El darrer apunt de l’any 9

Uns dies sense postejar coincidint amb les vacances. De vegades es fa difícil escriure un apunt quan és tan senzill fer un breu comentari a la xarxa social o dir que m’agrada qualsevol idea amb un simple clic de confirmació. Mantenir un blog exigeix feina i sacrifici, molt més que augmentar el nombre d’amics o proferir un exabrupte en pocs caràcters. I ja hi tornem a ser, un altre any que desapareix en el fons dels records per oferir el relleu a la nova època, el futur que s’obre amb tots els interrogants i que es va desvetllant amb un horitzó de possibilitats que es neguen tan bon punt s’imposa la crua realitat. I un altre bocí de vida que es queda en el camí, descomptant les hores que ens duran al segur desastre, a la riba inconeguda. Voldria demanar al nou any (que, de fet, no serà “nou” sinó 10) molta més recerca en la recuperació de la memòria perduda: el fil de consciència del meu pare cada dia és més estret i moltes famílies pateixen en veure com es desestructuren les connexions neuronals sense poder fer-hi res. La impotència d’assistir a la mort de la identitat. Voldria començar a fer allò que no he pogut dur a terme per culpa dels horaris maleïts i de la mandra circumstancial. M’agradaria escriure amb més regularitat, participar en el relat literari de la meva generació, esdevenir un filòsof 2.0 amb idees genuïnes i no un simple cronista del dia a dia blogològic. I no negaré que m’agradaria publicar en paper, baldament tingui reservat un espai privilegiat a la moda dels e-books.  També demanaria a l’any 2010 un major compromís sobiranista per la meva part: vull que Catalunya abandoni els complexos i s’enfronti a l’esdevenidor sense temences, amb la voluntat de ser allò que decidim. Voldria, per acabar, que l’any 10 fos realment un període únic a les nostres vides, com proclamaven els pitagòrics elevant aquest nombre a xifra màgica.

Anuncis

Creure-hi

Dedicat al gran Pep Guardiola

El gran èxit assolit pel Barça, amb els sis títols aconseguits en un mateix any, el converteix en l’equip més important de la història del futbol en un mateix exercici. No és tan sols una victòria del futbol, sinó de la fe en l’equip i el valor el treball grupal, que màgicament esdevé superior al de cadascun dels individus. No és tan sols la victòria d’uns homes que practiquen un joc vistós amb una esfèrica, sinó l’èxit de la confiança en les persones. És el triomf de la creença en unes idees i de la coherència en la seva aplicació. És la perseverança, la regularitat en les tasques diàries. És no baixar mai la guàrdia, estar atent al defalliment i assajar noves opcions quan una de les peces no sembla funcionar. És creure-hi amb tota la força i alhora mantenir la senzillesa dels inicis. És no imposar l’ego per damunt dels altres, sinó fer partícips els altres de cadascuna de les passes donades. És mantenir la disciplina i saber inculcar l’autodisciplina: preservar l’autoritat sense semblar autoritari. És deixar una empremta de bonhomia en cadascun dels mots. És respectar l’adversari i reconèixer les seves virtuts. És entendre que de les errades presents provenen grans satisfaccions futures. És romandre amagat en els moments de glòria perquè els altres rebin tots els afalacs. És liderar un grup humà i dirigir-lo al mateix objectiu de manera sostinguda i pacient. És la saviesa del mestre, que educa amb fites clares, estima els seus deixebles i sap que ells són sempre els protagonistes.

La condició fal·lible

Per a mi és quelcom claríssim que existeixo, que ho sé que existeixo i que ho estimo. En aquestes veritats no em fan cap por els arguments dels Acadèmics que diuen “I què, si t’erres?” Doncs, si m’erro, existeixo. Perquè qui no existeix, certament tampoc no es pot enganyar: i per això existeixo, si m’erro.

AGUSTÍ D’HIPONA: La ciutat de Déu, XI, cap. XXVI

La condició humana és fal·lible, fet que certifica la nostra consciència d’existir. El fet que pensem es manifesta sovint com un pensar corb, lluny de l’harmonia de la veritat lògica, recta, lineal, perfecta. Desviar-nos de la rodonesa del cert ens humanitza i ens separa radicalment de la pretensió de la filiació divina. La majoria de la població no reconeix errades per una estranya nostàlgia de la certitud primigènia, quan tots sabem que equivocar-se és natural i en molts casos fins i tot saludable, ja que ens allibera de la jactància amb què lloem la nostra pròpia subjectivitat, tot ignorant les possibles virtuts alienes.

Tema: The working hour (Roland Orzabal, Ian Stanley). Interpretat per Tears for Fears, de l’àlbum Songs from the big chair (1985).

