Braus

Finalment, la ILP (aquesta sí!) ha prosperat i el Parlament de Catalunya (recordem-ho, allà on rau el poder legislatiu en el nostre país) ha aprovat l’abolició de les curses de braus, amb els vots d’ERC i ICV favorables a l’abolició, els de CiU majoritàriament favorables i els del PSC majoritàriament desfavorables (Montilla ha manifestat el sentit del seu vot). PP i C’s han votat en bloc en contra. Hem assistit a una votació emocionant, ja que els dos grans partits catalans tenien llibertat de vot i podien decantar el resultat cap a una banda o altra. Hem vist la satisfacció dels grups antitaurins, amb abraçades i llàgrimes d’emoció, i la decepció dels protaurins, molts dels quals veuen com el seu negoci se’n va en orris. Faig un seguit de consideracions sobre el tema:

  1. Les curses de braus constitueixen un espectacle en el qual es promou la tortura i la mort d’animals.
  2. Aquesta promoció de la tortura i la mort es realitza davant d’un públic nombrós, tot emfasitzant la seva morbositat.
  3. La tortura i la mort exercides per l’ésser humà formen part del seu vessant irracional.
  4. Es tracta d’una tradició: res no converteix una tradició, pel simple fet de ser-ho, en obligatòria per a les generacions successives. Els sacrificis humans també eren tradicions.
  5. Exercir un treball en el qual es practica la tortura gratuïta i la mort no és lícit moralment.
  6. Els parlaments són cambres legislatives que representen el poble, per la qual cosa les decisions dels representants han de ser respectades (hi ha gent que no ho entén, això). La decisió final prové d’una Iniciativa Legislativa Popular que ha comptat amb 180000 signatures.
  7. Prohibir la tortura gratuïta i la mort dels braus no és oposar-se a la llibertat, sinó un exercici il·lustrat de seny i raó.

El PP (¿algú mínimament assenyat encara pot dubtar del seu anticatalanisme visceral?) ja ha amenaçat que tirarà enrere la prohibició des del Congrés de Diputats i fins i tot s’ha parlat de denunciar-ho davant del Tribunal Constitucional. Li han agafat gust: les conseqüències de la sentència ens han afeblit però, tot i així, el fet és que avui em sento orgullós del meu Parlament. Ja era hora.

Us enllaço un text molt recomanable de la Il·lustració espanyola.

Accés al podcast (veu: Enric Gil):

Sobre la demagògia

En les ciutats governades democràticament no hi ha demagogs, sinó que els ciutadans millors ocupen els llocs més destacats; però on les lleis no són sobiranes, allà sorgeixen els demagogs.

Aristòtil: Política, IV, 1292a 26.

El demagog és l’adulador del poble.

Aristòtil: ibid., V, 1313b 12.

La supèrbia i el menyspreu de les lleis desemboquen, amb el temps, en la demagògia.

Polibi, Històries, VI, 4, 10-11.

Adular el poble no és fer-li un servei. Jugar amb els seus sentiments, emocions o desigs és manipular. Dir el que ells volen escoltar no és una acció de creativitat política, sinó la sortida fàcil del qui és orfe d’idees. Us anomenem demagogs i fugiu d’estudi, adduint que desconeixem la definició. Potser sou vosaltres els desconeixedors dels mots, instal·lats en un balbuceig inaudible d’un estadi previ a l’hominització. Parleu en un discurs somort, fonemes que s’arrosseguen gratant l’espai i fent malbé el sagrat silenci. Més valdria que suspenguéssiu el judici: l’escepticisme és una posició neta davant els qui embruten la veritat amb deixalles retòriques. Us agomboleu al voltant de la idea de progrés, com si el simple concepte actués de guia a l’encalç de la llum destructora de l’adversari, ell sempre fosc, sinistre, definit com el que no compleix mai, ignorant decebedor que un dia es cregué victoriós. Feu propostes que sabeu que no s’aprovaran per quedar bé, simplement per fer constar la vostra infinita compassió envers els pobres, els miserables, els desheretats. I després, en veu baixa, lamenteu l’arribada dels immigrants i la pudor que fan. Ompliu els cervells de mentides, però les sinapsis alienes sovint funcionen i capten el vostre parany. Us agradaria que la vostra raça fos la pura i que els forasters acabessin en un camp d’extermini. Si algun dia el poder truqués a casa vostra,  crearíeu un departament de propaganda per lloar la vostra imatge, el líder carismàtic, el que estima el poble, el gran timoner, el guaita de les essències. Si algun dia el poder truqués a casa vostra, ens prepararíem per bastir la major resistència que mai no s’ha imaginat.

Un nou començament

La manifestació d’ahir dissabte 10 de juliol s’anunciava massiva. El grau de desencís de bona part de la ciutadania havia arribat al seu punt culminant, atiat per la provocació de la publicació de tota la sentència del TC el passat divendres, com dient “Ustedes no saben con quién están hablando”. La fatxenderia de la institució ha arribat al paroxisme i el poble català ha dit “prou” amb rotunditat i fermesa. Més d’un milió de persones han omplert els carrers de Barcelona amb crits a favor de la independència i de la condició de Catalunya com a nació. Joves i grans, homes i dones, rics i pobres, de dretes i esquerres, gent compromesa amb la nació s’ha donat la mà per fer sentir la veu d’un país maltractat, injustament castigat per un Estat que es dedica a l’espoli permanent i que alhora demana amor tot exercint l’odi. L’única nació jurídica ha de ser l’espanyola, Catalunya és una simple peculiaritat (l’anomenarem com a molt “nacionalitat” però que no pretenguin excedir-se). Fins i tot es discuteix un model exemplar de convivència educativa com és la immersió lingüística a les aules: amb la sentència, s’obre el camí a la separació per raó de llengua, al gueto lingüístic. El nostre alumnat acadèmicament s’expressa en català, amb tota normalitat, i al pati canvia de llengua, també de forma normal. I estudien llengua castellana i són més o menys competents, com en les altres matèries. Model de convivència que vol trencar un tribunal il·legítim per bé que legal. L’única opció, doncs, davant això és replantejar-nos molt seriosament si cal observar una llei injusta. La resposta ètica és molt clara: desobediència civil davant la injustícia. Per això els nostres polítics haurien d’intentar canalitzar l’energia de la manifestació en un canvi real. Dubto molt que ho facin. Tots ells, instal·lats en llur sectarisme vergonyós, pensaran només en els vots i bandejaran l’interès general. Cal un canvi polític profund, que estigui a l’alçada de la lliçó ciutadana, per això cal un canvi de polítics, una nova generació que no tingui por de prendre decisions, fins i tot les més dràstiques. Llavors estarem a les beceroles d’una nova època.