Quant a Enric Gil

Sóc professor de Filosofia i ja fa un temps que comparteixo les dèries acadèmiques amb els meus alumnes. He decidit obrir un blog personal miscel·lani i escriure molt.

El dia

2014-11-09 16.49.26

Imatge: Sant Fost, 9 de novembre de 2014

27 de setembre. Avui és el teu aniversari, mare. Avui aniràs a votar amb la il·lusió i l’esperança al rostre. Avui votarem pel pare. Ell hagués estat molt feliç de veure que el país s’ha desvetllat, s’ha deixat d’històries i ha decidit posar aquesta data en el calendari per marcar un esdeveniment històric. Avui farem un homenatge a tots aquells que no podran dipositar la papereta amb el logotip de la llibertat, aquells que ens deixaren pel camí i van viure la ignomínia d’un tirà genocida que morí al llit. Avui votarem sobretot recordant l’oligofrènia crònica d’un règim que, en comptes de dialogar, ha interposat un mur entre dues realitats que necessitaven entendre’s per poder assajar un projecte comú. Però era impossible. Les ínfules imperials de la cort, bastides en un imperi que és no-res, no podien autoritzar que una part sotmesa i vençuda assolís cap fita.

S’ha acabat. Avui votarem amb un sí de radicalitat democràtica a favor dels que han lluitat per uns valors i s’han revoltat contra la indiferència dels mesetaris. A favor dels que dia a dia posen el seu granet de sorra, a través de la seva feina abnegada pels altres, per construir un país des de la solidaritat i la justícia. Avui votarem pels poetes i els filòsofs, que amb les seves rimes i els seus conceptes han obert el camí de la utopia. Votarem recordant Espriu, però també Lorca i Machado, símbols inequívocs del que podria haver estat la pell de brau. La cort pseudoimperial no permetrà mai que el crit del poeta i de l’obrer s’escoltin.

Els que hem perdut la por albirem la llibertat, aquesta llàntia enlluernadora que, com una idea reguladora, ens assenyala l’horitzó. I la bella harmonia d’una nova república serà la partitura del nostre esdevenidor.

PS: I si fracassem, perseverarem com sempre, amb treball i esforç, a la recerca de la majoria social definitiva.

La por i la llibertat

27-s-acord-eleccions

Després de molt de temps sense publicar els meus escrits, ha arribat el moment de tornar-hi, de treure la son de les orelles i d’aprofitar el temps escadusser del que disposo, entre escoles reals i universitats virtuals, entre ràdios i dèries diverses. I la raó de tot plegat no pot ser altra que la proximitat d’una data que pot ser de gran rellevància en la història d’aquest país petit que vol esdevenir adult i deslliurar-se de les feixugues cadenes d’un Estat que no reconeix identitats. El nostre és un país que somriu, que es revolta serè i ferm davant les amenaces. Un país que ja ha perdut la por. El president dels Estats Units, Barack Obama, parla del desig d’una Espanya forta “and unified” però evita l’esment a Catalunya, en una jugada que la diplomàcia espanyola celebra però que no deixa de ser un triomf petit i semànticament discutible. Des de la Unió Europea adverteixen que en cas de secessió això implicaria la sortida automàtica, com si Europa fos una realitat inevitable i fins i tot desitjable i no un club neoliberal assedegat de poder econòmic i bastit en contra dels ciutadans. I ara arriben els bancs amenaçant que sortiran de Catalunya, en una declaració que destil·la estupidesa des de la seva mateixa formulació. L’ombra del Govern espanyol és allargada i produeix més independentistes com més lluny es projecta.

