Canvis en l’ordre del món

855262511Canviem, redimits per una estranya facècia. Les modes ens obliguen a adaptar-nos a llurs regles immutables. Si ens hi resistim, ens claven una puntada de peu fora de l’ordre del món. No volem córrer, sinó deixar que el temps s’escoli progressivament, com una melodia en lenta successió. Cada dia ens atansem a la pantalla de l’esperança, disposada a ser vulnerada per uns dits que devoren el teclat amb lascívia, però tot d’una la ment somica perquè el desig de fer-se present com a discurs és incompatible amb la lassitud. Volem dir però el dicible no es transmet a la capsa de text: massa lluny esperen els seguidors i massa a prop pateix l’autor. Escrivim i esborrem perquè potser no ens agrada fer nosa. Insultaríem a tort i a dret en la convicció ferma que els idiotes creixen exponencialment, però ens tanquem en la introversió mentre reflexionem sobre com han canviat aquells que un dia defensaven els pobres i que avui es passegen tan amples amb un esportiu que van comprar amb els diners d’aquells que abans defensaven. Podríem dir moltes coses, fer callar els esperits neotecnològics que semblen cridats a predir l’arribada del superhome digital i que potser han oblidat que van néixer amb un cos analògic. Setciències que malviuen amb un ratolí que els produeix una tendinitis només comparable a llur desordre cerebral. Podríem escriure durant tres anys cada dia sobre els excessos messiànics d’aquests profetes, però ens estimem més callar i anar fent via. Perquè els camins que ens duran al recés amaguen revolts perillosos que només poden ser sortejats amb una bona dosi d’estranyament.

Anuncis

Bloguejar enmig de la tempesta

Bloguejar enmig de la tempesta. Desitjar que el món analògic se m’empassi tot d’una i abandoni el digitalisme sovint estèril. Perdre’m en els braços de l’estimada sabent que aquell tacte és una joia real i efectiva. Estimar com mai i aixoplugar-me en les sines silents que anuncien la davallada d’un reialme. No bloguejar per la ignorància dels bits potents que em transporten a l’espai dels fluxos en què les paraules són ràfegues de sociabilitat feble. Contemplar xarxes ignotes en què imatges d’un caliu inefable ridiculitzen l’autèntica faç del pallasso. Saber que no volem morir, que volem sobreviure als cabdills de la propietat intel·lectual i mantenir la nostra petita colònia en l’oceà dels imprevisibles, encerclada per una tanca de blogs que ha fet trinxera amb totes les energies per impedir que els invasors penetrin en el codi i el facin esclatar en mil bocins d’emocions, passions i sentiments. No podran acabar amb els nous profetes tecnoutòpics. Fracassaran i beuran la seva pròpia bilis feta de ressentiment.

Veritat i mentida en sentit extrapolític

Misteris del finançament. Andalusos que es reuneixen per parlar del tema a Catalunya. Misteris de la política i una solució que no provocarà consens perquè s’ha dinamitat la confiança. La solució rau en escampar la boira, fugir de l’Espanya egoista que només pensa en els solidaris cap endins, però no en els desheretats que des de la perifèria reclamen justícia, vilipendiats en l’espoli perquè mengin aquells que no dediquen prou hores a l’activitat productiva. Els ganduls han de pagar per llur accídia i no pas cobrar per la inacció. Els imaginatius sobreviuen, els que s’emboliquen en la ignorància militant fracassen, envoltats d’excrements fets de matèria analògica. La ministra pretecnològica no ha entès Manuel Castells i viu de la nostàlgia de l’ordre de l’època del control total. Sort que tenim un món virtual que no pot ser colonitzat pels enzes de l’Antic Règim. Internet és el teixit de les nostres vides i Espanya ha de convertir-se en Ex-panya.

