Inacció

88518083

http://9k258q.bay.livefilestore.com/y1pu5Sv-2ffRTVYTxyqVyfSfoVC9b_aoJ4kQ-PKauyOhTbffwY_glBp5d9LNrxZ-4t6YK4pGmaIgoOj3mf7GEaiMEa52pLCvPLT/inaccio.mp3?download

Aturar-me a mirar el paisatge després d’un any de tribulacions. Saber que tot és incert, que la veritat jeu colgada en el subsòl dels metafísics, protegida per un Cèrber amb el rostre de Tomàs d’Aquino. Inacció. Restes del naufragi de les múltiples finestres obertes durant el curs dels esdeveniments de la temporada regular. Semblo un esportista amb el contracte acabat buscant un nou equip. La brúixola existencial marcava el nord del fred intel·ligible i ara mira cap a l’est de l’albada. Res no ha canviat des que l’infant jugava al carrer en aquells estius inacabables: juliol i agost i mig setembre s’arrossegaven impàvids i l’infant mirava de desfer l’avorriment amb activitats sense fi. Però la percepció ha provocat un gir copernicà i l’estiu ha esdevingut un lleu respir enmig de la tempesta, quatre dies malgirbats que malden per ser engolits pel forat de la rutina. Inacció. Restes de l’estat anorgànic, el lleure absolut del no-res o els primers batecs en l’úter matern, seu de les aigües primordials. No fer res, gaudir del relativisme dels dies sense rellotge, defugir l’esclavatge i saber que algun dia seré despertat de la il·lusió per un tirà malvolent, l’home windows, el senyor de les finestres que mai no desapareixen ni tan sols queden minimitzades. Vull alliberar-me de la pressió del teclat, dels compromisos frívolament adquirits a la xarxa social, vull tornar a ser el bon salvatge dels inicis, innocent criatura analògica disposada a enfrontar-se al món amb la mirada dels que s’admiren davant els fenòmens de la natura. Si m’allibero del teclat, la meva potència blogològica es veurà reduïda, seré un zero dos punt zero, un proscrit expulsat de l’artefacte digital. Miraré el món amb els ulls d’un inactiu sense prejudicis.

Per cert, com no vull trencar la passió dels blogs (encara que ho sembli), et convido amablement perquè em votis als Premis Blocs Catalunya 2009. Ho faràs o et resignaràs a ser un guiri digital?

El retorn de la veu d’un temps

1 de juliol de 2009, fa exactament una setmana. Poble Espanyol. Mentre uns es recuperaven de l’espectacle i la complexitat de la posada en escena de Bono i els seus amics i es preparaven per al segon concert, Roger Hodgson, vell colíder de Supertramp i veu distintiva, actuava a Barcelona sense fer soroll, amb la simplicitat com a valor, lluny de la majestuositat dels estadis dels anys setanta i d’aquell París memorable. Segueixo creient que algun dia tornaran a tocar junts: el mateix Roger va afirmar en una entrevista que era una possibilitat (coneixent les diferències amb Rick Davies, dir que és possible és que potser ja hi han parlat). Es tracta d’un músic excepcional i d’un cantant amb veu prodigiosa: difícil tasca tenia, però, Aaron McDonald per emular l’elegant pianista Davies i el saxofonista Helliwell, el showman en els antics concerts. Com que Hodgson ja sabia que la gent volia escoltar els èxits de Supertramp, gairebé totes les peces van ser de la mítica banda, amb alguna excepció, coincident amb els moments més fluixos de la nit. Sens dubte, una actuació més completa que la de l’any passat, al Festival de Porta Ferrada, ja que s’hi afegiren temes com A soapbox opera, Even in the quietest moments, l’emotiva Lord is it mine i les progressives Child of vision (el vídeo encapçala el post) i Fool’s overture, una de les meves cançons preferides de sempre.

Us deixo el set list (compareu amb el de l’any passat):

Take the long way home (Breakfast in America, 1979)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

Lovers in the wind (In the eye of the storm, 1984)  (*)

Hide in your shell (Crime of the century, 1974)

Teach me to love again (inèdita)

Easy does it (Crisis, what crisis?, 1975)

Sister moonshine (Crisis, what crisis?, 1975)

Rosie had everything planned (Indelibly stamped, 1971)

A soapbox opera (Crisis, what crisis?, 1975)

Along came Mary (Open the door, 2000) (*)

The logical song (Breakfast in America, 1979)

SEGONA PART:

The meaning (Crisis, what crisis?, 1975)

Breakfast in America (Breakfast in America, 1979)

Child of vision  (Breakfast in America, 1979)

Lord is it mine (Breakfast in America, 1979)

Even in the quietest moments (Even in the quietest moments, 1977)

Don’t leave me now (Famous last words, 1982)

Dreamer (Crime of the century, 1974)

Fool’s overture (Even in the quietest moments, 1977)

School (Crime of the century, 1974)

It’s raining again (Famous last words, 1982)

(*) Temes que va editar Hodgson en solitari.

