Twitter-HootCourse a l’aula

hoot2No hi ha una millor manera per fer efectiu el retorn al meu estimat (i quasi abandonat) blog que reflexionar sobre una pràctica educativa que estic duent a terme aquest curs amb l’alumnat de Batxillerat del Col·legi Sant Andreu. Es tracta de fer-los tuitejar en temps real a l’aula, buscant una utilitat als dispositius mòbils i una fecunditat com a instruments efectius de l’aprenentatge. Ho vam fer amb El show de Truman a l’assignatura de Filosofia i Ciutadania de 1r de Batxillerat i ho hem repetit (amb ocasió de la visita de professors de tot l’Estat del curs de Profesores para el cambio y la innovación) amb un programa de la sèrie Redes titulat El alma está en la red del cerebro, per tal d’il·lustrar les relacions entre ment i cervell de la unitat didàctica sobre antropologia filosòfica.

Els materials necessaris són el projector, l’ordinador del docent, dispositius mòbils de l’alumnat (telèfons intel·ligents, tauletes). Poden intervenir des de la web de l’aplicació HootCourse (el hashtag o etiqueta s’insereix automàticament) o directament des de Twitter (incloent-hi l’etiqueta).

Desenvolupament de l’activitat:

  1. Visionem a l’aula el programa de Redes titulat El alma está en la red del cerebro, entrevista al neurocientífic Joaquim Fuster.
  2. Creació del curs “Ment i cervell” amb l’eina HootCourse, a través del hashtag o etiqueta #mentcervell.
  3. Inscripció obligatòria dels alumnes, ja que han d’aparèixer a la cronologia del HootCourse (el docent els proporciona la URL per fer-ho). Seguiment de les intervencions. Els tuits poden ser privats de l’eina o públics a Twitter.
  4. Piulades en temps real per part de l’alumnat, comentant els conceptes que van apareixent en el vídeo. Això els obliga a estar atents del que veuen.
  5. El docent va formulant preguntes pertinents que es van responent. Retuiteja aquelles intervencions més destacades.
  6. Al final del vídeo, es projecten els tuits amb VisibleTweets i es repassen els continguts treballats.
  7. Activitat de síntesi: composició escrita en el blog de l’alumne/a, amb el títol “Ment, cervell i memòria”. En l’apunt del blog han d’aparèixer tots els tuits de l’alumne/a i la redacció.

En el cas de 2n de Batxillerat, ho hem realitzat a partir d’un dels capítols del gran espai Amb filosofia, el dedicat a La identitat.

Sincerament

Sense tu la vida és un fluir absurd, superar moments idèntics que es van succeint com el corrent d’un riu. No veig enlloc el sil·logisme que engendrà la nostra conclusió, entenc que el nostre vincle és la suma irracional dels instints que jeuen a la terra nodridora, la dona que ens alletà i que produí la presència de la carn que ens omple. Els ulls color diví m’esguarden altius i m’ensenyen que la promesa de felicitat ha culminat a la nostra llar, la pàtria idèntica que ens ha vist créixer i construir un habitacle d’esperances. Mentre els altres divulguen presumptes dogmes i publiciten llur egolatria, tu segueixes essent tu, senzilla i profunda, la transparent i sincera llibertat del cos que és l’única realitat davant els somnis espirituals, l’espirituosa ebrietat dels cretins.

Dia Mundial de la Filosofia

Els filòsofs de totes les èpoques han partit d’una mancança per construir el seu pensament, una absència de sentit que calia emplenar amb mots, àtoms primigenis d’un desplegament conceptual portentós a la recerca del ver, el bell i el bo, les grans aspiracions de la canya pensant moguda pel vent que desitjava posseir el saber amb follia gnoseològica, tot esperant la manifestació pristina de les formes immutables i necessàries. Pel camí es van perdre les il·lusions de l’esfera parmenídia, però va romandre l’actitud interrogativa, la capacitat d’admirar-se davant allò que esdevé, una pulsió filosofant que no hem de perdre mai si volem continuar sent humans… massa humans.

L’home és una canya, la més feble de la natura, però és una canya pensant. No cal que l’univers sencer s’armi per aixafar-lo: un vapor, una gota d’aigua, basten per matar-lo. Però, encara que l’univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que el qui el mata, perquè sap que mor, i l’univers no sap res de l’avantatge que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament.

Blaise Pascal: Pensaments

Consistències

Plou, i el món sembla no tenir consistència. El descans és la reflexió autèntica del savi, l’evasió cap a universos inerts i astres ingràvids. Envejo la gravidesa de les nines que floreixen com cabdells d’escuma. Volant cap a nodes inconeguts he tingut el gust de conèixer els llaços socials febles de què parlen els sociòlegs. Piulant he trobat els virtuals que cerquen la utopia, convençuts que el món físic esdevindrà molt aviat una còpia de la rauxa binària. Però la matèria es resisteix i el seu demiürg no permet la destrucció del conservadorisme atòmic. Massa humans adoren els espais sincrònics i estimen malenconiosament el contacte cara a cara. I no volen la conquesta dels virtuals, enamorats dels hashtags que circumden la piuladissa global, com si una tendència en el petit univers tuit hagués d’esdevenir letal per als apòstols del nihilisme físic. Els habitants del món-1 popperià es refugien en l’estupidesa televisiva i es deixen endur pel dèficit cerebral de certes princeses d’un poble que no és el nostre. Perquè nosaltres tenim l’intel·lecte, com un món eidètic des del qual contemplem l’esfera parmenídia, i no permetrem que ens entabanin amb subproductes generats per desgraciats que estimen la xifra d’audiència i han dimitit del tresor de la creativitat. Plou, i el món sembla no tenir consistència, almenys de moment.

