Després d’una llarga absència

Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

Anuncis

Sincerament

Sense tu la vida és un fluir absurd, superar moments idèntics que es van succeint com el corrent d’un riu. No veig enlloc el sil·logisme que engendrà la nostra conclusió, entenc que el nostre vincle és la suma irracional dels instints que jeuen a la terra nodridora, la dona que ens alletà i que produí la presència de la carn que ens omple. Els ulls color diví m’esguarden altius i m’ensenyen que la promesa de felicitat ha culminat a la nostra llar, la pàtria idèntica que ens ha vist créixer i construir un habitacle d’esperances. Mentre els altres divulguen presumptes dogmes i publiciten llur egolatria, tu segueixes essent tu, senzilla i profunda, la transparent i sincera llibertat del cos que és l’única realitat davant els somnis espirituals, l’espirituosa ebrietat dels cretins.

La revolta

Je me révolte, donc nous sommes (Albert Camus, L’homme révolté)

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Procrastinació

Ja fa més d’un mes des del darrer apunt en el nostre blog i, casualment, aquests dies celebrem els quatre anys d’existència d’aquest artefacte virtual (a finals de 2006 ja començàvem a anticipar les meditacions esferològiques, després d’anys de tesines, blogs santfostencs i bitàcoles filosòfiques). Aquest retard en l’actualització no té res a veure amb l’absència de temes o de motivacions per escriure, sinó amb un simple acte de procrastinació, d’ajornament de la reflexió a favor d’altres activitats més frívoles i menys elaborades. Recordo que una de les promeses que vaig fer a finals de l’any passat va ser la d’escriure molt, textualment “participar en el relat literari de la meva generació”: ens hem allunyat d’aquest propòsit fins al punt que hem els apunts s’han reduït fins a uns límits gens desitjables. No vull matar les Meditacions, encara que em plauria reinventar-les, obrir una nova etapa en les reflexions virtuals que em permetés gaudir de l’escriptura, dedicar-hi temps, valorar l’actualitat amb la ploma dels bits i ser present en els canvis de la nació i la humanitat. En el darrer mes d’absència han passat moltes coses i he pogut judicar-les puntualment amb piulades o comentaris a les xarxes socials, però no passen de fragments sintetitzats al màxim que són desats en pocs segons a les pauses que el teletreball ens deixa. El blog no pot morir, em resisteixo a la seva desaparició, baldament la desídia de les darreres setmanes pogués fer pensar el contrari. L’essencial ha de tornar i l’accessori esdevenir una excepció. No dubteu que intentaré revifar el meu esperit blògic per impedir el declivi d’una de les tasques més plaents. Tot i així, no em puc estar de presentar una versió més lleugera del blog, amb el suport de Tumblr:

Meditacions breus des de l’esfera

Espero que no ajorneu massa les vostres prioritats. Com deien els clàssics, ars longa, vita brevis.

Perseguits (apunts improvisats)

Assisteixo impàvid a l’enèsima persecució de la nostra llengua, ara amb l’empara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, inspirat en la nefasta i antidemocràtica decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (no, no i mil vegades no: els jutges no poden passar per damunt de la sobirania popular). Desitjo que tot sigui un malson i que la parla no sigui mai amenaçada perquè no hi ha res pitjor que anul·lar per la força una cosmovisió. I no estic al·ludint tan sols a la llengua catalana, sinó a tota manifestació lingüística minoritària que malda per subsistir en un món global que imposa una concepció unidimensional i estreta de la realitat. No em dóna la gana de celebrar Halloween perquè no és una tradició del meu poble i gaudeixo cada cop més amb la Castanyada, la nostra particular celebració de tardor, petita i modesta, digna i senzilla. La perspectiva global sovint bandeja els usos i tradicions locals, que desapareixerien si la tossuderia dels pobles no es dignés a preservar-los. Vull ser ciutadà del món, sempre que el món respecti la meva pertinença orgullosa a una comunitat. No odio els altres perquè jo també sóc l’altre i per això respecto els nouvinguts, gent d’orígens diversos que busca que algú els escolti i els ofereixi recer social i econòmic. No sóc millor per ser d’aquí, però demano respecte: els meus sentiments els vull expressar amb els mots que els meus pares m’han ensenyat i no vull demanar permís per ser d’un país petit, sovint pusil·lànime però perseverant i humil. No crec en els que venen unionismes barats ni en els que prometen tebis concerts per mantenir l’estat de coses. Mai no he cregut en els salvadors de la pàtria, però sí en els líders coherents i preparats intel·lectualment. Tinc fe en les persones que treballen, però no en els homes normals, massa normals… Voldria un esperit lliure per a l’esdevenidor de la meva nació emancipada. No sé si seria demanar massa…

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa

Consistències

Plou, i el món sembla no tenir consistència. El descans és la reflexió autèntica del savi, l’evasió cap a universos inerts i astres ingràvids. Envejo la gravidesa de les nines que floreixen com cabdells d’escuma. Volant cap a nodes inconeguts he tingut el gust de conèixer els llaços socials febles de què parlen els sociòlegs. Piulant he trobat els virtuals que cerquen la utopia, convençuts que el món físic esdevindrà molt aviat una còpia de la rauxa binària. Però la matèria es resisteix i el seu demiürg no permet la destrucció del conservadorisme atòmic. Massa humans adoren els espais sincrònics i estimen malenconiosament el contacte cara a cara. I no volen la conquesta dels virtuals, enamorats dels hashtags que circumden la piuladissa global, com si una tendència en el petit univers tuit hagués d’esdevenir letal per als apòstols del nihilisme físic. Els habitants del món-1 popperià es refugien en l’estupidesa televisiva i es deixen endur pel dèficit cerebral de certes princeses d’un poble que no és el nostre. Perquè nosaltres tenim l’intel·lecte, com un món eidètic des del qual contemplem l’esfera parmenídia, i no permetrem que ens entabanin amb subproductes generats per desgraciats que estimen la xifra d’audiència i han dimitit del tresor de la creativitat. Plou, i el món sembla no tenir consistència, almenys de moment.

A les properes eleccions, és el moment de prendre la gran decisió. No et quedis a casa, #votaindependencia

Iniciant

Un nou curs, nou temps ple d’esperances. Vides fràgils que s’enfronten al món real des de la utopia, la consciència que lluita per ser reconeguda en l’altre. Somriures i abraçades de petits cossos que ignoren la finitud de tot plegat, la brevetat del període que es presenta com una tirallonga inesgotable de tasques que s’acumulen i dibuixen un rendiment més o menys reeixit. Etern retorn. Sempre l’inici sense màcula, la caiguda en el pecat i la redempció. Avui semblava tot nou, a desgrat de la repetició i l’addició lassa de cursos des de les beceroles. Perquè no hi ha rutina en la construcció de les ànimes, en la lenta i  a voltes complexa maduració humana. El saber com a pretext per edificar els valors, els conceptes que constitueixen la clau de volta de la civilització, el sentit de la convivència. El canvi metodològic, que lentament es fa camí amb l’adveniment dels ordinadors per a l’alumnat, és la promesa d’un nou feix de relacions. El docent es descarrega de la responsabilitat de ser el transmissor unidireccional i esdevé el facilitador de l’aprenentatge, que no l’allibera de l’ensenyament, sinó que l’omple de nova llum. La llum dels rostres dels aprenents que es disposen a engendrar el coneixement des del cau més pregon.

Avui hem parlat a la ràdio sobre el nostre blog (una combinació perfecta, que reuneix el meu passat i el present: ràdio i blogs). Aviat us n’informaré, de la data d’emissió.