Metareligió

En relació amb alguns comentaris sobre el tema del laïcisme i de discussió entorn de la religió (gràcies, Cristòfol, Francesc i Margalida!), aprofito per rescatar aquest fragment del meu treball sobre Ernst Bloch (Somnis d’una vida millor: Ernst Bloch i la utopia):

En l’anàlisi de Bloch, què és el que resta de la religió un cop se suprimeixen els predicats que es poden deduir de la idea de Déu? El que hi ha és metareligió, religió en l’herència (Erbe), una herència que ha de ser recollida per l’optimisme militant del materialisme blochià per tal de poder atènyer una transformació revolucionària de la societat (Cf. Hurbon, 1974: 90). No deixa de sorprendre com, des d’una perspectiva marxista, es pot reivindicar la religió des del seu vessant alliberador: no endebades Marx l’havia qualificada com a “opi del poble” (Marx, 1993: 68). Bloch no deixa de condemnar la religió com a “recerca de consolació en l’immediat” (Hurbon: ibid.), instrument de les classes poderoses per legitimar l’explotació i el menyspreu dels desheretats, mantenint l’estat de coses i sense cap afany de canvi. Aquest és el punt de vista de les esglésies oficials, que han distorsionat el missatge original de salvació i alliberament de les cadenes, però no el dels moviments contestataris sorgits de la mateixa religió: les heretgies i els moviments messiànics i mil·lenaristes reaccionen davant les estructures oficials i somien un món més just en què les alienacions es converteixin en simples records. El fons del cristianisme, assenyala Hurbon, “és essencialment la seva concepció de l’escatologia: l’espera i l’esperança d’un final de la història com adveniment del Regne de Déu (o Regne de pau i de justícia universal)” (Hurbon, 1974: 93). Seria més coherent, pensem nosaltres, parlar de Regne-de-Déu-sense-Déu, per tal de mantenir l’esperança d’un món millor en la fe en allò apuntat per la idea de Déu, però concretat en la pau i la llibertat, que no és més que el Regne de l’Home, punt i final en què l’ésser humà troba la seva essència com a pàtria, una essència que resta amagada en el procés (homo absconditus, que substitueix el Deus absconditus). Cal, doncs, preservar el contingut d’esperança de les religions perquè obre un espai utòpic de projecció dels desigs humans envers la perfecta realització de les possibilitats reals, un espai buit (pel fet que la hipòstasi ha desaparegut) que és el pressupòsit necessari de la utopia en la religió.

Laïcitat

72165182dfbc6g.jpgA Istanbul s’ha produït una manifestació multitudinària a favor del laïcisme i en contra de la creixent islamització del país. Milers de persones han sortit al carrer per denunciar la presència cada cop més evident de la religió a la vida pública, en un país que es va convertir en laic com a fruit de les reformes dutes a terme per Mustafa Kemal Atatürk. Per això les pressions de l’exèrcit estan essent fortes davant les polítiques de l’executiu islamista moderat. Les forces armades com a garantia de la laïcitat i el govern acusat de convertir la religió en un dels eixos centrals de l’acció pública. Com sabem, des de la Il·lustració hem conquerit a Europa (no a tot arreu ni amb el mateix ritme, només cal pensar en Espanya) la fita de la separació entre Església i Estat com a dos àmbits independents. El primer es restringeix a la vida privada, a la fe dels creients, que no ha de tenir implicacions polítiques de cap mena, sinó que cadascú viu amb els seus ritus i pràctiques; el segon és el terreny de l’esfera pública, de les decisions que afecten tothom, independentment de les seves creences. L’Estat regeix els creients de qualsevol confessió, els ateus i els agnòstics. L’Església regeix els seus feligresos, que han decidit lliurement (o haurien d’haver pogut fer-ho) pertànyer-hi i seguir els seus dictats. No podem menystenir aquest avenç com una de les claus de la convivència democràtica. Respecte i llibertats per a tothom, però sense barrejar els llibres sagrats amb les constitucions.

Illa de tranquil·litat

A la meva illa cerco un tresor anhelat des de temps immemorial. Després de les angoixes i els desigs, m’abraono contra la meva desídia i la faig fora del terreny dels erronis. Cerco la veritat i el cel intel·ligible s’ha fet fosc. Els núvols anuncien tempesta i la gata ha sortit a passejar. Potser no tornarà mai més. I en la soledat penso en la meva illa que s’esmuny i mor tot d’una engolida per l’oceà. Envoltat de papers i de tasques a fer, l’ociositat excepcional truca a la porta i em demana permís per entrar. He de cedir i deixar de romandre esclavitzat per les ocupacions. Encara no ha arribat l’hora de l’alliberament suprem, el Gran Divendres vacacional que es presenta cada any a finals de juny. Hem de suportar els xàfecs pendents i seguir connectats al món de les coses a fer, com si les coses poguessin ser fetes. La vida es complica més cada dia. El meu blog és la meva illa de la tranquil·litat, àncora dels recels i fugida de les obligacions estèrils.

