Metàfores bostonianes

Tercera part del curs sobre aprenentatge a través del pensament (thinking-based learning), amb el professor Bob Swartz, de la Universitat de Boston (Massachusetts). Dia duríssim a l’escola (els dilluns crec que no agraden a ningú, com ja recordava Bob Geldof) i culminació al col·legi Mare de Déu dels Àngels amb el vell conegut de metodologies didàctiques. Després de recordar les destreses de pensament de comparació i contrast, que es poden posar a prova amb els alumnes de manera oberta o més focalitzada, amb criteris que determina el professor a través d’un organitzador gràfic diferent, Swartz ha exposat el tractament de les metàfores a l’aula, com una forma de combinar el pensament amb la creativitat. Partint d’un poema que tractava de la boira i dels seus moviments felins, ha comparat la boira amb els moviments d’un gat i els diferents paràmetres que es poden aplicar a la comparació (pel que fa al moviment, a l’actitud o la visibilitat). Fins i tot a la part final ens ha fet crear metàfores a partir d’un parell d’exemples. Encara que l’aprenentatge de les metàfores té molt a veure amb la sensibilitat, no està malament tractar el tema a l’aula i provocar que els alumnes hi pensin. No s’adonen que al seu voltant prolifera el ressò metafòric del món que coneixen: el ratolí, el tallafoc, l’escriptori, el virus o el troià són exemples extrets de la informàtica que demostren la fecunditat d’aquest recurs. Demà seguirem treballant.

Entrevista a Bob Swartz

Encara ets a temps de votar-me!

Anuncis

Trobada setembre 2008

Avui he assistit a una altra trobada presencial de la UOC a Bellaterra. Sembla ser que el format canvia i es converteix en un acompanyament als estudiants nous, que es troben de cop i volta amb un entorn virtual i necessiten una certa preparació per adaptar-se a l’aprenentatge asíncron. També hi haurà un intent de descentralitzar les activitats i els tallers perquè la universitat esdevingui propera i es pugui integrar en el territori. A la sessió de l’assignatura Competències TIC a les ciències humanes i socials, que imparteixo en el Grau d’Humanitats per obra i gràcia del procés de Bolonya, han assistit uns 35 estudiants de tres aules diferents, per la qual cosa hem estat els tres consultors aclarint els dubtes que genera la matèria en aquestes primeres setmanes. Suposo que compreneu per què resulta ja tan difícil actualitzar el blog diàriament (les hores de consultoria ultrapassen amb escreix la dedicació blogogràfica). Els estudiants de la UOC, majoritàriament gent de mitjana edat amb família i amb desig de completar la formació, van avançant en silenci, al costat d’un teclat i una pantalla, i es troben amb un món que es desplega en forma d’aula virtual, amb tots els seus espais (Tauler, Debat i Fòrum, entre altres). El Campus Virtual és la realitat que comparteixen i a la qual han d’adaptar-se per assolir les seves fites, un Campus que avança i que oferirà la seva evolució 5.0 amb la integració total en el programari lliure. Els estudiants han formulat, a l’aula 106 de Filosofia i Lletres, un seguit de qüestions relatives a la planificació (sempre necessària en un entorn virtual d’aprenentatge), a l’angoixa davant l’allau d’informació, a la dificultat de formar grups de treball i a les peculiaritats de la matèria. Penso que han sortit satisfets de la sessió presencial. Alguns fins i tot s’han compromès a formar un grup amb els companys que han trobat offline!

A continuació, abans de la reunió de consultors, a l’auditori de Lletres hem presenciat la conferència de Josep Lladós, vicerector de Professorat i Ordenació Acadèmica, que ha tractat, com no, de l‘Espai Europeu d’Educació Superior, amb tot el procés d’acreditació de les noves titulacions que han entrat aquest semestre en el pla (Dret, Humanitats i Psicologia) i les propostes de futur, una ambiciosa estratègia per integrar la universitat en l’EEES com més aviat millor. Un altre cop les competències i la seva plasmació en els continguts dels estudis.

Per acabar, reunió de coordinació dels consultors i consultores de Multimèdia i Comunicació (l’assignatura que s’imparteix en les titulacions que encara no s’han adaptat al grau i per aquells que segueixen el pla antic a Dret, Humanitats i Psicologia) i de CTIC, la nova matèria amb la qual hem de lluitar diàriament, en  temps real, al costat dels nostres estudiants. Un motiu d’orgull: el grau de satisfacció amb els consultors és d’un 90 %, un percentatge altíssim que demostra que des del professorat propi de la casa s’està treballant amb les idees clares, tot coordinant a la perfecció el nodrit equip docent.