A les properes eleccions, és el moment de prendre la gran decisió. No et quedis a casa, #votaindependencia

El bell retorn i el desori en fragments

El retorn dels nostres cooperants és un bell regal d’estiu. Roque i Albert, ja esteu entre nosaltres i la nostra joia és una mostra d’empatia. Sabem que heu patit i que no és fàcil l’equilibi després de fregar el desastre. Ara necessiteu l’escalfor de la família i els amics i una lenta adaptació a la coherència de la vida ordinària. El retorn de les vacances és també bell, tot i la constatació de la finitud dels dies de lleure i de la proximitat de nous reptes, potser més ardus que els d’antany. Retornem des del retir de les nostres lectures i reflexions, en l’entotsolament dels breus moments de soledat: volíem escriure però el teclat sentia al·lèrgia del discurs farragós, plom d’arma en la xafogor estiuenca. Per què bloguejar, si les xarxes socials ens ofereixen un camí més curt per al discurs de la immediatesa? L’apologia del fragment ha vençut l’estrella del blog. Àvids piuladors es retiren de l’invent perquè el troben massa postmodern, hiperbòlic frikisme de la despreocupació contemporània. Piulen, ergo esdevenen, atès que han perdut l’essència immutable pel camí de la recurrència del soroll informacional que ells mateixos fomenten. Però ens atreu la seductora insistència de l’actualització tothora: el nostre ego ha de ser projectat més enllà del cos per trobar els nodes de la felicitat virtual. Potser estem malalts, tan obsessionats pel dos punt zero que arribem a abandonar l’opacitat del món 1 de Popper. I hipercomuniquem innecessàriament fent ostentació dels dispositius minimalistes que ens acompanyen, simples andròmines que fan nosa a la butxaca. I retornem al blog, receptacle de la reflexió, cau del pensament sense complexos, artefacte de la llibertat que ens ha de guarir de la trivialitat dels acomodats i de la insensatesa dels apocalíptics.

Sobre la demagògia

En les ciutats governades democràticament no hi ha demagogs, sinó que els ciutadans millors ocupen els llocs més destacats; però on les lleis no són sobiranes, allà sorgeixen els demagogs.

Aristòtil: Política, IV, 1292a 26.

El demagog és l’adulador del poble.

Aristòtil: ibid., V, 1313b 12.

La supèrbia i el menyspreu de les lleis desemboquen, amb el temps, en la demagògia.

Polibi, Històries, VI, 4, 10-11.

Adular el poble no és fer-li un servei. Jugar amb els seus sentiments, emocions o desigs és manipular. Dir el que ells volen escoltar no és una acció de creativitat política, sinó la sortida fàcil del qui és orfe d’idees. Us anomenem demagogs i fugiu d’estudi, adduint que desconeixem la definició. Potser sou vosaltres els desconeixedors dels mots, instal·lats en un balbuceig inaudible d’un estadi previ a l’hominització. Parleu en un discurs somort, fonemes que s’arrosseguen gratant l’espai i fent malbé el sagrat silenci. Més valdria que suspenguéssiu el judici: l’escepticisme és una posició neta davant els qui embruten la veritat amb deixalles retòriques. Us agomboleu al voltant de la idea de progrés, com si el simple concepte actués de guia a l’encalç de la llum destructora de l’adversari, ell sempre fosc, sinistre, definit com el que no compleix mai, ignorant decebedor que un dia es cregué victoriós. Feu propostes que sabeu que no s’aprovaran per quedar bé, simplement per fer constar la vostra infinita compassió envers els pobres, els miserables, els desheretats. I després, en veu baixa, lamenteu l’arribada dels immigrants i la pudor que fan. Ompliu els cervells de mentides, però les sinapsis alienes sovint funcionen i capten el vostre parany. Us agradaria que la vostra raça fos la pura i que els forasters acabessin en un camp d’extermini. Si algun dia el poder truqués a casa vostra,  crearíeu un departament de propaganda per lloar la vostra imatge, el líder carismàtic, el que estima el poble, el gran timoner, el guaita de les essències. Si algun dia el poder truqués a casa vostra, ens prepararíem per bastir la major resistència que mai no s’ha imaginat.

La repetició

Imatges que vénen i van sense sentit, acoblant-se en la percepció humana de les unitats. Semblen totalitats noümèniques, però resten en un segon pla categorial quan l’oblit les marceix. Es repeteixen les mateixes tonalitats i l’espectador que observa deixa d’estar sorprès. Quan el vull mirar ja ha fugit de l’escena. No pateixo per un món que s’ha negat a si mateix, curull d’humans que com plagues assassines s’esforcen per perseverar en el seu ésser ignorant que llur perseverança és la perdició del planeta. El nostre plaer és el dolor de la mare, amniòtica lluna que no alletarà més nadons purs. Repetim moviments obscens sense saber que la nostra pràctica lúbrica és la interacció telemàtica dels dobles virtuals en un espai de fluxos. I els cossos acoblant-se esdevenen uns i zeros esvalotats en un microblog amb reenviament massiu als amics insensats. La forassenyada pensa que si posteja més que ningú serà la dona més popular del món: repetició de gestos immadurs a la recerca de l’autoconsciència en el reconeixement d’altri. La forassenyada és la màxima productora de soroll informacional, deixalla virtual en procés de descomposició, restes fètides fagocitades pel cercador. És ella qui ens mostrarà les noves taules de la llei.