Capvespre

L’any 2008 es clou sense solucions per al finançament de Catalunya i res no fa esperar girs copernicans, si no és per escenificar la submissió. L’any 2008 es clou amb l’atac israelià sobre la franja de Gaza, territori ocupat símbol de la vergonya i de l’oblit d’aquell desig d’Adorno que Auschwitz no es tornés a repetir. L’any 2008 es clou amb un elevat índex d’atur que pot impedir moltes famílies començar el 2009 amb una mica de dignitat, mentre els bancs reben injeccions monetàries de dubtosa legitimitat. L’any 2008 inicia el seu declivi, moribund,sempre amb dolor sobre la faç de la terra. Només resta l’esperança intel·ligida, els somnis del que somia despert albirant nous esclats d’alegria enmig de tanta podritud. Només resta el refugi en els camins de la virtualitat, les xarxes del retrobament i les meditacions entotsolades.

Tornem el dia 2 de gener!

Comparteix amb el Facebook

Encara els blogs

blogs_filo

Els blogs, com ja hem comentat a bastament des del nostre espai, són molt fecunds en l’àmbit de l’educació i en aquest sentit no es poden considerar obsolets, sinó una eina 2.0 privilegiada per al desenvolupament dels diferents aspectes del currículum. Els meus alumnes de Filosofia i Ciutadania de 1r de Batxillerat els utilitzen obligatòriament (i amb nota!) com a portafoli de les activitats que duem a terme en cada trimestre. Així, en el blog trobem definicions, comentaris de textos filosòfics, composicions, esquemes, gràfics, etc. A més, cada alumne pot afegir els recursos multimèdia que siguin pertinents, fet que resulta impossible en el tradicional quadern de paper. Si cliqueu en la imatge, tindreu accés a la mostra de blogs dels alumnes.

Relacions humanes

83896711Aristòtil (a la Política) proclamava la família com la primera forma d’agrupació humana, en la qual els individus mascle i femella tendeixen a la procreació i a la satisfacció de necessitats bàsiques. Però aquesta no és l’única forma de relació i de configuració del tracte convivencial humà. Múltiples xarxes de persones apareixen en el món contemporani i estableixen lligams més o menys profunds, alguns dels quals culminen en estratègies d’aparellament que ultrapassen la cotilla de l’establert per tradició. La família nuclear, ja ho exposava Marvin Harris, “satisfà les necessitats sexuals i redueix la força pertorbadora de la competència sexual”, “garanteix la protecció de la dona durant l’embaràs”, “és essencial per a l’endoculturació dels nens d’ambdós sexes” i “la divisió sexual del treball fa més eficient la subsistència” (M. Harris, 1990: Antropología cultural. Madrid: Alianza, pàg. 187). Tot i així, Harris incideix en el fet que “ningú no sap els límits als quals han de reduir-se  les institucions domèstiques humanes per satisfer la naturalesa humana i complir amb eficàcia les funcions assenyalades més amunt” (ibid.). Una persona pot ser feliç en el marc d’aquesta relació familiar, però això no implica que sigui una forma universal, immutable i necessària. La mort d’un dels cònjuges converteix una família clàssica nuclear en una de monoparental i el divorci pot afavorir les famílies reconstituïdes un cop s’estableix una nova relació. El dret de tothom a constituir una família i tenir descendència ha de ser protegit per l’Estat i ha de ser legitimat moralment i jurídica. L’amor pot ser etern o no i els individus han de poder refer llurs vides amb nous horitzons. Joan Pau II, citat per l’ínclit Rouco Varela, afirmava que el futur de la humanitat passa per la Família i tenia raó, llevat d’un petit detall: el futur de la humanitat passa per les famílies, lliurement constituïdes, plurals i amb plena consciència de la seva contingència. Les relacions socials no són sòlides àncores sinó xarxes líquides (tot recordant Bauman): és bo tendir a la solidesa, però la convivència genera disfuncions que sovint no admeten estructures rígides sinó un continu replantejament. M’agradaria que la meva relació conjugal fos sempre sòlida (sóc un romàntic!) i tant de bo s’esdevingui segons el meu desig; això no obstant, res no garanteix l’estabilitat perpètua, ja que nosaltres, bípedes irracionals sense plomes, estem governats pel principi d’incertesa.

Des de les regions septentrionals

Tant de bo haguéssim trobat el camí, la drecera cap a la superació de la modernitat i de l’esgotament d’Occident. Tant de bo ens haguéssim pogut situar més enllà del bé i del mal, en les regions septentrionals, on el fred no deixa passar les mediocres figures ridícules dels petits perdonavides. Tant de bo haguéssim sortit de l’oceà del tedi en el qual estem instal·lats des de temps immemorials. La vida seria un espectacle en plenitud, sense renúncies, a la recerca de l’esclat de joia en el gran migdia.

— Sehen wir uns ins Gesicht. Wir sind Hyperboreer,—wir wissen gut genug, wie abseits wir leben. “Weder zu Lande, noch zu Wasser wirst du den Weg zu den Hyperboreern finden”: das hat schon Pindar von uns gewußt. Jenseits des Nordens, des Eises, des Todes—unser Leben, unser Glück … Wir haben das Glück entdeckt, wir wissen den Weg, wir fanden den Ausgang aus ganzen Jahrtausenden des Labyrinths. Wer fand ihn sonst?— Der moderne Mensch etwa? “Ich weiß nicht aus, noch ein; ich bin Alles, was nicht aus noch ein weiß”—seufzt der moderne Mensch … An dieser Modernität waren wir krank,—am faulen Frieden, am feigen Compromiß, an der ganzen tugendhaften Unsauberkeit des modernen ja und Nein. Diese Toleranz und largeur des Herzens, die Alles “verzeiht,” weil sie Alles “begreift,” ist Scirocco für uns. Lieber im Eise leben als unter modernen Tugenden und andren Südwinden! … Wir waren tapfer genug, wir schonten weder uns, noch Andere: aber wir wußten lange nicht, wohin mit unsrer Tapferkeit. Wir wurden düster, man hieß uns Fatalisten. Unser Fatum—das war die Fülle, die Spannung, die Stauung der Kräfte. Wir dürsteten nach Blitz und Thaten, wir blieben am fernsten vom Glück der Schwächlinge, von der “Ergebung” … Ein Gewitter war in unsrer Luft, die Natur, die wir sind, verfinsterte sich—denn wir hatten keinen Weg. Formel unsres Glücks: ein Ja, ein Nein, eine gerade Linie, ein Ziel … (cliqueu en l’enllaç per accedir a la traducció castellana)

Friedrich Nietzsche: Der Antichrist, I.

Escriure

Escriure, sí, contra els que només utilitzen la violència. Escriure contra els que es perden en el balbuceig precerebral i no han superat l’estadi evolutiu de l’intel·lecte. Escriure contra els que juguen amb els sentiments dels altres ignorant que en tenen. Escriure contra els feixistes que un dia van creure dominar el món i que davallaran ofegats per una tempesta d’arguments. Escriure contra els que aprofiten la llibertat per engendrar nous esclavatges. Escriure contra els dogmàtics que anihilen l’adversari a cops de doctrina. Escriure contra els que fereixen amb exabruptes perquè no coneixen les paraules adequades. Escriure contra els fracassats vitals que s’ofeguen en el seu propi riu llord. Escriure contra els que pensen que els miserables són els altres. Escriure contra els que creuen que la llibertat d’expressió és la llibertat de perpetrar calúmnies a dojo. Escriure contra els que sospiten dels que escriuen. Escriure contra els que odien sense treva, famolencs, víctimes de llur mediocritat obscena.