Homenatge

En homenatge a Salvador Espriu, el nostre poeta:

Representació de titelles, el vell Tirèsias i la ceguesa del viure. Un espectacle hipnòtic, la lluita de tu, que esclates en el teu riure i em fas perdre en el laberint dels desigs metafísics, un camí perdut en la vall dels vençuts. La mort ressegueix l’hivern de Sepharad, els mots d’una llengua mil·lenària seran defensats malgrat el glaç que interposen els rígids seients episcopals, que no podran resistir la força dels que no obliden. El poeta no morirà mai, cantarem les seves estrofes en la gran rapsòdia global, la gran xarxa que es desplega ineluctablement en l’univers dels virtuals. Molts el volen anorrear, els ignorants de la dualitat entre Teseu i el Minotaure, els que han dimitit de la comprensió literària del món, els illetrats entaforats en un escó de supèrbia. No els ho permetrem: des de la nostra plaça pública ciberespacial combatrem els  enzes. Continuarem proclamant la veritat de la poesia contra els prosaics consumidors de deixalles efímeres, fragmentaris ineptes que viuen de la moda i del seu regne fal·laç.

Què és la veritat?
Qui sap si tu, tal volta tu
o també tu. Potser ningú.
Mentre vents llops baixen del ras
on regna dreta damunt glaç
la negra torre, mida, dit
il·limitat del que és finit,
la ratlla es torna just un punt,
i dins, colgat, el temps difunt.
No hi ha començ, repòs ni qui
venci l’esglai nu del camí.
Arc fosc, alçat ull de la nit:
al clos del buit, mai cap sentit.

SALVADOR ESPRIU: Setmana Santa

Antaviana, el blog organitzador

Salvador Espriu, a Lletra

Arrossegant dimarts blògics en trànsit cap al futur ignot

Amb música ho llegiràs millor:

Arrossegant dimarts sense saber, vés per on les ultimitats gaudeixen de permisos extraordinaris. Intransigents recorden que un dia foren amics meus i jo no els reconec. Falsos demòcrates escriuen cartes al diari signades amb sang que tenyeix el paper analògic amb traces de seda vermellosa, rogenques consignes que antany foren dogma i que enguany il·luminen el cel dels injustos. Al·leluies d’apòstols que romanen immòbils en llur talaia atapeïda d’observadors internacionals que volen saber per què els dimarts arrosseguen rònegues càrregues. Sents el que et dic? Un dia fores amic meu però ja no et reconec. Ets una ombra hegeliana, fracassat ídol foragitat del moll de l’os idealista, pentadàctil enamorat de la seva llorda i llatzerada carn que vessa idees purulentes transmutades en esperit entronitzat. No vull saber res de tu, amant de l’estúlticia i espòs de la ingratitud. Si em tornes a visitar un dimarts, t’arrossegaré fins l’abocador més proper, on la teva trista materialitat es pugui fondre definitivament amb les despulles dels senyors occidentals, esclaus dels que optimitzen el benefici, els convençuts de la superioritat del capital. Morireu també i deixareu les andròmines sense amo, pellofa d’un subjecte finat. De què serveix lluitar per un fruit ignot? Potser el plaer sigui l’única eternitat continguda en un instant, sospir de la bruna de rínxols díscols que obre la seva cova per a un habitant a lloguer. Només sé que no sé res, deia un clàssic que no escriví res, i jo dic que els dimarts m’arrosseguen a ínsules extraterritorials, on es visualitzen bafarades de personatges que reciten poemes (sonets tal vegada) enmig d’un paisatge de residents àgrafs. Desitjo bloguejar fins que l’alè em robi el teclat. Desitjo bloguejar amb les muses al meu costat, d’exuberant nuesa i fidel presència. Desitjo bloguejar fins la fi dels meus temps.

Tema: Glory Box. Intèrpret: Portishead

Esferes

Intersecció de múltiples esferes entortolligades que amenacen la pau espiritual. Gaudi de les coses petites. Un poble que desitja decidir, esperança democràtica d’un grup de patriotes de bona voluntat. Temps que és breu guspira que en el futur esdevindrà passat, passes lentes que duen al final. El vertader és el tot, mentre les parts enjogassades es barallen per conquerir un mil·límetre d’eternitat, imatge mòbil de no sé què enamorada de la contingència. Tinc por del comiat, de l’adéu dels éssers estimats. Sóc massa finit per entendre el propòsit de la davallada inevitable de les forces i de la precipitació de la ment vers l’oblit de la identitat. M’il·lusiono per moments creient que puc influir en el món però el món no es deixa, tossut, inequívoca prova de la seva opacitat. Faig veure que sóc una criatura social i, tot d’una, la xarxa s’omple d’individus atomitzats delerosos de ser només ells. L’egolatria és el vici dels frustrats. Les esferes s’uneixen en una còpula estranya i petites esferes de múltiples colors envaeixen la interfície, addictes al naixement i a la conquesta del territori ignot, la vall dels ingenus.

