El dia

2014-11-09 16.49.26

Imatge: Sant Fost, 9 de novembre de 2014

27 de setembre. Avui és el teu aniversari, mare. Avui aniràs a votar amb la il·lusió i l’esperança al rostre. Avui votarem pel pare. Ell hagués estat molt feliç de veure que el país s’ha desvetllat, s’ha deixat d’històries i ha decidit posar aquesta data en el calendari per marcar un esdeveniment històric. Avui farem un homenatge a tots aquells que no podran dipositar la papereta amb el logotip de la llibertat, aquells que ens deixaren pel camí i van viure la ignomínia d’un tirà genocida que morí al llit. Avui votarem sobretot recordant l’oligofrènia crònica d’un règim que, en comptes de dialogar, ha interposat un mur entre dues realitats que necessitaven entendre’s per poder assajar un projecte comú. Però era impossible. Les ínfules imperials de la cort, bastides en un imperi que és no-res, no podien autoritzar que una part sotmesa i vençuda assolís cap fita.

S’ha acabat. Avui votarem amb un sí de radicalitat democràtica a favor dels que han lluitat per uns valors i s’han revoltat contra la indiferència dels mesetaris. A favor dels que dia a dia posen el seu granet de sorra, a través de la seva feina abnegada pels altres, per construir un país des de la solidaritat i la justícia. Avui votarem pels poetes i els filòsofs, que amb les seves rimes i els seus conceptes han obert el camí de la utopia. Votarem recordant Espriu, però també Lorca i Machado, símbols inequívocs del que podria haver estat la pell de brau. La cort pseudoimperial no permetrà mai que el crit del poeta i de l’obrer s’escoltin.

Els que hem perdut la por albirem la llibertat, aquesta llàntia enlluernadora que, com una idea reguladora, ens assenyala l’horitzó. I la bella harmonia d’una nova república serà la partitura del nostre esdevenidor.

PS: I si fracassem, perseverarem com sempre, amb treball i esforç, a la recerca de la majoria social definitiva.

Després d’una llarga absència

Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

Perseguits (apunts improvisats)

Assisteixo impàvid a l’enèsima persecució de la nostra llengua, ara amb l’empara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, inspirat en la nefasta i antidemocràtica decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (no, no i mil vegades no: els jutges no poden passar per damunt de la sobirania popular). Desitjo que tot sigui un malson i que la parla no sigui mai amenaçada perquè no hi ha res pitjor que anul·lar per la força una cosmovisió. I no estic al·ludint tan sols a la llengua catalana, sinó a tota manifestació lingüística minoritària que malda per subsistir en un món global que imposa una concepció unidimensional i estreta de la realitat. No em dóna la gana de celebrar Halloween perquè no és una tradició del meu poble i gaudeixo cada cop més amb la Castanyada, la nostra particular celebració de tardor, petita i modesta, digna i senzilla. La perspectiva global sovint bandeja els usos i tradicions locals, que desapareixerien si la tossuderia dels pobles no es dignés a preservar-los. Vull ser ciutadà del món, sempre que el món respecti la meva pertinença orgullosa a una comunitat. No odio els altres perquè jo també sóc l’altre i per això respecto els nouvinguts, gent d’orígens diversos que busca que algú els escolti i els ofereixi recer social i econòmic. No sóc millor per ser d’aquí, però demano respecte: els meus sentiments els vull expressar amb els mots que els meus pares m’han ensenyat i no vull demanar permís per ser d’un país petit, sovint pusil·lànime però perseverant i humil. No crec en els que venen unionismes barats ni en els que prometen tebis concerts per mantenir l’estat de coses. Mai no he cregut en els salvadors de la pàtria, però sí en els líders coherents i preparats intel·lectualment. Tinc fe en les persones que treballen, però no en els homes normals, massa normals… Voldria un esperit lliure per a l’esdevenidor de la meva nació emancipada. No sé si seria demanar massa…

