El Gran Divendres

El moment culminant s’acosta. Dies de correccions, feina endarrerida per culpa dels comicis i desig de pensar en la filosofia, la poesia i l’art. I temps per al blog, abandonat per una campanya de gran duresa. Em sento feliç perquè el Gran Divendres és a punt de presentar-se en el cercle del temps. L’anhelat mes de juny i els cossos sensuals s’entrelluquen i apaivaguen la tensió acumulada. És hora del plaer. Abandonar les ocupacions i llegir en el solc dels instants un paràgraf de gaudi a recer de l’estimada. Riure a la vora del mar i regnar en el tron del monarca enjogassat. Abocar-se al mite de l’etern retorn tot esperant que el Gran Divendres no esgoti mai la seva energia profana i esclatant.

Política i vida

 

Aristòtil ja afirmava que l’ésser humà és un animal polític (o social o cívic) i que la causa rau en l’ús del llenguatge. La paraula és la que ens fa judicar sobre el ver i el fals, sobre el just i l’injust. I la paraula és el vehicle del diàleg, de l’acord, del pacte. No es pot pretendre signar un acord sense parlar d’enfocaments divergents, sovint contraposats. El món de la política és el regne del possible i no cal aturar-se ni un moment perquè, tot d’una, l’adversari pot arrencar un compromís i deixar-te fora de joc. Parlant la gent s’entén, diuen. I tenen raó. El que succeeix és que els qui parlen ho fan per als seus correligionaris i no per al destinatari real de llurs decisions: la ciutadania, que impassible assisteix a l’espectacle dels pactes per deixar fora al rival i no per construir l’espai comunitari. Perdem de vista que en el món no tot és política i que la vida posseeix una riquesa de matisos que els esquemes de poder no poden abastar. L’obsessió pel poder és l’aliment dels infeliços.

En el meu poble les coses podrien haver anat millor. Veurem què passa.

Caminades populars i democràcia

caminada.jpg Després d’uns dies d’inactivitat bloguera -estic dedicat en cos i ànima a la campanya electoral-, he trobat una estoneta per explicar-vos una anècdota de la caminada popular en la qual vaig participar ahir, que ens va portar des de la Plaça de la Vila fins a l’esglesiola de Sant Cebrià de Cabanyes per tornar a l’Ajuntament passant pel barri de Sant Pere. Era una bona ocasió per fer propaganda electoral, i així els diferents partits duien les samarretes corresponents i fins i tot alguns repartien els programes electorals (els de més barra els del PSC, que fins i tot recollien signatures contra la construcció d’uns pisos al barri esmentat en darrer lloc). La meva dona -regidora del Consistori- i un servidor portàvem les nostres samarretes de color festuc (veure web per entendre-ho) i uns homes discutien sobre les eleccions i el sentit del vot. En veure’ns, un d’ells va demanar silenci a l’altre “perquè els del govern ens estan controlant” (textual). Em vaig quedar de pedra i vaig entendre la mentalitat antidemocràtica d’alguns. Li vaig dir, també textualment, que tothom era lliure de votar qui volgués i que la democràcia és això, el respecte a les opinions alienes sense que ningú no se senti “controlat” o pertorbat pel qui mana. Llavors ja em va mirar amb una certa simpatia, tot i que em penso que era del PSC (a Sant Fost el PSC és una mena de PP-dobermann local; tots els meus respectes cap als socialistes d’altres indrets). Un company del meu grup va raonar, de forma molt intel·ligent, que la gent té mal perdre, que no sap acceptar les desfetes quan vénen i que llavors diu que és el poble l’ignorant. Ha guanyat Sarkozy, a molta gent no els agrada aquest home (a mi tampoc), però això no justifica cremar cotxes o el mobiliari urbà. Si guanyessin sempre els nostres ens trobaríem en un règim de partit únic, sense alternatives. L’alternança és sana, però quan un govern ho fa bé (i el del meu poble ha fet una tasca senzillament magnífica) no és just bandejar la seva tasca i només cal canviar-lo quan hi ha motius de pes.

Blogs durant tres hores

Avui he tingut l’ocasió de fer un seminari sobre blogs a l’Escola Cristiana de Catalunya. Han estat tres hores intenses en les quals he exposat els continguts del meu taller de la UOC, tot afegint recursos per a docents en l’ús d’aquesta eina. Començant per la introducció, amb la descripció de l’artefacte i les seves parts i, seguidament, incidint en la fecunditat d’aquest element de la Web 2.0 per contribuir a una educació amb una presència més gran de les TIC. Torno a compartir amb vosaltres aquest PowerPoint, en el qual veureu que hi ha algunes diapositives diferents, que ja vaig utilitzar en un taller el maig de l’any passat. I ho faig des del sistema Slideshare, un YouTube per a presentacions que és molt pràctic, ja que es deixa inserir com a objecte en tota mena de blogs i del qual ja he obert un canal .

Desconegut

Desconegut origen comú del pensament humà. L’enteniment un bon dia es presenta i acull els racionals. Excepció en l’univers que amb les forces còsmiques en tenia prou per fer-se respectar. Bípedes sense plomes aigualeixen la festa de les entitats que joioses creien que el no conscient era l’únic estat. Surten intencionalment i fabriquen noemes amb un intel·lecte “presumptament” privilegiat. Pensen i existeixen i assaboreixen el dolç sabor del coneixement, metzina que a llarg termini anorrea el bípede il·lús.

Filòsofs en potència

Cap de setmana de campanya electoral, però sense abandonar les obligacions docents. Podria existir sense política, però no sense filosofia. Corregint els controls de lectura d’obres filosòfiques de 2n de Batxillerat. Obligar a llegir no és una bona pràctica, per la qual cosa suggereixo les lectures i els alumnes treballen les obres que desitgen. El criteri que fan servir per a la tria és habitualment el nombre de pàgines del llibre, encara que també es deixen guiar pel grau d’interès de l’autor en qüestió en el marc del temari del curs. De filosofia moderna i contemporània (segon bloc) han treballat Descartes (Meditacions metafísiques), Hume (Investigació sobre l’enteniment humà), Kant (Fonamentació de la metafísica dels costums), Mill (Sobre la llibertat, L’utilitarisme), Nietzsche (La genealogia de la moral, Més enllà del bé i del mal, L’Anticrist), Freud (El jo i l’allò), Sartre (La nàusea) i Camus (L’estrany). La majoria ha fet Nietzsche, Camus i Sartre: el primer com a gran crític de la tradició occidental (filòsof seductor i provocador) i els altres com a escriptors sobre el sentit de l’existència humana. Ha agradat molt l’obra de Camus (quasi ningú ha escrit bé Meursault) i ha quedat palès que la literatura és la millor escola de filosofia. Les intrincades pàgines kantianes han passat desapercebudes (només un l’ha triat i no l’ha acabat de llegir). El més edificant és que molts, a partir de la lectura, han pogut reflexionar sobre els lligams entre literatura, vida i pensament.