Apàtics governants

Com les nacions que Jahvè ha destruït davant vostre, desapareixereu també vosaltres, pel fet de no haver escoltat la veu de Jahvè, el vostre Déu. Dt. 8:20

Apatia i abúlia per la por de decidir. Estat que s’enfonsa i la impossibilitat d’aturar-ho per la incompetència dels governants. Crisi de lideratge. Esquerra fictícia que farà renéixer la dreta que havia de ser colgada en la immundícia de la mentida. Gestió zero. Fracàs del progressisme d’aparador. Un polític sempre ha de prendre decisions: si no ho fa, el camí cap a l’oposició no té aturador. El gran simulador maquiavèl·lic esdevé el gran babau contemporani, víctima de la improvisació perpètua. Davallaran aquells que pensaven que la política era la simple presència en els fòrums internacionals i els gestos escadussers en el parlament.  Aquells que no ajudaven els jornalers i els immigrants. Aquells que reien les gràcies dels autors, tot pensant que la xarxa era una broma efímera d’un tal Berners-Lee. El reialme dels apàtics algun dia acabarà: nous referents naixeran i s’enduran l’època dels mediocres, situats a dreta i esquerra del creador.

PS: Ha llegit Zapatero tot el Deuteronomi?

Catosfera literària 2010

No existeix literatura en paper i literatura digital: existeix la literatura (Twitter: @enricgil)

El passat dissabte, en un dels espais paral·lels a les taules principals, tingué lloc la conversa La catosfera literària, conduïda per Toni Ibàñez, promotor del llibre del mateix títol, que el 2008 aplegà cent blogaires amb cent escrits representatius de la literatura 2.0 en els ciberdietaris, convertits en llibre en paper, sòlida massa atòmica que abandonava els bits primigenis. Una de les assistents, Teresa Fèrriz, del projecte de la UOC Lletra, ens mostrà les Topografies de l’exili català, uns mashups realitzats pels estudiants que segueixen el camí de l’exili dels nostres literats amb el suport de GoogleMaps. Alhora comentà la Música de Poetes, una combinació entre melodies i versos en podcast. Un dels col·laboradors en aquest projecte, Vicent Sanz, també digué la seva i n’ha deixat testimoni en el seu blog. Va resultar curiosa la presència de filòsofs en un espai destinat a la reflexió literària: una blogaire que va mantenir l’anonimat del seu espai internàutic i un altre dels participants, sociòleg però doctorand en filosofia, es van afegir a en Toni Ibàñez i a un servidor en la dèria del pensament. Potser ja seria hora de publicar La catosfera filosòfica! Els exembutaires i ara membres del colador, trangressors granollerins, van recordar el bombardeig poètic de la ciutat, un acte literari extraordinari que commemorava el bombardeig real de la ciutat. Versos que es precipitaven des del cel amb un missatge d’esperança en el final de totes les guerres. Per un suggeriment de Fèrriz, em va tocar exposar el sentit de l’aristocràcia virtual en els blogs, el domini que el blogaire té sobre el seu territori, que legisla amb total llibertat, permetent o no la intervenció dels altres usuaris i obrint-se als altres aristòcrates que són enllaçats amb la condició que enllacin al seu torn. Toni Ibàñez reflexionà sobre el ciberdietari, gènere literari que opera des de la virtualitat i que posseeix les seves pròpies normes. Pau Farell, amb un blog que combina el còmic i les arts plàstiques, argumentà que internet és una eina d’absoluta llibertat creativa, que fa possible l’autopublicació, la manca d’intermediaris, l’obertura radical de l’artista al seu públic. El debat adquirí un to metafísic quan aparegué la crítica d’aquells que pensen que la xarxa és un altre món, quan no és més que una modalitat del primer. “El virtual és real”, no ho podem oblidar. Per això no té sentit plantejar la distinció entre literatura en paper i literatura digital: només existeix la literatura, la resta són suports contingents. Un blog pot ser tan literari com un dietari tradicional, un e-book pot expressar el mateix que un llibre en paper. Vindrà l’iPad i altres suports, però la literatura romandrà. Finalment, vam debatre sobre el futur dels editors i els percentatges en la venda de llibres. Ibàñez, que va reivindicar la publicació online (Bubok, Issuu), va apostar per un model futur de domini públic. Els escriptors ja no es guanyaran la vida (si és que realment se la poden guanyar), sinó que regalaran les seves obres al món. A més, de què serveix vendre les obres si després es poden baixar en qualsevol programari peer-to-peer?

Va ser reconfortant la presència de la Montserrat Mas, una dona jubilada que ens va ensenyar el seu blog i ens va demanar consell per publicitar-lo.

Uns enllaços interessants:

Molt bé el CDigital 2010, tot i que alguns dels ponents són una mica repetitius. Propostes per al proper any: taules sobre educació, ciència i art i no tanta obsessió pel periodisme i la política.