Ontologies

Avui em permeto fer el post en diferit, tot reproduint una entrada de l’any passat del Bloc de Filosofia. Aprofitant que es tracta d’un espai tancat momentàniament (tot esperant la versió 2.0), us l’ofereixo en aquest diumenge de tardor:

“Que no s’imposi mai això: que hi hagi coses que no siguin”.
Plató: Sofista, 258d

El text del famós Poema de Parmènides es pot considerar un dels moments fundacionals d’allò que anomenem filosofia (amb el permís del fragment d’Anaximandre), ja que el pensador d’Elea introdueix algunes de les qüestions que seran recurrents al llarg de la història. Només hi ha dues vies possibles: “l’una, que és i que no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l’acompanya; l’altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t’asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és (perquè no és factible), ni ho pots pensar” (frag. 2 Diels-Kranz). El no-ésser esdevé el terreny de l’indicible, d’allò que no es pot expressar perquè rau fora del pensament. Parmènides demostra l’eternitat de l’ésser exposant que del no-ésser no pot sortir res per la mateixa impossibilitat ontològica de brollar d’allò impensable. El Déu cristià, que crea ex nihilo, queda fora del pensament dels orígens. El que és és i no pot provenir del no-ésser, ja que aleshores aquest també seria. Les cadenes es mantenen ben fortes: no hi ha emergència de l’ésser perquè és una pura presència que jeu en la seva estança incorruptible. Ni gènesi ni destrucció. Un paisatge d’essències permanents i de quietud absoluta. Això no obstant, és cert que el no-ésser no és? Per més que forcem el cervell en aquesta operació negadora, no apareix enlloc el que no és, perquè el que no és no pot fer-se present. Discutim, però, sobre el no-ésser, el convertim en objecte de la nostra discussió, el cosifiquem lingüísticament. Diem: “el no-ésser no és”. Tematitzem allò que no pot ser tema. Objectivem el no-objecte. Posem al davant el simple no-posar-se-al-davant. Gòrgias, esmentat per Sext Empíric, en parla: “És clar que el que no és no existeix, ja que si el que no és existís, existiria i alhora no existiria. Si és pensat com a no existent, no existirà, però si existeix com a no existent, llavors existirà”. Jo puc pensar “el que no és” i llavors no existeix fàcticament, sinó només el seu esment com a simple flatus vocis. Si afirmo que existeix com a no existent, estic dient que alguna cosa no existent existeix (el que no és sense cometes, l’ús lògic). Aquesta darrera asseveració és falsa, atès que el que no existeix realment no pot existir. Sí que pot advenir a l’ésser l’esment del que no és, com a constructe formal, puix que el mateix Parmènides en parla (el “no-ésser” no és). Els atomistes introduiran esmenes a la negació del no-ésser amb la presència del buit (espai en què es mouen els àtoms, mancat de substancialitat) i Aristòtil farà aparèixer el no-ésser com a privació com un ésser en potència, un no-ésser no “nihilitzat” sinó en embrió, una llavor de futur.

Follia

Ja hi tornem a ser. El lleure durava massa. La docència en la seva màxima expressió. Preparació d’un PowerPoint sobre Web 2.0 que aprofita el que teníem dels blogs, tot afegint les diferents eines (podcast, videopodcast, viqui, comunitats d’interacció virtual, etiquetatge i prescripció socials…), per al proper dissabte, en un nou taller que impartiré a la UAB sobre aquest tema (en el marc de la trobada presencial de la UOC). Mentrestant, la realització d’un exercici sobre la PDI (Pissarra Digital Interactiva) en un curs en el qual m’ha tocat el rol d’alumne. I amb el cos ressentit per les convulsions espasmòdiques del concert de Police (que ja no som tan joves!). Un cap de setmana en què el meu poble celebra les Festes del Patró: demà, inauguració de la Fira de Comerciants i dinar de germanor al barri de Sant Pere. Ser marit de regidora té aquestes coses, tot i que cal reconèixer que ho porto prou bé.

Esperits en el món material

Col·lapse circulatori sense precedents. Ronda litoral on Aquil·les i la tortuga donen la raó a Zenó i les seves apories. 21:10 i aparcament en un carreró fosc. L’Estadi és lluny. Caminem durant una estona i a les 21:30, gairebé sense alè, arribem al temple musical. És l’hora de l’inici. Es fan esperar perquè esperen els qui encara no han aconseguit estacionar en un carreró fosc. Apareixen tres músics en un escenari llunyà. Baix, guitarra i bateria-percussió. Música elegant, de qualitat immillorable per un entorn així. Les cançons de la meva adolescència, quan en un garatge assajàvem una ràdio municipal a principis dels vuitanta. Era el temps de Ghost in the machine. Ja havien sortit Outlandos d’Amour, Reggatta de Blanc i Zenyatta Mondatta. El so més original de la meva vida. Tres músics dalt d’un escenari. La gent que hi havia anat per escoltar simplement els èxits havia errat el concert. No entenc alguns crítics: quan són freds perquè no eren més càl·lids i quan són càl·lids perquè ho són tant. Si volien veure en Bisbal que marxin, que no els volem. Música celeste, harmonia i proporció. Temes repensats i versionats amb audàcia. Una Roxanne que gairebé no es reconeixia des del seu vinil primigeni: m’agraden les variacions, l’adaptació dels sons i dels ritmes als nous temps. Ignorants que es queixen perquè tot estava massa preparat. I què? El perfeccionisme és una virtut. Els esperits havien davallat al món material i s’havien convertit en The Police. No m’ho podia creure. Eren allà, potser pels diners, però havien tornat i no era el moment de protestar. Un concert extraordinari, amb tres músics molt grans i alhora amb un esperit molt jove. I un repertori curt, sense estridències ni concessions a l’espectacle fàcil. Era la música nua, pura, nova amb la remembrança de velles guspires. I jo hi era. I la meva estimada hi era, la que va maldar fins que va aconseguir un parell d’entrades. Sens dubte, tot el que ella fa és màgic.

Illetrats tothora

La classe política mundial està en crisi. Després de veure l’espectacle patètic de Mahmud Ahmadinejad a la Universitat de Columbia, tot demanant que es revisi el que va succeir en relació amb l’holocaust i negant sorneguerament l’existència d’homosexuals en el seu país (una negació que es podria considerar extermini, atesa la situació de la pena de mort en el seu país), a més d’altres inconveniències, hom s’adona que la presència dels illetrats és ja un fenomen general, com va reconèixer el rector de la universitat, amb el dubte de si realment és un ignorant o tan sols un provocador. Illetrats com el president dels Estats Units, que a més de tenir com a llibres de capçalera novel·letes de l’Oest i la Bíblia, necessita que els seus assessors li passin la pronúncia dels noms suposadament complicats (a veure com es diu, ah sí, sar-KO-zee, i la capital d’un dels estats brètols, com era, ara, sí, kah-RAH-kus). La fonètica ens ajuda, oi Condoleezza? I l’illetrat dels anys foscos, que es reunia en secret amb Bush i, en ple deliri megalomaníac, deixava anar que estava transformant la política espanyola dels darrers 200 anys, mentre el texà jugava a lladres i serenos amb afirmacions tan profundes com que ja li anava bé exercir de policia dolent. Avui hem pogut contemplar en directe les habilitats retòriques del nostre illetrat de butxaca, que continua sense fer les es neutres ni les esses sonores i que manté la grisor burocràtica d’un funcionari ancorat en el temps, amb cara de pomes agres i predicant optimisme. Ja n’hi ha prou de mal humor! Sí, si hem de riure amb tu anem llestos. A l’oposició, un Mas circunspecte assisteix al ridícul d’una federació bicèfala que no sap on navega, perduda en la travessia del desert i sense bruíxola política.

Flux de fluxos

Heràclit i el canvi: res no es manté igual, les coses flueixen i no ens podem banyar dos cops en un mateix riu. La guerra és el pare-mare de totes les coses i l’eternitat és un nen que juga. El mateix és viu i mort i dia i nit i lletrat i illetrat (això ja no em convenç), perquè això de cop i volta és això i de nou això de cop i volta és allò. Lluita de contraris. Dialèctica hegeliana en estat embrionari. El senyoriu es posa a si mateix i genera l’esclavatge. El sí és perquè el no està preparat per oposar-s’hi. Si em dius que m’estimes potser no és cert perquè el mateix és amor i odi, philía kai neikos. Fan l’amor sense complexos mentre la discòrdia malda per separar-los, quatre arrels abocades a la unió i la disgregació. Atòmiques partícules suren en el buit per un atzar de capricis aleatoris. L’efesi pontifica tot dient que, després d’escoltar el logos i no a mi (o sia, a ell), és savi reconèixer que totes les coses en són una. Raó particular que s’endinsa en els principis seminals de la physis i conquereix el territori de la raó universal. Fusió eròtica entre els límits i les forces obscures de l’àpeiron. Monistes dualistes que voldrien ser pluralistes preguen a un déu intel·lectiu que al capdavall dorm en la coixinera ennuvolada del cosmos sense preocupar-se pels afers dels insectes. Entomòlegs experts en preplatònics preparen el sofregit de llavors (homeomeries), assaonat per un nous embriac. Plató prova el contingut i demana repetir.

Algun dia aplicarem les TIC de debò?

Per més que intentem introduir novetats a nivell de TIC en l’educació, la inèrcia ens porta a continuar apostant per les eines tradicionals, per exemple, la pissarra i el guix, de la mateixa manera que els llibres de text (per què no materials en format web i llibres electrònics?). Penso que alguns professors encara no han assumit aquest canvi de paradigma, ja que veuen la introducció de nous mitjans com enemics de la forma habitual d’ensenyar. El guix pot continuar essent rellevant, però no ens hem d’oposar a les noves “andròmines tecnològiques”, ja que a més els nostres alumnes estan molt acostumats a utilitzar les TIC a la vida quotidiana i poden suposar un factor addicional de motivació. Sé que en el meu cas de vegades també em costa convertir en hàbit l’ús de les TIC a l’aula i és per culpa d’aquesta inèrcia del passat. Hem de ser valents i introduir la PD, la PDI i tota mena d’innovacions a l’aula, encara que per això cal facilitar les eines i que aquestes estiguin ja disponibles des del moment de l’inici de la classe. El que no ens podem permetre és perdre temps per endollar els aparells i veure si tot funciona amb els programes tan densos que tenim.

[Intervenció en el Fòrum del curs Pissarra Digital Interactiva per al Col·legi Sant Andreu]