Fem memòria

llibre_rifa

El passat divendres 16 d’abril es va presentar a l’Ateneu de Sant Fost, davant un centenar llarg de persones, el nou llibre de Jaume Rifà i Solé, titulat Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles. Segle XX, que analitza gràficament el creixement de Sant Fost en el darrer segle (només cal veure l’esclat demogràfic des dels 70: dels 2093 habitants de 1970 als 8377 de 2008). De fet, és un llibret que obre una col·lecció amb l’objectiu d’oferir una visió del poble a través de les seves imatges, records que l’autor ha recopilat a través dels anys i del coneixement profund de la realitat santfostenca. Veterà escriptor, Rifà va publicar l’any 1983 Una mica d’història del poble, amb imatges del Sant Fost dels nostres avis, una Guia turística de Sant Fost de Campsentelles (1987), 25 anys de Pessebre Vivent a Sant Fost, 1968-1993 -en col·laboració amb Xavier i Ferran Pérez, grans historiadors locals-, 20 anys de democràcia a Sant Fost (1999), L’evolució de Sant Fost en imatges (2003), entre d’altres. Recullo les paraules del pròleg de l’alcaldessa, Montserrat Sanmartí:

En les imatges que Jaume Rifà ha seleccionat podem observar aquests fragments de memòria que ens ensenyen que el futur ha de ser construït sense oblidar la història que ha fet camí fins al moment present. A partir de les empremtes pretèrites que deixen aquests testimonis hem d’aprendre a mantenir la nostra identitat com a poble, orgullós del seu passat i delerós de bastir l’esdevenidor amb la força incontestable de les dones i els homes que han sabut transmetre aquest amor mitjançant el treball i la dedicació a una terra, que és la seva i que és la nostra. Sant Fost bé mereix aquest reconeixement, aquest homenatge que esdevé, per obra i gràcia del paper imprès, un acte d’amor desinteressat.

Calen veus com les de Jaume Rifà per donar a conèixer a les noves generacions les arrels d’un poble i per fer que no es perdin en l’oblit imatges insubstituïbles (com la de la portada, de l’any 1900).

Canvis i més canvis

Ja he repetit molts cops que l’educació al nostre país es troba sotmesa a les improvisacions dels governs de torn i que no hi ha manera d’avançar en el consens per dotar el nostre alumnat d’un sistema eficaç que contribueixi a la millora de l’ensenyament-aprenentatge. Avui he participat, al costat de la directora del meu centre, en la sessió informativa sobre el nou Batxillerat i les noves PAU que organitzava la FECC a l’Orfeó Martinenc (a la imatge). Ha intervingut inicialment Jaume Graells, director general de l’Educació Bàsica i el Batxillerat, encara que el gruix de la ponència l’ha desenvolupat el sotsdirector general d’Ordenació Curricular, Àngel Domingo. Ha comentat que el nou Batxillerat no ha introduït canvis substancials sinó qualitatius i de procediments, buscant una formació de caire més especialitzat. També ha emfasitzat que cal dur a terme una evolució en les metodologies d’ensenyament-aprenentatge, amb una major presència de les TIC (celebrem aquesta voluntat, a veure si entre tots els docents la fem culminar) i que cal un compromís per integrar les llengües estrangeres en les matèries no pròpiament lingüístiques. En aquest nou model les mitjanes ja no es faran per crèdits sinó per matèries. La discussió ha sorgit quan el sotsdirector ha afirmat que aquest any els alumnes que suspenguin més de tres matèries no hauran de repetir tot el curs sinó tan sols les assignatures no superades, introduint segons ell una major flexibilitat. Si ens mirem l’Ordre EDU/554/2008, de 19 de desembre, veiem que en el seu article 13.3 assenyala textualment que “Els alumnes que en finalitzar el segon curs tinguin avaluació negativa en algunes matèries es poden matricular d’aquestes matèries sense necessitat de tornar a cursar les matèries ja superades”. Sempre he entès “es poden” com una indicació de possibilitat (qüestions de lògica modal) i no pas de necessitat. Domingo, davant les qüestions dels assistents, no ho ha acabat de deixar clar i ha apel·lat a la flexibilitat del model. Realment, si els que poden prendre decisions es contradiuen no sé què farem els que ens trobem diàriament a l’arena escolar i hem d’orientar acadèmicament els alumnes. Suposo que aviat ens arribarà al centre alguna nota aclarint el tema. Recordo que el curs a nivell de 2n de Batxillerat es troba a la recta final i que ja no queda gaire temps per rectificar. Pel que fa referència a les noves PAU, el ponent ha mantingut que és competència del departament d’Universitats (per què l’educació no es tracta tota en conjunt i no en compartiments partidistes?), encara que no ha evitat comentar el nou model, que és més obert i flexible, no està condicionat per la modalitat del Batxillerat i ofereix una major coherència amb el que demanen les universitats en els estudis de grau. Hi haurà una fase obligatòria, que per a molts (aquells que hagin d’accedir a estudis no massa demandats) serà l’única: estarà constituïda per la llengua catalana, la castellana (comentari de text), l’estrangera, la tria entre història de la filosofia o història i, finalment, una matèria de modalitat escollida per l’alumne. El moment dels aplaudiments ha arribat quan una professora ha argumentat que no té gaire sentit convertir aquesta prova en obligatòria, ja que integra matèries que han vist reduït llur pes horari (és el cas del castellà i el català, ara amb dues hores setmanals i seriosos problemes per tancar el temari). Domingo ha mirat de raonar el desori recordant que les llengües (i en concret la catalana, vehicular en l’ensenyament) han de ser presents en tot el currículum, no tan sols en les matèries lingüístiques. Si és així, s’acabaran les complexes reflexions sintàctiques de les proves de català de les darreres convocatòries? Jo ho reduiria tot a una redacció, que és el màxim a què es pot aspirar en dues hores. Quant a la fase específica, només la faran aquells que vulguin accedir a estudis més demandats (Comunicació Audiovisual, Medicina, Biotecnologia…): podran triar fins a tres matèries de modalitat adients per als estudis desitjats, de les quals només es comptaran les aprovades i un màxim de dues (aquelles amb la nota més alta). Seran matèries conceptuades de 2n de Batxillerat i fins i tot se n’ha fet una llista. El Batxillerat continuarà amb un valor d’un 60 % i les PAU un 40. A la nota d’admissió s’hi podran incloure les assignatures de la prova específica, amb una ponderació que dependrà de les facultats. Domingo ha al·ludit a la prova de majors de 25 anys i a la nova prova per a majors de 40 o 45 anys. A les 18:30 hem sortit de l’auditori amb més informació però alhora amb dubtes que veurem si els podrem resoldre a curt termini.

