Veritat com a construcció

El passat dissabte vaig assistir a totes les taules del C-Digital (Catosfera 2009) i en els propers dies (si la feina intensiva virtual m’ho permet) comentaré algunes de les idees que hi van aparèixer. Em va semblar molt interessant i enriquidora la dedicada a la construcció de la veritat, per bé que en les jornades hi va haver un excés de periodisme i política (on eren la literatura i l’educació?). Les qüestions que es van formular tenien a veure a com internet ha transformat el món de la informació, a partir d’un canvi en l’usuari i la manera que té d’escollir-la. Saül Gordillo (ACN) va incidir en què actualment els ciutadans són font d’informació i el rol dels periodistes està sota sospita: en els blogs les presumptes veritats dels periodistes són discutides i hi ha una crisi de la seva funció en aquest món incert. El canvi de paradigma pot venir donat pels periodistes multimèdia, que entenen les eines 2.0 i han d’escatir quins són els relats ajustats als esdeveniments. Han de ser honrats i partir d’un compromís ètic. Jaime Estévez, d’Àgora News, primera agència informativa digital, amb periodistes nadius digitals, també reflexionà sobre les transformacions de la nova era internàutica, on el problema ja no és l’escassedat informativa, sinó la garantia de la fiabilitat de les informacions. Jennifer Woodward, de VivirLatino, apostà per una mirada justa sobre la realitat llatina als Estats Units, ja que els media tradicionals no han representat correctament aquesta identitat.  En la intervenció de Saül va sortir el tema de la càrrega dels Mossos i de com s’havien manipulat els fets tot oferint versions que no s’hi ajustaven, demostració palesa de la dificultat de mostrar la realitat amb tants mitjancers heterogenis. Sens dubte, el periodisme 2.0 ha de ser capaç d’engrescar la gent i ha de mirar d’allunyar-se de la temptació de la manipulació ideològica. Els diaris estan tocats de mort en la seva forma actual perquè no ofereixen notícies, sinó relats esbiaixats en funció de la tendència. I els blogaires ja sabem que no oferim informació, sinó opinió, però podem enriquir i matisar els fets amb la varietat de les nostres interpretacions incommensurables. Problema epistemològic, no periodístic: parlar de la construcció de la veritat ens porta a l’evidència que la veritat (i el seu correlat empíric, la realitat) és una construcció, per la qual cosa no podem atènyer la puresa dels ens sinó les nostres xarxes subjectives que s’adrecen al món presumpte.

Anuncis

Primer dia de CDigital 09

cddig11Han començat les jornades CDigital 09, la nova denominació de la Catosfera, i han arrencat amb la conferència d’Enrique Dans, que s’ha permès twitejar en català (gran detall). Al llarg de la seva intervenció ha reflexionat sobre els canvis que s’estan produint a la xarxa, més profunds i estructurals del que pot semblar en una primera apreciació. Aquestes transformacions provoquen els recels dels mitjans tradicionals, que només veuen els defectes d’internet i no valoren les seves virtuts. Els esquemes de control han de variar: un món en el qual els diaris tradicionals desapareixen és un món sense control ideològic. Cada usuari és el propi centre, la relació és peer to peer. Els diaris tendeixen a rebutjar aquest nou estat de coses i els mitjans en general no volen web social, ataquen YouTube, censuren Facebook o culpabilitzen Tuenti de l’assassinat de Marta del Castillo. El mal es troba en les accions de les persones, no en les eines tecnològiques. Volen controlar internet amb una concepció antiga monopolística, però no se’n sortiran, ja que la xarxa és lliure i els bits flueixen sense aturador. El protocol amb què funciona no admet censures en virtut de la seva pròpia naturalesa. La tecnologia no està destruint el valor, sinó que aquest està migrant (la Britannica i l’Encarta fracassen davant la Wikipedia). Els nous ludites no tenen res a fer: el món no s’acabarà amb l’hegemonia de les TIC. I els nens hauran d’aprendre des de la seva condició de nadius digitals, no perdre el temps amb eines obsoletes que no els permeten transcendir l’espai clausurat de l’aula. La Web 2.0 és conversacional i en aquesta conversa global els menys hàbils en el procés de comunicació són exclosos. Alguna cosa s’està movent: un canvi de paradigma.