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa

Braus

Finalment, la ILP (aquesta sí!) ha prosperat i el Parlament de Catalunya (recordem-ho, allà on rau el poder legislatiu en el nostre país) ha aprovat l’abolició de les curses de braus, amb els vots d’ERC i ICV favorables a l’abolició, els de CiU majoritàriament favorables i els del PSC majoritàriament desfavorables (Montilla ha manifestat el sentit del seu vot). PP i C’s han votat en bloc en contra. Hem assistit a una votació emocionant, ja que els dos grans partits catalans tenien llibertat de vot i podien decantar el resultat cap a una banda o altra. Hem vist la satisfacció dels grups antitaurins, amb abraçades i llàgrimes d’emoció, i la decepció dels protaurins, molts dels quals veuen com el seu negoci se’n va en orris. Faig un seguit de consideracions sobre el tema:

  1. Les curses de braus constitueixen un espectacle en el qual es promou la tortura i la mort d’animals.
  2. Aquesta promoció de la tortura i la mort es realitza davant d’un públic nombrós, tot emfasitzant la seva morbositat.
  3. La tortura i la mort exercides per l’ésser humà formen part del seu vessant irracional.
  4. Es tracta d’una tradició: res no converteix una tradició, pel simple fet de ser-ho, en obligatòria per a les generacions successives. Els sacrificis humans també eren tradicions.
  5. Exercir un treball en el qual es practica la tortura gratuïta i la mort no és lícit moralment.
  6. Els parlaments són cambres legislatives que representen el poble, per la qual cosa les decisions dels representants han de ser respectades (hi ha gent que no ho entén, això). La decisió final prové d’una Iniciativa Legislativa Popular que ha comptat amb 180000 signatures.
  7. Prohibir la tortura gratuïta i la mort dels braus no és oposar-se a la llibertat, sinó un exercici il·lustrat de seny i raó.

El PP (¿algú mínimament assenyat encara pot dubtar del seu anticatalanisme visceral?) ja ha amenaçat que tirarà enrere la prohibició des del Congrés de Diputats i fins i tot s’ha parlat de denunciar-ho davant del Tribunal Constitucional. Li han agafat gust: les conseqüències de la sentència ens han afeblit però, tot i així, el fet és que avui em sento orgullós del meu Parlament. Ja era hora.

Us enllaço un text molt recomanable de la Il·lustració espanyola.

Accés al podcast (veu: Enric Gil):

Un nou començament

La manifestació d’ahir dissabte 10 de juliol s’anunciava massiva. El grau de desencís de bona part de la ciutadania havia arribat al seu punt culminant, atiat per la provocació de la publicació de tota la sentència del TC el passat divendres, com dient “Ustedes no saben con quién están hablando”. La fatxenderia de la institució ha arribat al paroxisme i el poble català ha dit “prou” amb rotunditat i fermesa. Més d’un milió de persones han omplert els carrers de Barcelona amb crits a favor de la independència i de la condició de Catalunya com a nació. Joves i grans, homes i dones, rics i pobres, de dretes i esquerres, gent compromesa amb la nació s’ha donat la mà per fer sentir la veu d’un país maltractat, injustament castigat per un Estat que es dedica a l’espoli permanent i que alhora demana amor tot exercint l’odi. L’única nació jurídica ha de ser l’espanyola, Catalunya és una simple peculiaritat (l’anomenarem com a molt “nacionalitat” però que no pretenguin excedir-se). Fins i tot es discuteix un model exemplar de convivència educativa com és la immersió lingüística a les aules: amb la sentència, s’obre el camí a la separació per raó de llengua, al gueto lingüístic. El nostre alumnat acadèmicament s’expressa en català, amb tota normalitat, i al pati canvia de llengua, també de forma normal. I estudien llengua castellana i són més o menys competents, com en les altres matèries. Model de convivència que vol trencar un tribunal il·legítim per bé que legal. L’única opció, doncs, davant això és replantejar-nos molt seriosament si cal observar una llei injusta. La resposta ètica és molt clara: desobediència civil davant la injustícia. Per això els nostres polítics haurien d’intentar canalitzar l’energia de la manifestació en un canvi real. Dubto molt que ho facin. Tots ells, instal·lats en llur sectarisme vergonyós, pensaran només en els vots i bandejaran l’interès general. Cal un canvi polític profund, que estigui a l’alçada de la lliçó ciutadana, per això cal un canvi de polítics, una nova generació que no tingui por de prendre decisions, fins i tot les més dràstiques. Llavors estarem a les beceroles d’una nova època.