No, aquí ja fa temps que hem perdut la por perquè sabem que hi ha un bé superior, anomenat llibertat, pel qual val la pena lluitar, encara que en el camí hi hagi obstacles difícils de sortejar. La independència no és cosa fàcil, ho sabem, i és un il·lús aquell que pensa que el 28-S ho tindrem tot fet. Tan sols haurem posat un maó en la construcció de la nostra llar, però serem més a prop de fer realitat el somni d’un país sense complexos, orgullós del seu destí, ple d’esperança en el futur. La utopia segueix essent impossible si no s’intenta: cal assajar l’impossible amb vista al possible. Res no està fet sense la voluntat dels homes i dones que perseveren. Com deia Epicur, cal evitar les pors per ser feliços, ja que la por és el recurs del feble perquè el fort no se’n senti.

Després d’una llarga absència

Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

Twitter-HootCourse a l’aula

hoot2No hi ha una millor manera per fer efectiu el retorn al meu estimat (i quasi abandonat) blog que reflexionar sobre una pràctica educativa que estic duent a terme aquest curs amb l’alumnat de Batxillerat del Col·legi Sant Andreu. Es tracta de fer-los tuitejar en temps real a l’aula, buscant una utilitat als dispositius mòbils i una fecunditat com a instruments efectius de l’aprenentatge. Ho vam fer amb El show de Truman a l’assignatura de Filosofia i Ciutadania de 1r de Batxillerat i ho hem repetit (amb ocasió de la visita de professors de tot l’Estat del curs de Profesores para el cambio y la innovación) amb un programa de la sèrie Redes titulat El alma está en la red del cerebro, per tal d’il·lustrar les relacions entre ment i cervell de la unitat didàctica sobre antropologia filosòfica.

Els materials necessaris són el projector, l’ordinador del docent, dispositius mòbils de l’alumnat (telèfons intel·ligents, tauletes). Poden intervenir des de la web de l’aplicació HootCourse (el hashtag o etiqueta s’insereix automàticament) o directament des de Twitter (incloent-hi l’etiqueta).

Desenvolupament de l’activitat:

  1. Visionem a l’aula el programa de Redes titulat El alma está en la red del cerebro, entrevista al neurocientífic Joaquim Fuster.
  2. Creació del curs “Ment i cervell” amb l’eina HootCourse, a través del hashtag o etiqueta #mentcervell.
  3. Inscripció obligatòria dels alumnes, ja que han d’aparèixer a la cronologia del HootCourse (el docent els proporciona la URL per fer-ho). Seguiment de les intervencions. Els tuits poden ser privats de l’eina o públics a Twitter.
  4. Piulades en temps real per part de l’alumnat, comentant els conceptes que van apareixent en el vídeo. Això els obliga a estar atents del que veuen.
  5. El docent va formulant preguntes pertinents que es van responent. Retuiteja aquelles intervencions més destacades.
  6. Al final del vídeo, es projecten els tuits amb VisibleTweets i es repassen els continguts treballats.
  7. Activitat de síntesi: composició escrita en el blog de l’alumne/a, amb el títol “Ment, cervell i memòria”. En l’apunt del blog han d’aparèixer tots els tuits de l’alumne/a i la redacció.

En el cas de 2n de Batxillerat, ho hem realitzat a partir d’un dels capítols del gran espai Amb filosofia, el dedicat a La identitat.

Beta permanent

Aquest serà el nom del meu futur programa a Ràdio Sant Fost, un espai setmanal d’una hora de durada sobre el món d’internet, ordinadors, dispositius mòbils, enfocat de manera molt divulgativa i amb especial èmfasi en les novetats sobre aplicacions i altres artefactes que cal conèixer per estar al dia del que s’esdevé a la xarxa. No defugirem la reflexió (no endebades em considero un humanista tecnològic) i estarem sempre en beta permanent, aprenent i revisant i oberts a les innovacions. Perquè no podem estar parats, perquè res no és definitiu, ens mantindrem atents a les múltiples transformacions que pateix el ciberespai, des d’una mentalitat social i amb desig de seduir l’audiència. A partir de setembre, tots els dijous de 20 a 21 hores a la ràdio del meu poble, en directe i també en podcast.

