La revolta

Je me révolte, donc nous sommes (Albert Camus, L’homme révolté)

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Perseguits (apunts improvisats)

Assisteixo impàvid a l’enèsima persecució de la nostra llengua, ara amb l’empara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, inspirat en la nefasta i antidemocràtica decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (no, no i mil vegades no: els jutges no poden passar per damunt de la sobirania popular). Desitjo que tot sigui un malson i que la parla no sigui mai amenaçada perquè no hi ha res pitjor que anul·lar per la força una cosmovisió. I no estic al·ludint tan sols a la llengua catalana, sinó a tota manifestació lingüística minoritària que malda per subsistir en un món global que imposa una concepció unidimensional i estreta de la realitat. No em dóna la gana de celebrar Halloween perquè no és una tradició del meu poble i gaudeixo cada cop més amb la Castanyada, la nostra particular celebració de tardor, petita i modesta, digna i senzilla. La perspectiva global sovint bandeja els usos i tradicions locals, que desapareixerien si la tossuderia dels pobles no es dignés a preservar-los. Vull ser ciutadà del món, sempre que el món respecti la meva pertinença orgullosa a una comunitat. No odio els altres perquè jo també sóc l’altre i per això respecto els nouvinguts, gent d’orígens diversos que busca que algú els escolti i els ofereixi recer social i econòmic. No sóc millor per ser d’aquí, però demano respecte: els meus sentiments els vull expressar amb els mots que els meus pares m’han ensenyat i no vull demanar permís per ser d’un país petit, sovint pusil·lànime però perseverant i humil. No crec en els que venen unionismes barats ni en els que prometen tebis concerts per mantenir l’estat de coses. Mai no he cregut en els salvadors de la pàtria, però sí en els líders coherents i preparats intel·lectualment. Tinc fe en les persones que treballen, però no en els homes normals, massa normals… Voldria un esperit lliure per a l’esdevenidor de la meva nació emancipada. No sé si seria demanar massa…

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa

Set d’existir

En homenatge a Màrius Torres, en el centenari del seu naixement (30 d’agost de 1910).

Volem existir sense aturador. Malgrat la soledat dels moments íntims, la vida curulla es desplega amb amplitud i ens agombola. Som conscients de la finitud però ens elevem extàticament envers l’alçària de l’immutable. Ell ens nega l’accés però hi insistim, ignorants del no-res que s’hi amaga. Estimem per no desesperar, busquem la nostra Mahalta en el dur sanatori del món i a voltes la trobem, còmplice dels versos sincers d’una ploma virtual. La set d’existir és amor de les coses senzilles, que romanen malgrat els instants fugissers. La felicitat és cada moment viscut i la llibertat l’esperit obert a la terra sense rancúnies, la llengua que ens fa ser i el bocí de món que compartim. La malaltia és la deu dels versos, el mal genera belles rapsòdies: amb la tranquil·litat de la joia i la salut el poeta poc s’inspira, baldament forci els mots a integrar-se en una harmònica estructura. Però no hi ha vers sense memòria i quan el jo es precipita al declivi, el silenci esdevé el rei de la funció. Intentarem recordar sempre les paraules de l’estimat que ha perdut el control de la subjectivitat: l’honorarem tota la vida i, amb notes musicals d’homenatge a la seva bonhomia, oblidarem l’oblit i exalçarem la pau, la serenor i la saviesa impertorbable.

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres (25 de març de 1939)

Braus

Finalment, la ILP (aquesta sí!) ha prosperat i el Parlament de Catalunya (recordem-ho, allà on rau el poder legislatiu en el nostre país) ha aprovat l’abolició de les curses de braus, amb els vots d’ERC i ICV favorables a l’abolició, els de CiU majoritàriament favorables i els del PSC majoritàriament desfavorables (Montilla ha manifestat el sentit del seu vot). PP i C’s han votat en bloc en contra. Hem assistit a una votació emocionant, ja que els dos grans partits catalans tenien llibertat de vot i podien decantar el resultat cap a una banda o altra. Hem vist la satisfacció dels grups antitaurins, amb abraçades i llàgrimes d’emoció, i la decepció dels protaurins, molts dels quals veuen com el seu negoci se’n va en orris. Faig un seguit de consideracions sobre el tema:

