El cicle que torna a començar

El cicle anual s’esgota i un nou cicle s’inicia, encara que són parts inseparables del mateix cicle foll de l’existència. Celebrem la nostra perseverança en l’ésser amb la joia festiva del qui se sent ignorant de la seva caducitat. Celebrem un any més arrelats a la vida i brindem per la satisfacció de romandre plegats. Una permanència que sabem efímera, ja que el final està escrit en la nostra faç humana. Però gaudim de l’alegria d’un moment sense torbacions, escoltant com les campanes anuncien el traspàs d’un any i el naixement d’un altre. I fem promeses per al nou, conscients de l’incompliment inherent als actes de llibertat. I preguem perquè tot sigui millor, perquè la utopia dibuixi línies de perfecció en un món massa real, i ens estimem com el primer dia pensant que de debò és el primer. I no deixem que el mal humor paralitzi l’esperança que ens acarona en unes hores de gresca. Continuem esperant davant els fulls del calendari que encara no s’han esgotat.

[Els dies 31 de desembre i 1 de gener el blog romandrà tancat a la recerca de la utopia]

Propaganda i correcció política

Llegeixo en les pàgines de bits d’un diari espanyol que CiU ha atiat el fantasma de la immigració en un vídeo electoral. Es tracta d’un enregistrament propagandístic que, com tota propaganda, té l’objectiu de manipular les masses mitjançant signes lingüístics. Hi apareix un exemplar d’un diari amb la notícia que un magribí no vol que la seva filla de 7 anys faci gimnàstica a l’escola. I això és “atiar el fantasma de la immigració”, interpreta el periodista. Com si la immigració hagués de ser un tema sobre el qual no es pogués parlar, reduït a una bufada de veu apaivagada pels censors d’allò políticament correcte. No, no parlem d’això, ja que allò ignorat esdevé no-existent. Aquells que en parlin seran considerats immediatament feixistes, enemics de la democràcia i del pluralisme, murmuren els apòstols del pensament únic del partit únic, que afortunadament no són els únics que diuen que pensen. No dubto que la propaganda del candidat Duran i Lleida pot ser maliciosa, en el sentit que busca la connivència del català emprenyat amb “el problema” de l’arribada massiva de magribins, i per extensió d’immigrants, fet que per altra banda ha estat una constant de la història de la humanitat (i també de la de Catalunya, poble d’humans, com sabem). Però si llegim la notícia en qüestió i ens fixem en el contingut, independentment de la seva inclusió en un vídeo brut de propaganda barata, veiem que un pare no vol que la seva filla accedeixi als estudis que tothom ha de cursar, per la qual cosa està vulnerant de manera greu el seus drets en el camp de l’educació. Si existeix una llei per a tothom en aquest àmbit, en ser una llei és d’obligatori compliment i no hi caben discussions sobre la pertinença de la matèria en el marc dels valors d’una cultura concreta. Tots els ciutadans tenen els mateixos drets, per tant, el que està fent aquest pare (no em paro a discutir l’origen ètnic o la fe religiosa) és violar-los, per consegüent, incideix en la desigualtat i no pas en afavorir la igualtat, que ha de ser el valor màxim (juntament amb la llibertat) de tot sistema que vulgui anomenar-se democràtic. I sí, cal que en parlem, d’aquests temes, igual a com ho fem de la xacra del maltractament de les dones, perpetrat per cristians, ateus o agnòstics. I cal que en parlem sense discriminar: l’errada del titular rau a emfasitzar l’origen del pare, i això és el que contribueix a generar estereotips i a generalitzar de manera precipitada allò que pot ser un cas puntual. Per obra i gràcia de la propaganda, aquell cas puntual esdevé un problema greu que cal eradicar amb l’ajut dels polítics de torn.

El codi és poesia

<div id=”El codi és poesia“>
<ul>
<?php registrat amb caràcters amuntegats en la pobra i llisa interfície(‘<li class=”liout”>’, ‘</li>’); ?>
<li class=”liout”><a href=”<?php Bloguejar és filosofar (‘url’); ?>”>A la catosfera els éssers divaguen</a></li>
<li class=”liout”><a href=”http://www.poliblocs.cat”&gt;Polítics consagrats es connecten a la gran xarxa</a></li>
<li class=”liout”><a href=”http://www.enricgil.cat”&gt;Apoteosi del jo, el jo irreductible</a></li>
<li class=”liout”><a href=”http://wordpress.org/&#8221; title=”Els responsables de l’obsessió pels espais transparents d’administració, el més semblant a la rebotiga de la consciència.“>WordPress</a></li>
<li class=”liout”><?Envoltat per interrogants que exploren les qüestions rellevants; ?></li>
<li class=”sindicar”><a href=”<La subscripció és la vida dels bloguistes socioculturals“>Sindicar</a></li>
<?php wp_metafísica intel·lectiva, noètiques planures(); ?>
</ul>