Intel·ligibles

escher_encounterL’intel·lecte contempla el món i l’adapta a les seves idees, fragments d’eternitat que viatgen pels nodes mentals i s’abraonen a l’estabilitat de les figures immutables. Volen recollir l’essència en la pristina claredat de l’esfera i oferir-la com a triomf a l’humà receptor. Les idees ballen la dansa platònica en una orgia de paradigmes que s’interpenetren sense compassió, bastint la casa sòlida del sistema metafísic. Mentrestant, a l’altra banda, la sensibilitat observa l’escena sense ulleres, tan sols amb les qualitats secundàries com a aliades de confiança, colors i sons que no saben on situar-se i que lluiten per trobar un lloc en l’escenari de la pluralitat. Vénen i van sensacions efímeres carregades de nostàlgia, el record d’aquella breu fiblada que prometia un món i que s’ha negat sortint fora de si i menystenint el plaer resultant. La ment antropoide inventa monstres per fugir de l’avorriment de tanta sensació periclitada i somia que existeix un viarany intel·ligible, un camí amb un final definit on llueixen el bé, la veritat, la bellesa i la justícia, un repòs per a tanta guerra conceptual. La pàtria de la identitat és la nova Ítaca, la llar que ens espera per apaivagar el dolor de la trista causalitat, les topades entre boles de billar que no saben on van i que sospiten que hi ha una substància única que les fa moure sense solta ni volta, un Déu-Natura que ha begut massa i que és a punt de vomitar en la seva immanència. Netejaran les restes del naufragi noètic els encarregats de construir el nou escenari postmodern, joves despreocupats que lloaran el plaer fàcil i enfonsaran els metarelats en una peixera d’àcid contingent. Un nou món haurà nascut i els filòsofs beuran el seu verí al costat d’un bust de Sòcrates ofegat en el sanglot de la ignomínia.

El paisatge de la infància

73407446

No canviaria per res del món els moments de joc amb tu. Les teves rialles sinceres em projecten a la vida i em fan oblidar la feixuga càrrega de la tensió rutinària. Ets la força que em permet romandre en el regne de la sensibilitat, lluny de temptacions digitalistes en dies de lleure, i l’energia del volcà que no s’atura perquè mai no troba motius per al cansament. Creixes, però, amb el pas de les busques del rellotge i cada dia vas deixant enrere un bocí d’infantesa. No l’has abandonat encara, malgrat la insistència de les hores, que t’obliguen a eixamplar la lucidesa i a arraconar la innocència, aquell recer del paradís on habitaven els herois inversemblants i la realitat es transmutava en onades màgiques de claror. El retorn a l’origen és la conquesta de l’Arcàdia i jo tinc la sort de reconquerir-la cada dia.