  1. Les curses de braus constitueixen un espectacle en el qual es promou la tortura i la mort d’animals.
  2. Aquesta promoció de la tortura i la mort es realitza davant d’un públic nombrós, tot emfasitzant la seva morbositat.
  3. La tortura i la mort exercides per l’ésser humà formen part del seu vessant irracional.
  4. Es tracta d’una tradició: res no converteix una tradició, pel simple fet de ser-ho, en obligatòria per a les generacions successives. Els sacrificis humans també eren tradicions.
  5. Exercir un treball en el qual es practica la tortura gratuïta i la mort no és lícit moralment.
  6. Els parlaments són cambres legislatives que representen el poble, per la qual cosa les decisions dels representants han de ser respectades (hi ha gent que no ho entén, això). La decisió final prové d’una Iniciativa Legislativa Popular que ha comptat amb 180000 signatures.
  7. Prohibir la tortura gratuïta i la mort dels braus no és oposar-se a la llibertat, sinó un exercici il·lustrat de seny i raó.

El PP (¿algú mínimament assenyat encara pot dubtar del seu anticatalanisme visceral?) ja ha amenaçat que tirarà enrere la prohibició des del Congrés de Diputats i fins i tot s’ha parlat de denunciar-ho davant del Tribunal Constitucional. Li han agafat gust: les conseqüències de la sentència ens han afeblit però, tot i així, el fet és que avui em sento orgullós del meu Parlament. Ja era hora.

Us enllaço un text molt recomanable de la Il·lustració espanyola.

Accés al podcast (veu: Enric Gil):

Sobre la demagògia

En les ciutats governades democràticament no hi ha demagogs, sinó que els ciutadans millors ocupen els llocs més destacats; però on les lleis no són sobiranes, allà sorgeixen els demagogs.

Aristòtil: Política, IV, 1292a 26.

El demagog és l’adulador del poble.

Aristòtil: ibid., V, 1313b 12.

La supèrbia i el menyspreu de les lleis desemboquen, amb el temps, en la demagògia.

Polibi, Històries, VI, 4, 10-11.

Adular el poble no és fer-li un servei. Jugar amb els seus sentiments, emocions o desigs és manipular. Dir el que ells volen escoltar no és una acció de creativitat política, sinó la sortida fàcil del qui és orfe d’idees. Us anomenem demagogs i fugiu d’estudi, adduint que desconeixem la definició. Potser sou vosaltres els desconeixedors dels mots, instal·lats en un balbuceig inaudible d’un estadi previ a l’hominització. Parleu en un discurs somort, fonemes que s’arrosseguen gratant l’espai i fent malbé el sagrat silenci. Més valdria que suspenguéssiu el judici: l’escepticisme és una posició neta davant els qui embruten la veritat amb deixalles retòriques. Us agomboleu al voltant de la idea de progrés, com si el simple concepte actués de guia a l’encalç de la llum destructora de l’adversari, ell sempre fosc, sinistre, definit com el que no compleix mai, ignorant decebedor que un dia es cregué victoriós. Feu propostes que sabeu que no s’aprovaran per quedar bé, simplement per fer constar la vostra infinita compassió envers els pobres, els miserables, els desheretats. I després, en veu baixa, lamenteu l’arribada dels immigrants i la pudor que fan. Ompliu els cervells de mentides, però les sinapsis alienes sovint funcionen i capten el vostre parany. Us agradaria que la vostra raça fos la pura i que els forasters acabessin en un camp d’extermini. Si algun dia el poder truqués a casa vostra,  crearíeu un departament de propaganda per lloar la vostra imatge, el líder carismàtic, el que estima el poble, el gran timoner, el guaita de les essències. Si algun dia el poder truqués a casa vostra, ens prepararíem per bastir la major resistència que mai no s’ha imaginat.

El demiürg dissortat

La lluita per sobreviure dia a dia no és prou desgràcia. El mal no abandona els desheretats, que tremolen com la terra en veure que han perdut el quasi no-res que posseïen, un petit bocí de benestar enmig de la penúria. Els que ja no tremolen jeuen colgats en les desferres, sense rostre, cossos rígids que es confonen amb el devessall de materials de construcció. Nens morts i mares desesperades que no poden entendre la injustícia de la natura desfermada. Crits i sanglots ofegats per l’evidència de la catàstrofe. No pot estar passant: la vida interrompuda, versos que mai no seran pronunciats, promeses sepultades en la tomba dels incompresos. I nosaltres, estúpids egocèntrics fruint de les nostres satisfaccions neocapitalistes. El somni de la felicitat no és possible amb un demiürg dissortat (en veure la seva obra defectuosa)  que fa vacances perpètues.

Tot recordant les víctimes del terratrèmol d’Haití