Contra els tirans

La tirania és present arreu i de vegades es cobreix amb una capa de correcció política i de presumpta tolerància. Els tirans pensen que el millor per governar és dir allò que la gent vol escoltar, no proposar alternatives viables basades en la llei i el sentit comú. Els tirans es presenten al món com els apòstols de la llibertat i amaguen el costat fosc de llur personalitat, que estima la servitud d’aquells que no pensen com ells. Volen fomentar el diàleg per fer escoltar llurs monòlegs i res no té sentit si no passa pel filtre de l’egolatria en què habiten en una perpètua autocomplaença. Es creuen bells, bons, justos i savis i només consulten el mirall per dur a terme llurs plans perversos. Parlen d’austeritat per poder enriquir-se quan ocupin el poder i defensen la mentida fins i tot quan els altres els intenten convèncer de la immoralitat de les seves pretensions. Enganyen perquè semblen íntegres i saben amagar la pell reptiliana sota un abric de bones intencions. Sempre disposen d’arguments per criticar l’adversari, encara que aquests arguments siguin els mateixos que en temps passats blasmaven. Poden canviar de parer a una velocitat vertiginosa i s’envolten de mediocres que els puguin adorar, éssers orfes de cervell que balbucegen sons inintel·ligibles davant la presència de l’únic.

plato_viii

PLATÓ: República, llibre VIII, 566d-e (Fundació Bernat Metge)

Gastem, que el món s’acaba

Vodpod videos no longer available.La gent té por a consumir. Aquella obsessió per acumular objectes ha esdevingut por davant les penúries que ja pateixen famílies senceres davant el retrocés de l’ocupació i les dificultats per arribar a fi de mes. Hipoteques il·lusionants en un moment d’eufòria, sovint per damunt de les possibilitats, han esdevingut un llast feixuc, una càrrega que molts hauran d’arrossegar durant la resta de la vida. En els darrers anys molta gent, moguda per la falsa percepció de riquesa i per la facilitat del pagament a terminis (que reparteix la sofrença en bocins fàcilment digeribles), s’ha embarcat en comprar vehicles de luxe: abans només uns pocs podien disposar d’un Mercedes-Benz o un BMW, ara tothom ho pot fer per obra i gràcia de les estratègies de venda de les marques, que et fan pagar raonablement els primers 36 o 48 mesos i t’obliguen a eternitzar sine die el deute contret amb nous vehicles més cars i amb tots els extres però que ja no deixen marge de maniobra al sofert treballador emboirat pel glamour d’un motor, quatre pneumàtics i un xassís. Simple màquina motoritzada. I després de la desfeta, del final d’aquest somni, el president Montilla demana que gastem, que circuli el diner perquè les empreses puguin refer-se de la perplexitat en què es troben per un món de depredadors que es devoren en un mercat lliure. La llibertat capitalista és la servitud de l’individu alienat. I les esquerres ja han dimitit de l’aspiració de canviar el món.

Mireu la imatge: si bavegeu és que sou víctimes d’un sistema que només pensa en maximitzar el propi benefici, sacralitzant el tenir i menystenint el ser. És que estic bavejant?

Bloquejat sense bloguejar

83397684

Potser és el declivi del blog, el comiat lent d’uns mots que desapareixen tot d’una i que resten colgats en les profunditats abisals de l’oblit. No sé què he de fer per restaurar la periodicitat assolida en altres temps d’actualitzacions alegres i de verb revoltat. He perdut la il·lusió, la màgia que alenava el discurs i em feia invulnerable. Massa cops del destí i massa fulls del calendari arrabassats per les tasques indefugibles de la vida inautèntica. Voldria ser jo i conquerir l’espai dels posts amb noves esperances literàries i filosòfiques, però un fre poderós m’impedeix el retorn disciplinat: la sensació de desert virtual, de no dir res que no hagi estat dit, de desesperació davant la negació impertorbable que plana en el meu esperit exhaurit. Divagacions estèrils sobre la forma pura i la llunyania de la claredat dels paràgrafs sobre docència o política em fan replantejar tota la meva tasca. Potser ha arribat el moment de la refundació.

Les inèrcies

55991465

Inèrcia inactivitat insuls inert inanimat immòbil inherent inaccessible inconfessable inexplicable incoherent incapaç interior increïble indestructible introvertit incaut insensible inaprehensible integrat infatu inconstant ingenu innocent intolerable introduït inclement instruït inventat inimaginable.

Les inèrcies generen malvestats humanes, massa humanes. Les incoherències incautes sovint creen bonhomies.

Davallant lentament

Davallem lentament cap al capvespre de l’indeterminat. La nostra existència és un bri contingent que es construeix a partir de sentiments i emocions. El dolor és proper i el retorn a l’anorgànic un pas natural que no volem comprendre.

Ens vas donar un bon ensurt. Amb la teva consciència lleu vas entrar, per uns moments, en el terreny de la perplexitat somàtica, en la portalada de la insuportable torbació de l’ànima. No volíem que te n’anessis, que abandonessis aquesta terra de lladregots per visitar l’abisme. No volíem que inundessis de llàgrimes la nostra llar comuna. Vas aturar la teva consciència lleu i vas oblidar l’oblit, el teu estat promulgat per un demiürg pervers. Una davallada progressiva se t’enduia fora de les coses tangibles, lluny de les faccions estimades i de les complicitats madurades amb els anys. No volíem que te n’anessis, et volíem i et volem perquè ets el nostre heroi.

Aturada tècnica

Hi ha molts arguments, moltes meditacions pendents, molta reflexió i crítica i fragments de vida per compartir, però la feina m’aclapara fins al punt que resto sense energia en la part final de la jornada i defalleixo sense esma de blog, orfe de bits punyents que penetren el ciberespai a la recerca de lectors. No es pot estar una setmana sense actualitzar i pretendre sorgir del no-res per rebre feedback. El món és ple d’il·lusos que perseveren en una il·lusió sense fita.

El plaer d’escriure sovint s’ajorna per retre homenatge a la inautenticitat.

Tranquil

Tranquil enfilo la setmana després d’un merescut descans fet de desconnexions virtuals i de plaers analògics. Breu pausa dedicada a la dona dels meus somnis, estimada i joiosa en l’aturada còsmica de les obsessions periòdiques. Correccions prohibides, oblit dels deures de la docència -preuniversitària i universitària- i dedicació al que és realment important i que mai no és prou atès. Mort de l’esclavatge i afirmació del lliure albir.