Els resistents

Els esperits lliures es neguen a cedir davant els imperatius dels Partits Únics amb pensament únic i consciència sectària. No estimen el ramat, sinó la força que brolla del seu interior i els fa resistents a tota mena de pressions per esdevenir massa, per ser engolits per la majoria estòlida. Golafres de voluntat, cerquen un motiu per desalienar-se, per ser nadius i recuperar el sentit dels orígens. La paraula ha estat vulnerada i necessita una catarsi que manllevi la brutícia semàntica que s’ha instal·lat en els racons de cadascun dels grafemes. El significat s’ha esvaït i ha estat conquerit pels apòstols de la buidor, despreocupats pocavergonyes que han trinxat els mots amb l’estalvi de la missatgeria, empobriment de l’univers i reducció dràstica de la cosmovisió. Les lletres solitàries són formigues que desitgen la companyia de caràcters amants de la seducció. La proposició apofàntica és una excepció en el regne de l’estalvi lingüístic i ja no és susceptible de ser vertadera o falsa, sinó una relíquia que conserven els blogaires de qualitat, artesans de la metàfora i guardians del circumloqui. Ells saben acaronar les oracions subordinades, fins i tot en temps de crisi, i es neguen a ser econòmics amb el llenguatge: una capacitat tan valuosa no es pot deixar en mans d’irresponsables.

Si creus que el meu blog té qualitat, VOTA’M!

Dia Mundial de l’Alzheimer

No perdre mai més la memòria i la identitat. Ser autoconscient i autònom. Viure feliç els darrers anys de la vida. Recuperar la persona intel·ligent que va ser. Estimar des del més profund amb la certesa de la coneixença.

Un lleu fil de consciència

El teu món

El coratge

Sempre el meu heroi

Memòria

Ajornar

Ajornem la joia per dies millors. Desconeixem que és aquí, la quietud de la llar exemplificada en la dona que dorm, tranquil·la, i en el nen que descansa, esperançat en un nou dia de lleure infinit. La felicitat són els petits bocins de calma enmig de la tempesta, de les malalties i de la gent que cada dia se sent més trasbalsada. Diem que ho farem d’aquí a vint anys i que llavors assolirem el que mai no hem tingut. D’aquí a vint anys el món ens continuarà acollint en vida? S’haurà consumit tot en una crisi del sistema per culpa de les seves contradiccions? Serem a temps de contemplar el bé? Tot és vanitat, la vida és breu i el nostre cos una màquina fràgil abocada al declivi.

Egòlatres

El Facebook permet que una persona pugui ser fan de si mateixa, admiradora pública de la seva ipseïtat. És el desig de notorietat dels egòlatres, d’aquells que viuen en una total autoreferència, que es fan propaganda i es riuen les seves gràcies tot esperant el reconeixement del públic. Això, que aquí és un joc telemàtic (el Facebook és una xarxa en la qual es troben les subjectivitats deleroses de ser reconegudes), en la realitat es dramatitza en aquells que estan convençuts que són imprescindibles, que la seva presència en el món és ineludible i que sense ells el caos es materialitza arreu. Són els que ploren quan perden el mirall que els feia somriure, fet miques davant la mirada dels estúpids que encara els adoren. Són els que, situats en una pretesa talaia bastida més enllà del bé i del mal, van impartint lliçons de conducta pronunciant frases fetes que són simples locucions i jutjant els que tan sols es preocupen de descriure els fets. Els que mai no s’equivoquen, els que es creuen superiors per ser militants d’una xarxa de sectaris, els que són incapaços de riure perquè han perdut l’atractiu i els queda un rictus amarg del qual brolla la bilis que porten anys conservant en llaunes de menyspreu. Els egòlatres moren sols, sense amics, abandonats per si mateixos en el riu llord de l’autosuficiència.

Homenatge a Rick Wright

Ens ha deixat el teclista psicodèlic, l’inconformista que no es volia sotmetre a líders contingents. Rick Wright, el músic a l’ombra, ha mort de càncer. El geni Barrett ja va migrar a la penombra àcida l’any 2006. Diògenes el recordava en el seu post de L’ésser i el bloc el 13 de juliol d’aquell mateix any:

Un diamant boig guspireja entremaliat i s’atansa al bell el vertader i el bo l’àcid malmet la individuació i isola els esperits lliures sabedors de la superioritat de l’excepció davant la norma brillant diamant boig que tortura vells insomnes fracassats per la pèrdua del jo jove eres i el temps transcorre all things must pass tot flueix en l’agregat d’instants que a a la babalà s’esdevenen i irrompen en l’hipotàlem erm àcid eres i en àcid et vas convertir genial tramuntana creativa parires un fluid rosa i altres es van emportar la fama des de 1971 sense ipseïtat vagarejant per un món de representació i la fama dels altres i tu brillant com el sol esmorteït com la lluna buida d’esperança obsessió lisèrgica de porcells enamorats d’una pluja d’estels astronòmica les vaques pasturen encara i el mur és tancat i barrat tant de bo hi fossis i reinventessis la psicodèlia morires fa molt de temps víctima de la teva genialitat aquest món és massa vulgar per als genis cal trivialitzar-se per viure-hi embolcallar-se en el reialme de la banalitat tu no podies ser com els altres havies de sacrificar-te llevar tota convenció i dur el cos al límit a la recerca del ver que jeu en les forces vives de l’univers la teva música és el dionisisme del segle passat brillares com el sol per viure per sempre més en el capvespre.

(Diògenes: L’ésser i el bloc, 13 de juliol de 2006. Citat amb permís de l’autor)

Cançó: The great gig in the sky (Wright), de l’àlbum The dark side of the moon (1973). Concert de la gira P.U.L.S.E. (1994).