Trobada de coordinadors TIC

Els darrers tres dies he participat a la trobada de Coordinadors TIC que se celebrava a la meva escola (Col·legi Sant Andreu), unes sessions molt interessants sobre la implementació de les noves tecnologies a les escoles Natzaret (han vingut companys dels diferents centres de Catalunya, Madrid i les Canàries). El dimecres el coordinador TIC Josep Torrents (gran company i amic i, com jo, defensor de la xarxa internet davant dels incrèduls pretecnològics) iniciava la sessió amb la presentació de la M. Àngels Melero i l’exposició del propi Torrents sobre Nazaret en red, un compromís per unir en xarxa els centres a nivell estatal i compartir experiències i inquietuds. El plat fort de dimecres va ser la presència de Narcís Vives, un dels pares de la telemàtica a Catalunya, que dissertà sobre l’aprenentatge en xarxa i l’ús de les tecnologies de localització (QR, Mediascapes), de gran valor per les seves múltiples aplicacions pedagògiques. El QR és un codi que es converteix en un autèntic hipervincle en el territori: només amb un telèfon mòbil amb càmera i un programa senzill es pot interpretar el codi, que ens porta a una informació, que pot ser cultural, turística o de qualsevol mena. Esmentà el canvi de paradigma que s’està produint en educació, d’un model basat en el dipòsit de coneixements a un altre centrat en les xarxes: les distàncies han desaparegut i els projectes telemàtics ens obren al món, sense quedar reclosos en l’espai limitat de l’aula. En la darrera part de la seva ponència, Vives va reflexionar sobre els continguts digitals: la desaparició dels llibres de text no ha de portar als llibres de text en PDF (que no aporten res de nou) sinó a continguts treballats des de l’òptica de Web social, amb estàndards oberts d’e-learning. Els llibres del futur seran finestres obertes al món, no superfícies opaques: l’alumnat podrà  interactuar i tenir al seu abast enllaços, àudio, vídeo, marcadors socials, etc. Parlà del Common Cartridge com a possible estàndard i del LAMS (Learning Activity Management System), que permet crear seqüències didàctiques digitals de forma molt ràpida i es pot integrar en el Moodle. Sens dubte, la presència de Narcís Vives ens va il·luminar per assajar en un model d’ensenyament-aprenentatge que ja és aquí. El final de la sessió es va dedicar a la presentació de les escoles i de les activitats TIC que es duen a terme. Van continuar el dijous, una jornada més tècnica, amb la presentació dels nous serveis Natzaret TI per part de Joan Ramon Rams i de les extensions Joomla! amb Marc Estruch. Per la tarda, Montse Rodon, de les Escoles Minguella, va parlar de les funcions del coordinador TIC, aquella persona que ha de dinamitzar un grup humà que a vegades és reticent a les innovacions. El final de la seva ponència consistia a indicar metàfores per aquesta mena de coordinador: des del corredor de maratons fins a l’explorador de territoris desconeguts, n’hi va haver per triar i remenar. Finalment, ahir divendres em va tocar a mi, amb la ponència titulada Los blogs en un centro educativo (teniu la presentació Slideshare encapçalant aquest post), una presentació sobre la fecunditat pedagògica dels blogs i la seva aplicació en el nostre centre (tenim una autèntica blogosfera, que hem presentat als Premis Blocs Catalunya 2009 -per cert, ens podeu votar aquí-). Les jornades van acabar amb temes més interns com la planificació de la integració de les TIC en les escoles o la reflexió sobre els projectes telemàtics i les possibles millores.

Acabo agraint a Josep Torrents l’oportunitat de participar-hi i a la resta de companys de Catalunya i altres territoris de l’Estat per mantenir en tot moment un caliu que em va fer sentir molt còmode. I no oblido els meus companys Joan Calvo i Albert Correa, amb els quals vam reflexionar sobre el diví i l’humà (en termes TIC, és clar).