A continuació, el president del Parlament, Ernest Benach, ha exposat a l’auditori el Parlament 2.0, integració de les eines socials per apropar la institució als ciutadans en una època de clara desafecció política. Finalment, a la taula sobre Administració 2.0 els ponents Marta Continente (Directora General d’Atenció al Ciutadà, GenCat), José María Pérez (Ajuntament de Gijón) i Alberto Ortiz de Zárate (Osakidetza) han comentat la importància del compromís en Web 2.0 en els diferents àmbits de servei a la ciutadania. Demà seguim.

El meu Twitter

Catosfera II

cdigital

Demà s’inauguren les segones Jornades de la Catosfera, rebatejades amb el nom de CDigital 09 Granollers, a l’espai de la Troca. El programa és interessant, amb Enrique Dans el primer dia i els polítics i periodistes de torn. Trobo a faltar l’educació i la literatura, encara que la presència de blogaires i videoblogaires creatius i de tecnòlegs empedreïts pot aportar una major profunditat al debat. Veurem què ens ofereixen. L’any passat hi vaig ser com a ponent. Aquest any seré un simple espectador amb ganes d’aprendre.

Extimitats

extim

“Estic escrivint un post”, podria dir des del Facebook. La meva identitat emergeix en mil instants de vida quotidiana que són repartits en petites dosis RSS. No sento vergonya davant el món, m’hi enfronto perquè sé que els meus amics i amigues virtuals no m’estan mirant “realment” sinó tan sols els simulacres que utilitzen un mitjancer per aparèixer en el ciberespai desinhibit. Intercanviem la intimitat com si volguéssim un reconeixement de les nostres misèries periòdiques. Dic al món que actualitzaré el meu blog en minuts perquè penso que podré assolir el cim blògic en una lloança excessiva del meu jo. Web 2.0 o exercici d’egolatria amb el suport del programari social. Ens agrada ser amb els altres sense mostrar-nos corporalment: el cos és una nosa en les muntanyes angèliques que hem conquerit amb l’expedició internàutica. Esperit pur que sent nostàlgia dels plaers mundans i que s’adreça via teclat embogit a una presència no extensa que un dia va ser carn sensual i que ara jeu sense esma al costat d’un codi inintel·ligible. Extimitat: paraula extreta de Lacan -però amb sentit diferent- que designa la forma d’exterioritzar la intimitat pròpia de les eines de Web 2.0 (sobretot blogs, i la seva perversió adolescent del fotolog, i xarxes socials), eines que no han estat mai íntimes, atès que projecten enfora els fets, els sentiments i les emocions dels autors com si aquests volguessin preservar un territori preuat en l’entorn físic i es veiessin amb l’obligació de portar a l’àgora pública de l’espai virtual les seves dèries i frustracions. Tenen por a la mort i es refugien en un entorn estèril d’imatges esmorteïdes.

Tu ‘extimidad’ contra mi intimidad

Un exemple d’extimitat en el Twitter

Desert

El desert. La nit màgica de les promeses ermes. No vull marxar sense dir que t’estimo. Gaudeixes de la tranquil·la vetllada ociosa i em deixes arrossegat pels bits, exànime, curt de gambals catosfèric que ignora la transcendència dels mots que depassen el llindar de la ment per conquerir l’espai dels fluxos. Estic massa cansat. Per avui no escric més.

Violència sense excuses

Vodpod videos no longer available.

more about “Càrrega Mossos vs estudiants 18març09“, posted with vodpod

Font: Vilaweb

Podem estar d’acord o no amb les reivindicacions dels estudiants contra el Pla de Bolonya. Podem pensar que no tots opinen el mateix i que el dret de protestar ha de ser paral·lel al dret de rebre normalment les classes. Però no acceptem, i mai no ho farem, que la violència sigui un mitjà lícit per resoldre els conflictes. La intervenció desmesurada dels Mossos d’Esquadra és el fracàs de la democràcia, la dimissió del diàleg i l’entronització de la força com a rèplica a l’argumentació. No és el govern del poble, sinó dels buròcrates que gaudeixen fent patir els joves per creure en la utopia, uns sinistres personatges que afirmen amb orgull la pertinença a l’esquerra però que amaguen un conservadorisme rovellat emanat d’unes entranyes llordes, contaminades de dogmatisme i rancúnia. Veure un policia maltractant un jove estudiant és el retrat d’un passat tirànic.