Remember that night, white stairs in the moonlight
They walked here too, through empty playground, this ghosts town
Children again on rusty swings getting higher
Sharing a dream on an island it felt right

We lay side by side between the moon and the tide
Mapping the stars for awhile

Let the night surround you
We’re halfway to the stars
Ebb and flow, let it go
Feel the warmth beside you

Remember that night, the warmth and the laughter
Candles burn though the church was deserted
At dawn we went down through empty streets to the harbor
Dreamers may leave but they’re here everafter

Let the night surround you
We’re halfway to the stars
Ebb and Flow, let it go
Feel the warmth beside you

David Gilmour (2006): On an island (Gilmour – Samson)

Satisfacció

73471066.jpgEm sento satisfet de ser docent. En un món crític amb l’educació i on els valors es van desfragmentant a favor d’un relativisme sense esperança, és un consol veure com alguns alumnes de batxillerat m’escolten i segueixen els embullats conceptes que explico cada dia i intenten treure’n l’entrellat, com senyals d’un far en l’horitzó. Eren les 13:30 i trenta noies i nois tornaven a ser víctimes del filòsof quotidià, quan la gana activa les glàndules salivals i les abstraccions esdevenen muntanyes escarpades. Una frase d’un pensador de segona divisió, anomenat John Stuart Mill: It is better to be a human being dissatisfied than a pig satisfied; better to be Socrates dissatisfied than a fool satisfied. I la lectura de sengles composicions de 200 paraules amb la reflexió subsegüent. I la discussió sobre el plaer i el dolor, la felicitat, la virtut, les finalitats de l’existència, la llibertat… Els temes eterns de la dimensió pràctica de la filosofia apareixien davant meu amb la interpretació curulla de vida d’alumnes que potser ja mai més no escoltaran aquests conceptes ni se les hauran d’haver amb els patracols d’Aristòtil, Kant o Hegel. Viure al màxim, aprofitant cada moment com si fos el darrer: carpe diem horacià que ressonava dels llavis d’una noia de divuit anys. Una altra que argumentava que no es pot viure sempre al dia perquè és impossible, atès que l’ésser humà viu amb projectes que no sempre es compleixen ipso facto. Qüestió meva sobre viure al màxim: és una cosa semblant a conduir un Ferrari a 240 km/h amb una noia rossa al costat? Viure al màxim no és viure al límit. Qui viu al límit no necessàriament és feliç. La felicitat és cada cosa que fem, un conjunt de concrecions, no una abstracció buida (Mill té coses bones, penso jo, i està fent mèrits per pujar a primera). La noia que havia proferit aquest enunciat vol estudiar Filosofia. No tot està perdut. A les 14:30, afamat i esgotat, sortia de l’aula tot somrient: els somnis somiats despert de Bloch havien retornat i la paraula “utopia” es dibuixava en el cor d’uns joves pensadors. També jo, en aquell moment de catarsi, em sentia feliç.

Gravetat zero


Des de la discapacitat contempla el món com ningú de nosaltres. Cos de lassitud extrema lligat a una ment capaç de volar a la recerca de la gravetat zero, el cosmos al seu davant és una munió d’objectes separats per la negritud: el buit que és espai i que fa la competència al no-res per endevinar qui no és més. Planetes i estels inventen l’harmonia kepleriana mentre el científic comprova si pot resistir l’aventura. Teòric dels forats negres, ha après que la vida és una gran claror si la motivació sobreviu al dolor tenebrós dels ossos que cedeixen al mal amiotròfic. I el somni és com un cos sense gravetat, surant en la immensitat de l’espai a la recerca del ver.

Partidistes

L’humà polític lluita per imposar el seu criteri al públic per mitjà de la propaganda. El recurs electoral és persuadir-lo que la seva és la millor opció. I ho ha de fer amb optimisme, mostrant que la seva obra ha estat ben feta i que continuarà duent-la a terme (en el cas de governar) o que és possible una alternativa de govern, tot emfasitzant els punts forts del programa i buscant una diferència qualitativa. Res no es construeix amb els insults i les rancúnies. Està demostrat que el pessimista no guanya i que aconsegueix imposar-se aquell que presenta un projecte engrescador i ofereix una imatge agradable. I també està demostrat que el guanyador és el que es visualitza més al centre de l’escala ideològica, sigui perquè el màxim rival s’ha radicalitzat i ell passa per moderat, sigui perquè realment se situa en una posició intermèdia. L’aposta política amb opcions és la que estableix un contacte amb la ciutadania que no es redueix a la contesa electoral, sinó que té una durada de quatre anys. Però són pocs, dissortadament, els qui generen aquest debat amb el poble. Potser per aquesta raó el poble sovint rebutja els polítics, perquè només s’escolten ells mateixos, amb les seves ximpleries quotidianes i les seves files de perdonavides esgarriacries.