Dia Mundial de la Filosofia

Els filòsofs de totes les èpoques han partit d’una mancança per construir el seu pensament, una absència de sentit que calia emplenar amb mots, àtoms primigenis d’un desplegament conceptual portentós a la recerca del ver, el bell i el bo, les grans aspiracions de la canya pensant moguda pel vent que desitjava posseir el saber amb follia gnoseològica, tot esperant la manifestació pristina de les formes immutables i necessàries. Pel camí es van perdre les il·lusions de l’esfera parmenídia, però va romandre l’actitud interrogativa, la capacitat d’admirar-se davant allò que esdevé, una pulsió filosofant que no hem de perdre mai si volem continuar sent humans… massa humans.

L’home és una canya, la més feble de la natura, però és una canya pensant. No cal que l’univers sencer s’armi per aixafar-lo: un vapor, una gota d’aigua, basten per matar-lo. Però, encara que l’univers l’esclafés, l’home seria encara més noble que el qui el mata, perquè sap que mor, i l’univers no sap res de l’avantatge que té sobre ell. Tota la nostra dignitat consisteix, doncs, en el pensament.

Blaise Pascal: Pensaments

Integració de les TIC a Candás

El passat cap de setmana vaig tenir l’ocasió d’assistir  a la trobada de centres que organitzava Educared en el municipi asturià de Candás. Hi assistien els col·legis de la congregació de la Sagrada Família de Natzaret (inclòs el meu, el Sant Andreu) i altres centres de la resta de l’Estat, integrats a la xarxa Educared. El divendres les escoles van exposar les seves propostes d’integració de les TIC i vam tenir l’oportunitat de comprovar les mancances de moltes d’elles en la implementació d’aquestes tecnologies en l’àmbit educatiu, sigui per l’oposició dels equips directius o per la dificultat de conscienciar el professorat. Educared volia copsar el pols de cada centre, a fi de trobar sinèrgies que poguessin afavorir un clima de col·laboració i de suport recíproc. En el cas del Col·legi Sant Andreu, el company Albert Correa i un servidor ens vam encarregar de presentar les diapositives (que podeu visualitzar des de Slideshare) que defineixen les línies mestres del que impliquen les TIC,  a més d’una síntesi de les infraestructures, l’extracció social de l’alumnat, el projecte Educat 1×1 (recentment iniciat a 1r i 2n de l’ESO) i el nostre Pla Estratègic IntegraTIC, un document que a tres anys vista vol afavorir un canvi de paradigma, amb una  missió i una visió clares i amb el compromís de la formació del professorat per promoure la conscienciació de la inevitabilitat de les TIC a les aules, en la seva metamorfosi progressiva a TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge i el Coneixement), que serà el naixement d’un nou enfocament metodològic basat en adoptar, adaptar, crear i compartir. En aquest marc, la xarxa de centres Nazaret en Red (liderada pel visionari Josep Torrents), amb línies de formació destinades a oferir seguretat en les plataformes educatives (com Moodle), en l’ús de les eines 2.0 o en l’actualització del portal web amb Joomla. Els docents de la congregació (de Catalunya, Madrid o Canàries) interaccionen, amb una xarxa social pròpia, i intercanvien inquietuds, coneixements i reptes metodològics. Una oportunitat que no va passar desapercebuda pels assistents a la trobada, que van voler conèixer de primera mà les nostres propostes.

Albert Correa i Enric Gil durant la presentació

El dissabte, Educared va plantejar als grups de treball que elaboressin un projecte de com havia de ser una xarxa social educativa, i a la tarda vam disposar de temps per visitar el Cabo Peñas i Luanco. Un cap de setmana, a més, amanit per propostes gastronòmiques molt interessants, tant en qualitat com en quantitat. Veurem què en resulta, de tot plegat.

Perseguits (apunts improvisats)

Assisteixo impàvid a l’enèsima persecució de la nostra llengua, ara amb l’empara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, inspirat en la nefasta i antidemocràtica decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (no, no i mil vegades no: els jutges no poden passar per damunt de la sobirania popular). Desitjo que tot sigui un malson i que la parla no sigui mai amenaçada perquè no hi ha res pitjor que anul·lar per la força una cosmovisió. I no estic al·ludint tan sols a la llengua catalana, sinó a tota manifestació lingüística minoritària que malda per subsistir en un món global que imposa una concepció unidimensional i estreta de la realitat. No em dóna la gana de celebrar Halloween perquè no és una tradició del meu poble i gaudeixo cada cop més amb la Castanyada, la nostra particular celebració de tardor, petita i modesta, digna i senzilla. La perspectiva global sovint bandeja els usos i tradicions locals, que desapareixerien si la tossuderia dels pobles no es dignés a preservar-los. Vull ser ciutadà del món, sempre que el món respecti la meva pertinença orgullosa a una comunitat. No odio els altres perquè jo també sóc l’altre i per això respecto els nouvinguts, gent d’orígens diversos que busca que algú els escolti i els ofereixi recer social i econòmic. No sóc millor per ser d’aquí, però demano respecte: els meus sentiments els vull expressar amb els mots que els meus pares m’han ensenyat i no vull demanar permís per ser d’un país petit, sovint pusil·lànime però perseverant i humil. No crec en els que venen unionismes barats ni en els que prometen tebis concerts per mantenir l’estat de coses. Mai no he cregut en els salvadors de la pàtria, però sí en els líders coherents i preparats intel·lectualment. Tinc fe en les persones que treballen, però no en els homes normals, massa normals… Voldria un esperit lliure per a l’esdevenidor de la meva nació emancipada. No sé si seria demanar massa…

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa