Esclavatges

la5561-001

Esclaus de les obligacions reals i virtuals, capbussats en un oceà d’inautenticitat, volem passar per genuïns defensors  de l’extraterritorial, apòstols de la nova era en què els mots han creuat el solc de l’oralitat i del paper i vénen a raure a la invisibilitat dels CMS. Allà uns paisatges de termes estranys serveixen de cau per als paràgrafs forjats per ments que creien en els editors i s’han autopublicat després de conèixer llurs intencions. En l’espai del blog han parlat de si mateixos i dels sentiments, han teoritzat sobre el diví i l’humà i han marcat les tendències tecnològiques dels ciutadans angèlics que habiten la biosfera telemàtica. Saben que algun dia l’empresa els clausurarà el petit territori colonitzat en el no-espai i que hauran de migrar a un altre enclavament amb menys soroll. Podran resistir les tendències de la moda?  No sucumbiran davant les xarxes d’interacció virtual, on els teus amics tenen amics que et poden conèixer i ser amics dels amics dels teus amics? El blog és un paisatge de solitud, amb un jo que parla davant tres o quatre que escolten si tenen temps. La xarxa social és una teranyina on molts parlen de manera inintel·ligible i comparteixen les seves possessions íntimes (en forma de notes, fotos, vídeos, enllaços…) davant molts que no perden detall de la xerrameca. Mentrestant, el docent real i virtual segueix capbussat en el seu oceà inautèntic i les onades no li permeten divisar la llar del plaer.

Internet com el regne de la llibertat absoluta, segons Mosterín

El jo que som

200377522-001

A propòsit d’una discussió amb amics virtuals (i exalumnes reals) en el Facebook

El que som resplendeix en les nostres discussions sobre el món com a representació. Sempre la referència a aquest focus immutable i necessari, carregat de veritat, obert a allò que esdevé altre, a l’objecte clàssic disposat a ser posseït per les urpes de l’humà. Les màscares han ridiculitzat històricament aquest bloc de marbre pensant, ofegat pel vel de l’autocomplaença hipòcrita. On és el jo que som? Des de quina talaia observa les mònades de l’univers? Ens hem mirat sincerament i hem provat de furgar en el nostre esperit? Què hi veieu? En algun lloc es fa palesa la llum del coneixement? És que les idees brollen insomnes com llànties platòniques? Hi ha algú en les fondàries de la res cogitans? Només el buit de la por, la ràbia i la consciència. Les màscares són promeses efímeres d’estabilitat, empremtes sofístiques d’una personalitat que s’esmuny, atiada pels canvis sobtats en l’entorn carnavalesc de l’existència mundana. Hem de canviar la màscara perquè ens sabem fràgils i desitgem que l’altre estigui còmode en la contemplació de les nostres misèries, baldament restin tapades per una careta de sinceritat i bonhomia. L’altre ens ha de veure nets, bells, serens, intel·lectualment saludables, extravertits, disposats a ser compresos i a comprendre. L’altre capta la màscara però no hi veu el fons incorpori, potser perquè aquest fons mai no ha existit, potser perquè la màscara s’ha adherit tant a la pell que és impossible entreveure què s’hi amaga. El somni del subjecte ha esvaït la il·lusió de l’objectivitat.

Decir sujeto es enunciar una especie de esclavitud, un concepto. A ningún ser, aunque humano, se le presenta el sentir de ser sujeto. Eso ya es filosofía.  ¿Y es que acaso el filosofar es lo primario y original que el hombre hace? De haber sido así no podríamos hablar de estadios anteriores. ¿Se sintió Adán, este que conocemos, ser sujeto? La pareja sujeto-objeto no pudo aparecer sino en época muy adelantada del pensamiento. No parece que se encuentre ni en los presocráticos. ¿Cuándo comienza el hombre a sentirse ser sujeto? Cuando ha reflexionado, cuando se ha mirado a sí mismo. Mas lo primero en el ser humano no es mirar sino sentirse mirado, sin saber por quién ni cómo.

María Zambrano (2003): La razón en la sombra. Antología crítica. Madrid: Siruela, pàg. 186.

Encomana el català!

Perquè cal fer alguna cosa per redreçar l’ús social de la nostra llengua, es tracta d’una campanya necessària. No estaria malament fer sonar aquesta cançó a l’hora de l’esbarjo a les escoles. I és una campanya 2.0, activada en el Facebook i amb un grup que té, a dia d’avui, 5979 membres.

Instal·la’t l’aplicació

Beure

83989513

Beure a a glops la llum del teu rostre i la bellesa que brolla dels teus llavis. La dona que traspua claror és l’ésser diví, cim de la creació d’aquell demiürg que dimití víctima de l’ebrietat de les seves nits orgíaques. Des de les aigües primigènies una dea contempla l’amniòtica substància que sura en els límits del país dels lestrígons, gegantines criatures que una vegada s’esdevingueren i que en el moment present habiten les contrades de l’èpica, una regió ignorada pels apòstols del buit, receptacles de la teleporqueria embolicada en excrescències purulentes de ruminant foll.