</div>

<div id=”buscador de tresors en la blogosfera, que no blocosfera quin nom més lleig“>
<form id=”Discurs del mètode en vers, informàtica veu binària=”get” acció a favor dels servidors autònoms=”<?php echo $_SERVIDOR[‘PHP_ELL MATEIX‘]; ?>”>
<input type=”Conjunt de textos interrelacionats” name=”xarxa” id=”s” size=”la totalitat” class=”hipertextuals antropòlegs del veïnat 2.0” />
<input type=”sotmesos a múltiples eines que desenvolupen rutines” value=”Buscar” class=”poesia” />
</formes inherents al contingut>
</div>

<div id=”colors” >
<h2>Autor: Enric Gil </h2>
<img src=”<?php bloguejar és alenar, exhalar davant la quietud dels mediocres(‘url’); ?>/wp-content/themes/leia/imagenes/autor-que-sóc-jo-i-ningú-més.png” title=”autor de la imatge d’un mateix” align=”right”/>
<p>Des d’aquest espai bastim identitats, celebrem els triomfs i convoquem els prosèlits que ens acompanyen en la travessia blògica. </p>
<p align=”No hi ha centre: el bloguer n’és l’extrem“> </p>
<p align=”center”><imatge sempre src=”http://cadena interminable de lletres i nombres.png“></p>
<p>&bloguers envoltats de bits somien amb el paradís ciberespacial, temps intemporal i espai dels fluxos;</p>
</div>

<div id=”el menú és el missatge amanit pel setrill oliós dels gestors de continguts“>

<div id=”des de l’esquerra real, no virtual, hom contempla el món“>

<ul>
<?php if ( si la funció existeix (‘dinàmics seguidors de la il·latència’) && dinàmics filosòfics anorèctics(1) ) : més en trobareu si regireu les capses gnoseològiques : ?>

<li><h2>Categories, sempre n’hi ha</h2>
<ul>
<?php wp_la llista dels catosfèrics esvalota el públic(); ?>
</ul>
</li>
</ul>
<ul>
<?php wp_vull una llista de pàgines i conrear la visibilitat(‘títol_li=<h2>Besades profundes entre ignotes pells sinàptiques</h2>’ ); ?>
</ul>

<?php final del laberint; ?>

</div>

<div id=”la dreta real és massa real“>
<ul>
<?php if (si la funció existeix (‘dinàmiques poncelles espacials del microcosmos’) && dinàmics_onanistes a temps parcial(2) ) : l’amant més sincer és un mateix : ?>
<?php obtenir una llista d’enllaços amb les muses(); ?>
</ul>
<?php final del discurs, post finat; ?>

</div>

El mal prossegueix el seu camí

El mal existeix. Sant Agustí argumentava que era un no-res perquè Déu només havia pogut crear el bé. Però el mal existeix. I segueix el seu camí inexorable vers l’extermini, com ja van fer Hitler i els seus sequaços. Una tendència pulsional del thánatos freudià que arreplega l’altre i el fa retornar a un estadi anterior anorgànic. Era un símbol de la democràcia al Pakistan i ha estat assassinada, i amb ella altres quinze persones. Éssers humans, bípedes sense plomes, animals racionals. I ho diem amb la mateixa tranquil·litat amb la qual informem de la grossa de la loteria. Han arribat les Festes i tothom està obligat a ser feliç. Però a fora la gent mor i els assassins gaudeixen des del seu dogmatisme unidimensional del que ells consideren un gran fet. I el mal, agosarat i jactanciós, prossegueix el seu camí vers el joc de forces originari. Les formes fan nosa, posseeixen límits i no s’adapten a la irracionalitat de la follia. La qüestió és malmetre les esperances de les vides humanes que es projecten en el futur. El joc de possibilitats que és l’humà es precipita en el declivi de les necessitats de quatre arreplegats que desconeixen quina és l’orientació de tot plegat. Potser la natura no fa res debades, però a voltes sembla ignorar que els éssers naturals senten en el més pregon la impotència de no perseverar més del que marca l’edat assignada per un destí que sembla no existir però que no neguem mai del tot. Un dia el mal s’ensenyorirà de les vides individuals i perdrem el sentit del que alguns clàssics van anomenar bé, paraula gastada i caducada en les ments dels nous hostes del planeta.