Sant Fost Decideix

Fa uns tres mesos va començar una història que mai no oblidaré. Ens vam reunir un grup de veïnes i veïns de Sant Fost per sondejar la possibilitat d’organitzar una consulta popular sobre la independència al nostre poble. Érem gent diversa, de partits polítics diferents, alguns representants d’entitats i també molts que volien fer la seva aportació a títol personal. Recordo com  un d’aquest darrer grup, en les primeres reunions, reclamava que no hi hagués manipulació política, que no s’identifiqués en cap moment la plataforma amb unes sigles concretes. I no es va fer. El conjunt plural i heterogeni d’activistes pel dret a decidir es posava a caminar amb vista al 25 d’abril, la data escollida. Hi havia poc temps però molta il·lusió, complicitats i ganes de treballar per Sant Fost i per Catalunya. Com és sabut, el meu partit és un grup independent, amb moltes sensibilitats, i he de dir que no em va posar cap impediment per col·laborar amb la Plataforma Sant Fost Decideix a títol personal. El meu partit és petit però lliure. Al costat d’altres companys i companyes, vam començar a fer xarxa i a mi em va tocar l’àmbit de premsa i comunicació (fa molt de temps que m’hi dedico, ja des de les beceroles a principis dels anys 80, quan vaig ajudar a fundar Ràdio Sant Fost): creació de grup de Google, llistes de distribució, blog, Twitter, Facebook i els contactes amb els mitjans, a banda d’ajudar en el que calgués. He de dir que m’he sentit molt a gust amb els meus (nous i no tan nous) amics i amigues de la plataforma: sempre han tingut paraules amables i sempre ens hem trobat en el diàleg i la comprensió. Ningú no ha aprofitat la inèrcia del procés per a la seva promoció personal (com fan altres de fora de la plataforma, egòlatres manipuladors i populistes, perseguidors de la glòria per mitjà de la mentida), sinó que hem actuat com un sol home, el col·lectiu per damunt dels individus. I el més important: units per una finalitat comuna, a la recerca de la llibertat del nostre país. Vam aconseguir una participació del 15,31 %: els de sempre diran que això ha estat un fracàs i tota la cantarella típica, però nosaltres sabem que aquesta només és la primera pedra, la que cap Sísif serà capaç de deixar caure. Sant Fost Decideix va ser el somni fet realitat d’un grup d’utòpics preparats per fer real allò que semblava impossible. Idealistes amarats de compromís, la força d’una terra que malda per ser reconeguda. No oblidaré mai el retrobament amb vells amics i coneguts i fins i tot l’intent de redreçar antigues rancúnies. I em resisteixo a pensar que s’ha acabat: segur que serà l’embrió de noves esperances, el camí vers la identitat.

L’amic Xavi també ens parla de les seves percepcions del 25A

[A la imatge, actualitzant el blog durant la jornada electoral]

Decideix-te!

[Del blog de Sant Fost Decideix]

Ja falta menys per a la gran festa de la democràcia. Amb l’excepció dels que ja han exercit el seu dret en el vot anticipat, 6831 santfostencs i santfostenques estan convocats a les urnes el proper diumenge dia 25 d’abril, moment que marca per al nostre poble una fita històrica en l’exercici de la llibertat. Una consulta convocada des de la societat civil, amb el suport d’entitats i partits polítics, amb l’objectiu de copsar l’opinió de la ciutadania en una qüestió tan important com el dret a l’autodeterminació. Els votants podran votar sí, no o en blanc i la qüestió que es plantejarà serà la següent:

“ESTÀ D’ACORD QUE LA NACIÓ CATALANA ESDEVINGUI UN ESTAT DE DRET, INDEPENDENT, DEMOCRÀTIC I SOCIAL, INTEGRAT A LA UNIÓ EUROPEA?”

Es tracta d’un procés rigorós, amb totes les garanties democràtiques i amb presència d’observadors internacionals. És el moment de dipositar el sufragi de la il·lusió, el vot de la tolerància i el pluralisme, la clau que ha d’obrir la porta de l’esdevenidor del nostre país, Catalunya.

Decideix-te! Veuràs com s’ho val! T’esperem el 25!
Vodpod videos no longer available.