtual cartesiana, que son simulación y parodia de mundo; formas nuevas de inteligencia, frente a los modelos logocéntricos y deterministas de simulación de la inteligencia artificial: nuevas realidades que se articulen en forma de nuevos lenguajes, de cuerpos nuevos.

Jaime del Val: “Cuerpos-frontera. Imperios y resistencias en el pos-posmodernismo”. Artnodes. N.º 6. UOC.

Determinació

Estic determinat a no parlar avui de política. Massa mediocres per al meu gust. Sort que encara ens queden algunes alegries de la política local. Però no. No cal capficar-s’hi. El món és molt més complex que llur esfera de trames calumnioses. Hi ha la gent que cada dia va a la feina convençuda que no podrà canviar el món i que envelleix sense esperança, amb el futur que tot d’una és present i les arrugues que esdevenen solcs de l’ànima. Gent que contempla com les coses passen i com el flux no és reversible. Històries senzilles de les persones que diàriament passegen per la rutina i s’atansen a la mort, conscients que el seu reialme és l’única certesa.

Autodeterminació

L’autodeterminació, en sentit filosòfic i més concretament moral (defensada pel filòsof del post anterior), és la capacitat de determinar-se un mateix, de donar-se la seva pròpia llei, de ser sobirà del capteniment tot i dependre d’una legislació que posseeix pretensió d’universalitat. Sóc lliure perquè em determino jo mateix però no sóc lliure perquè estic sotmès a una mena de determinisme. Aquesta autodeterminació farcida de paradoxa potser no ens interessa. La que ens interessa és la que ens ha de permetre regir els nostres destins com a poble, la sociopolítica, aquella amb la qual no es poden fer jocs de mans frívols i inconvenients. La sobirania de Catalunya és massa seriosa per deixar-la en mans d’aprenents. És hora ja que comencin a documentar-se sobre la manera de ser seriosos sense perdre l’alè reivindicatiu.

Límits

L’ànima de la Il·lustració. L’accés a la majoria d’edat després de segles de minoria d’edat autoculpable. L’ús públic de la raó. Drets i llibertats i l’imperatiu categòric. Les formes a priori de la sensibilitat i de l’enteniment com a condicions de la possibilitat del coneixement en les seves facultats primordials. La raó com a facultat de les idees que defugen tota experiència. Món, ànima i Déu com a residus wolffians de les formes de fer sil·logismes. Deducció transcendental de les categories segons la primera i la segona edició. Esquematisme dels conceptes purs de l’enteniment: adveniment de la imaginació com a mitjancera. Les tres grans preguntes: el saber, el fer i l’esperar i la conclusió lògica en la qüestió sobre l’ésser humà com a raó finita. L’important no és l’origen del coneixement, sinó el seu fonament i validesa. Només podem atènyer fenòmens: el noümen s’amaga murri però no es deixa entreveure. Berkeley exagerava negant la coseïtat. Bellesa com a quelcom que plau universalment sense interès. Judici estètic i judici teleològic. La pau perpètua i l’ideal d’una societat de nacions. Tota la saviesa europea s’acumulava en la ment prodigiosa d’aquell home que reflexionava des de Königsberg. El final de la seva vida en fou una caricatura i la constatació que som finits, efímers i vans. La seva subjectivitat s’afeblia i el cervell es revertia inexorablement. El segle XIX acabava de començar i el filòsof es consumia.

Kant se acostaba temprano, solo para pasar la noche despierto y atormentado por pesadillas. (…) Tenía que permanecer despierto toda la noche y se veía obligado a recabar la ayuda de sus familiares. A partir de diciembre no pudo volver a escribir su nombre, ni encontrar su cuchara. Tenía dificultades para expresarse verbalmente. Durante las últimas semanas de su vida no reconocía ya a nadie. Sentado en una butaca, pasaba los días adormilado. Kant “vegetaba” mas no vivía, pensaba Wasianski. Un visitante procedente de Berlín que pudo visitarlo escribió más tarde que había visto la corteza de Kant, pero no a Kant.

Manfred Kuehn: Kant. Madrid: Acento, p. 579.

Polítics i moral

El gran Maquiavel ja es va encarregar, a la seva obra Il Principe, de deixar clar que ètica i política són conceptes que no acaben d’acordar-se. El governant ha de ser un gran simulador i fer-se veure com a bo quan en realitat el que domina en la seva conducta és la perversitat. És capaç de qualsevol cosa a fi de conservar el poder, fent escoltar al poble allò que vol escoltar. El polític es mou per l’ànsia d’assolir el govern i per la por de deixar-lo un cop hi és instal·lat. Davant les eleccions municipals del maig, els candidats s’apressen a realitzar les tòpiques promeses que ningú amb seny hauria d’acceptar. En el meu poble, l’oposició, assedegada i anhelosa de conquerir el govern (baldament sigui en format quadripartit), està intentant d’acusar l’alcalde de corrupte, mentre ell va aconseguint reconeixements per la seva gestió dia sí i dia també, i fins i tot censura les polítiques exitoses que ha dut a terme des de la independència dels partits i només pensant en el seu poble (la candidata socialista troba inconvenients en l’hort solar: potser és que prefereix una central nuclear). A nivell català, ERC vol recuperar votants tot fent una oferta a Artur Mas per oferir-li el seu suport a canvi de convocar un referèndum d’autodeterminació. Seria fantàstic poder decidir què volem per al nostre país, però la millor manera de fer-ho no sembla ser pactar primer amb un espanyolista i després dir que no i anar al llit amb un regionalista. L’ombra de Carretero és allargada i el PSC no deu estar massa content del menyspreu. Cal que el partit independentista doni format al disc dur i comenci de zero, deixant de balbucejar enmig de les seves contradiccions. I cal que els polítics s’adonin que no es troben més enllà del bé i del mal i que el poble no ha de ser sempre el receptacle imbècil de les seves ximpleries.

El que distingeix a un gran polític d’un de mediocre és que el primer pensa en el seu país (i en el futur de la ciutadania) i el segon només en les properes eleccions (i en el futur del seu compte corrent). Deixem que parli Maquiavel i ens ofereixi una lliçó de realisme:

A uno principe, adunque, non è necessario avere in fatto tutte le soprascritte qualità, ma è bene necessario parere di averle. Anzi ardirò di dire questo, che, avendole et osservandole sempre, sono dannose, e parendo di averle, sono utile: come parere pietoso, fedele, umano, intero, relligioso, et essere; ma stare in modo edificato con l’animo, che, bisognando non essere, tu possa e sappi mutare el contrario. Et hassi ad intendere questo, che uno principe, e massime uno principe nuovo, non può osservare tutte quelle cose per le quali li uomini sono tenuti buoni, sendo spesso necessitato, per mantenere lo stato, operare contro alla fede, contro alla carità, contro alla umanità, contro alla religione. E però bisogna che elli abbi uno animo disposto a volgersi secondo ch’e’ venti e le variazioni della fortuna li comandono, e, come di sopra dissi, non partirsi dal bene, potendo, ma sapere intrare nel male, necessitato.

NICCOLÒ MACHIAVELLI: Il Principe, cap. XVIII.