Parèntesi

noblog.jpgEn un estat on ningú no assumeix responsabilitats per l’apagada de la vergonya, en una nació en la qual cap polític no gosa fer front a la ignomínia de les elèctriques, en una ciutat en la qual la gent es queixa amb justícia de la deixadesa infraestructural, la veritat és una objecció. En una esfera amatent que bull cada dia per oferir el millor de si mateixa un bloguista empedreït proposa un parèntesi estiuenc, un descans de bits a la recerca d’àtoms i de sensualitat lluny d’aquest cel intel·ligible. El cos m’empeny a deixar momentàniament el teclat però no a abandonar el goig d’escriure, amb l’estri que calgui i des de les contrades més feréstegues. Després d’un curs sobre la Web 2.0 que he impartit amb gran il·lusió, és hora d’abandonar el blog durant unes setmanes per retornar amb força el dia 1 de setembre. Em plauria molt que no m’abandonéssiu al llarg de la travessia. Potser em caldrà força per aturar el desig de bloguejar, però hauré de perseverar a fi de romandre un temps de serenor a recer dels estimats.

Anuncis

Virtualitat 2.0

Els mons virtuals malden per apoderar-se del real i fagocitar-lo. No puc fugir dels bits, que en llur esclat s’apoderen del meu psiquisme i el dipositen en qualsevol veïnat del ciberespai. M’agradaria tornar a assaborir els bocins atòmics que antany habitaven l’ésser, però ja no és possible. Dellà la natura ha nascut un nou reialme, una segona vida immersa en la perplexitat aracnoide.

Tancats en l’ego

L’individualisme possessiu arriba a ser patològic. No puc suportar la gent que creu que el progrés de la humanitat és per iniciativa seva. La paraula jo és la més utilitzada per aquests folls ancorats en la ipseïtat. “Jo vaig aconseguir…”, “Jo vaig fer…”, “És gràcies a mi que…”, totes expressions que mostren la inseguretat de qui les pronuncia, persones pobres d’esperit que magnifiquen un èxit petit i el converteixen en una consecució summa. Els altres no existeixen per a ells. L’autoconsciència no es reconeix en la col·lectivitat, sinó que es replega en la propietat egòlatra. La imatge d’un mateix no és la que tenim, senyors meus: l’alteritat construeix una presentació que acabem per acceptar. No som nosaltres, sinó els altres projectats endins. Qui no admet que el grup és copartícip de les grans decisions és un malalt d’egocentrisme, ja que el centre, en l’infinit de la diversitat humana, no és un lloc delimitat. I tot això fa de mal dir des d’un blog, potser la invenció més autocomplaent de la història.

Avui acaba la Festa Major. Un bon moment per tornar a les reflexions, a dos dies del tancament per vacances.

 

Sobre l’amistat

Com cada any a la Festa Major, el dissabte toca Concurs de Paelles, amb la típica xafogor estiuenca i la pell que es posa vermella per moments (els al·lopècics no podem passar sense gorra). I el nostre grup polític ha participat com ja és tradició i, per cert, enguany la paella, ben guarnida amb crustacis de tota mena, ha quedat boníssima. Un dinar de germanor que s’ha complicat per moments quan s’ha produït una improvisada guerra de pistoles i metralletes d’aigua, que ha degenerat en un conflicte a gran escala amb l’ús d’altres líquids en quantitats molt respectables. Guerra entre taules i en la qual també han participat membres del partit majoritari de l’oposició santfostenca (el PSC). Guerra que ha generat un gran ambient entre dos grups que sovint s’han deixat endur per tibantors excessives. Vull fer constar que m’enorgulleixo de saber separar la política de les relacions personals, un detall que també ha vingut per l’altra banda… No, no hi ha altra banda. Portar samarretes de color polític diferent no implica perdre els vincles d’amistat. No existeix l’altra banda. Només el compromís per Sant Fost. I allà hi som tots.

Per cert, no poso fotos dels implicats perquè trencaria amb la seriositat del nostre blog. Crec que les he desades en algun lloc del Flickr.

Les tendències 2.0

Les dues-centes webs que marquen tendència en el ciberespai actual. Un panorama de la Web 2.0 concebut per Information Architects Japan que es pot baixar en PDF o bé accedir a una versió amb els hipervincles actius. Un bon mapa de l’internet de l’usuari, de la xarxa de les persones.

Mentrestant, al meu poble les persones han sortit al carrer perquè ha començat la Festa Major!

Vergonya

bcapagon2507078.jpg Molta gent, moltíssima gent ha estat sense llum a una ciutat europea anomenada Barcelona durant gairebé seixanta hores. La indignació ha arribat al carrer i s’han produït diferents mobilitzacions com a senyal de protesta. Ja n’hi ha prou del maltractament inversor de l’Estat a Catalunya! Em sembla perfecta la campanya que ha endegat Esquerra sota el títol Que pagui Madrid (potser fóra bo que parlessin amb els seus col·legues montillencs sobre la necessitat d’alçar la veu davant l’amic Zapatero). És irònic que en un govern molt més atent a temes socials i amb un tarannà més dialogant que les fúries del PP s’estigui produint aquest menyspreu inversor envers Catalunya. Ja fa molt de temps que s’arrossega això, des de les èpoques dels jacobins de Ferraz passant pels bigotis de Génova. Una apagada en un país avançat (presumptament) no pot durar seixanta hores. Potser sí que ja va essent hora d’abandonar l’entelèquia anomenada Espanya i d’establir-nos en una república independent de casa nostra, on les decisions rellevants les prenguem nosaltres i no hi hagi ningú entestat en espoliar-nos amb premeditació i vilesa. La Catalunya lliure és més a prop.

Per cert, la Chacón practica l’epokhé i ha suspès el judici amb una barra estratosfèrica. Ho he descobert tafanejant.