La llar és a prop

Anem fent camí. Hem estat un poble acomplexat, agenollat i menystingut. No ens han deixat ser, ens han fet creure que havíem d’estar sota un domini únic fins a la fi dels temps, però hem gosat dir no a la dependència d’un règim d’espoliació permanent, capitanejat pels lladres d’identitats. Han negat la nostra llengua, hem estat empresonats, han escrit la llei adaptant-la al seu estil i ens han volgut anorrear. Però no han pogut. Som un país petit que mai no es rendirà. Ja no. La paciència ha arribat a un límit. Avui ja són 167 municipis i demà seran molts més. No callarem perquè ningú no pot silenciar la veu dels que mostren llurs drets a cara descoberta i van sumant voluntats per la causa de la independència. Cada dia més, fins i tot aquells que parlen una altra llengua, fins i tot aquells nouvinguts que comprenen que no hi ha justícia sense llibertat, fins i tot aquells que antany comprenien Espanya i ara han deixat d’entendre-la per culpa del seu odi estrany a la nostra llar. S’ha acabat el joc i la befa contínua. La utopia es fa camí, lentament el possible esdevé real. La llar és més a prop.

La nova Selectivitat

El passat dijous vaig presentar als alumnes de 1r i 2n de Batxillerat les noves PAU, entrant en detall sobre quins són els objectius de les proves, la seva estructura, que diferencia entre nota d’accés i nota d’admissió, les matèries implicades (el llistat d’assignatures de les modalitats que es poden escollir ), els horaris i altres dades d’interès. La primera part de la prova (constituïda per les tres llengües, Història de la Filosofia o Història i una de modalitat a triar) manté l’esperit de l’antiga i fa mitjana ponderada amb la del Batxillerat. La nota d’admissió es deriva de la fase específica, on l’alumnat pot examinar-se fins de tres matèries de modalitat, amb ponderació que varia en funció de l’àrea de coneixement (hi ha matèries que ponderen 0,1 i altres 0,2). Ens hem trobat enguany que les ponderacions s’han basat en les velles PAU, atorgant 0,2 a les que eren obligatòries de via i 0,1 a les optatives: així, ens trobem que un alumne que vol cursar Economia veu com l’Economia d’Empresa només és valorada amb 0,1, mentre que un de Ciències Socials que va triar aquesta modalitat per fer Psicologia no tindrà opcions, ja que s’ha reconvertit a la branca de Ciències de la Salut i només puntuarà per als alumnes del científic. S’ha constituït una plataforma contra l’actual ponderació i fins i tot un grup en el Facebook. El sentit comú hauria de portar a una modificació d’aquestes ponderacions: no costa res, tan sols canviar la taula.

Comparteixo amb vosaltres la presentació en Keynote integrada a Slideshare. Espero que us sigui útil.

Navalla d’Ockham

Els ens no han de ser multiplicats sense necessitat. Davant dues teories en competència, hem d’escollir sempre la més simple. El món no es deixa tallar amb facilitat, atès que l’humà contribueix per mitjà de la barbàrie a multiplicar les parts innecessàriament. Un home lluita per un ideal i veu com la dura realitat desmenteix tota temptativa de dur a terme transformacions. Seria més senzill viure tranquils en el camp i dialogar com pastors bucòlics, però construïm ciutats de vici i perversió des de les quals ens oposem a tota restauració de l’ordre. Gaudim amb les imatges artificials que les pantalles projecten i convertim els nostres dobles virtuals en criatures reals disposades a conquerir l’orbe telemàtic. Desconeixem ja l’accés a la simplicitat: les nostres vides han estat segrestades pels pirates de l’aridesa, que malden per distribuir les nostres múltiples identitats en finestres polimorfes cada vegada més inescrutables. Virtualitzem la parla i perdem el concepte per culpa dels delinqüents eidètics, éssers amb cos d’insecte que miren d’anorrear tota empremta d’autenticitat. Miro per l’estança i busco en els armaris la navalla que l’amic Guillem em va regalar pel meu aniversari: no hi ha rastre de la peça. Haurem de continuar gestionant la complexitat del nostre univers líquid.

En defensa dels drets fonamentals a internet

La causa s’ho val:

Davant la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia Sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, blocaires, usuaris, professionals i creadors d’Internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privadesa, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.
2. La suspensió de drets fonamentals és i ha de seguir sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert en l’article 20.5 de la Constitució, posa en mans d’un òrgan no judicial -un organisme depenent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.
3. La nova legislació crearà inseguretat jurídica en tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint traves a la lliure competència i ralentint la seva projecció internacional.
4. La nova legislació proposada amenaça als nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avanços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentemente de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.
5. Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure del seu treball amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar altre model.
6. Considerem que les indústries culturals necessiten per a sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la fi que diuen perseguir.
7. Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà segueixi sent lliure.
8. Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant qualsevol pressió que pugui produir-se, com marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.
9. Proposem una veritable reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva fi: retornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.
10. En democràcia les lleis i les seves modificacions han d’aprovar-se després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament a totes les parts implicades. No és de rebut que es realitzin canvis legislatius que afecten a drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.

Aquest manifest, elaborat de forma conjunta per diversos autors, és obert i necessari. Suma’t a ell i difon-lo per Internet.