Un comentari digne d’esment, en la perifèria de l’esfera blògica

Jornada de docents

uoc_docents

Avui he tingut el plaer de participar a la jornada de docents que organitzava la UOC, especialment orientada al personal col·laborador. Més d’un miler de consultors (a més del professorat propi) s’han aplegat al Palau de Congressos de Catalunya per conèixer quines són les línies d’actuació de la universitat, les propostes de futur i alhora per elaborar estratègies d’actuació en cadascun dels estudis. La rectora Imma Tubella ha presentat la jornada al costat dels vicerectors i ha posat èmfasi en l’adaptació de la UOC a l’Espai Europeu d’Educació Superior, tot exposant que la metodologia Bolonya és la metodologia que ja seguim (en el meu cas, el treball per competències ha estat una constant des de fa molts semestres) i que hem esdevingut un punt de referència pel nostre model docent. Encara, però, hem de continuar treballant per esdevenir una autèntica universitat-xarxa, a partir de la filosofia de fer comunitat, en la qual els consultors són una part fonamental. No endebades la tasca d’aquests col·laboradors és la que enriqueix la pràctica pedagògica quotidiana, a partir del seu caràcter virtual. La UOC té en l’actualitat 47000 estudiants i aspira a un major creixement. Per la seva banda, el vicerector de Política Universitària i Professorat, Josep Lladós, ha desenvolupat qüestions d’avaluació externa i interna per tal de garantir la qualitat de l’acció docent i textualment ha assenyalat que “volem que l’equip docent col·laborador tingui un major protagonisme” (veurem en què queda, això) i que, malgrat la posició capdavantera de la institució, cal continuar cercant referents. Pere Fabra, vicerector d’Ordenació Acadèmica, s’ha compromès a vetllar per una correcta implementació de l’EEES i a revisar el model UOC per tal de millorar-lo. Ha recordat que hi ha onze graus en procés de verificació i ha esmentat alguns dels nous màsters, entre el quals es troba el de formació del professorat de secundària, que substitueix el CAP. El problema d’aquest procés implementador és que calen uns anys de transició entre ambdós models, en els quals es pot produir algun trasbals. Begoña Gros, vicerectora d’Innovació, ha incidit en què el model de la UOC està orientat a l’estudiant i que cal un compromís a favor de la millora del treball en xarxa. Per la seva banda, el vicerector de Tecnologia, Llorenç Valverde, després de recordar els que venien d’ultramar, ha descrit les millores que s’estan fent en el Campus, amb un disseny d’aules centrades en l’usuari, i ha tingut present l’adaptació necessària de la casa al nou paradigma Web 2.0, fins al punt de voler integrar-hi les aplicacions més usuals (ha fet referència al correu de Google i àdhuc al Facebook). No ha oblidat el seu compromís amb el programari lliure, d’acord amb un esperit més obert, i l’aparició de nous dispositius en xarxa (iPhone, Blackberry…). Em quedo amb la seva referència al viatge tecnològic com un viatge a Ítaca, ple d’aventures però sense un destí final definitiu. El vicerector de Postgrau i Formació Continuada, Josep Maria Duart, ha basat la seva intervenció en l’Institut Internacional de Postgrau i en l’aposta ferma de la UOC en aquesta mena d’estudis. Tubella ha parlat del Global Campus (en anglès, francès i en el futur potser també en àrab), amb un breu torn de preguntes abans de dinar, un buffet a peu dret després del qual s’han celebrat les reunions per estudis, en el meu cas amb els companys de l’àrea de capacitació digital, sota la supervisió del professorat propi. Després de la discussió sobre aspectes de la nostra assignatura (Competències TIC a les Ciències Humanes i Socials), cap a les 17:20 hem recollit el nostre certificat d’assistència i, ja de debò, s’ha iniciat el cap de setmana real.

David de las Heras, amb el qual he fet el seguiment de l’acte des del Twitter, en parla

El traçat de l’AVE

Vodpod videos no longer available.more about “Facebook | Ajuntaments q“, posted with vodpod

Els ajuntaments de Sant Fost i Martorelles discuteixen el traçat de l’AVE per la creació de zones inundables en ambdós municipis. L’alcaldessa de Sant Fost, Montserrat Sanmartí, hi ha opinat.

Final del declivi

3701-002798b

Hem arribat al final. No podem anar pitjor. El desori del sistema educatiu en el nostre país, fruit dels canvis socials que s’han produït en els darrers vint anys i de decisions polítiques clarament errònies, ha de donar pas a una nova era en què l’esforç torni a senyorejar i recuperem una mica la solidesa que hem perdut després de tantes crisis líquides.