Si reprodueixes l’àudio, tindràs un tast del que serà el programa, amanit amb reflexions tecnològiques en companyia de Ramón Caro i Vicenç Safont.

Els amics de la ràdio

Avui dijous, dia 26 de juliol de 2012, serà un dia molt especial, la culminació d’un any i mig de reunions i trobades amb els vells companys de Ràdio Sant Fost, aquella emissora municipal que va néixer a finals de 1981 en el garatge de l’amic Joan Sanjuan, amb aquelles proves -quasi sense mitjans- que en la meva ingènua adolescència realitzàvem combinant la música dels 70 amb la veu aguda que de mica en mica esdevenia greu, madurant davant del micròfon un estil que m’ha ajudat a viure. I serà un dia molt especial perquè és la conseqüència de l’aposta col·lectiva en un projecte fet per a la gent. Els amics de Ràdio Sant Fost, com cantants de rock delerosos de tornar a la carretera, ens vam retrobar l’any 2011 en un sopar que va servir per teixir complicitats amb vista a obrir de nou aquella ràdio de poble que havia estat tancada (per deixadesa política) un dia de l’any 1992, deu anys després de la seva inauguració oficial. A més de Joan Sanjuan, el pare fundador, hi eren Albert Artés (un altre dels visionaris dels inicis), Vicenç Safont (indispensable en aquells anys d’esplendor), Rafa Núñez (un home coherent i de gran vàlua), Jesús Olmo (locutor per vocació i actualment a la ràdio comercial), Gabriel de las Heras (treballador incansable) i també s’hi afegí Jonatan Rodero (rigor i racionalitat perseguint un ideal). Va ser l’embrió de l’Associació Amics de Ràdio Sant Fost, una entitat que apareixia per negociar amb l’Ajuntament un dels punts programàtics. El Consistori es va mostrar obert a les nostres demandes, tot i que calia filar prim, ja que en temps de crisi gastar no és la fita principal. Es determinà que la ràdio ocuparia el segon pis de l’edifici de la Casa Bastinos, local habilitat com a casal d’avis, punt de joves i espai d’entitats. Un cop adjudicat l’indret, apareixia el problema pressupostari, que es va resoldre amb aparells cedits gratuïtament per Ràdio Mollet, el compromís d’emetre inicialment per internet (sense renunciar, en estranya alteració de l’ordre progressiu, a l’emissió per FM) i la voluntat de treballar de forma altruista. Es van iniciar les reunions amb els futurs col·laboradors, molt exitoses, i es van començar a definir les atribucions de cadascú. Un programa de proves per Sant Jordi, organitzat per l’entitat, i l’aprovació en Ple Municipal del director de la ràdio (Rafa Núñez), va servir per oficialitzar l’existència de Ràdio Sant Fost. I així fins arribar a avui. A les 6 de la tarda s’iniciarà el programa especial de Festa Major, un recull dels actes amb moltes entrevistes i participació dels ciutadans i les entitats. El poble tornarà a tenir un mitjà de proximitat i jo seguiré gaudint d’uns amics únics.

Enllaços:

Emissió dels programes de Ràdio Sant Fost

Twitter

Facebook

Retorn a les beceroles II


Ja gairebé no me’n recordo, de postejar en el meu blog, el meu quadern de vida que m’acompanya des de 2007. He estat molt enfeinat en els darrers mesos i no he tingut esma d’omplir el buit de l’espai d’administració blogaire. La procrastinació té altres viaranys i s’esmuny en el forat de les xarxes socials, caus de vida líquida. He tornat, espero que per quedar-me i reviscolar aquest petit enclavament virtual. I ho he fet endut per la nostàlgia, un sentiment que em persegueix des de fa temps i que és una constatació irrefutable del flux dels dies.

Fa exactament una setmana m’acompanyaven els meus companys i companyes de vida, generació de 1966, en una trobada de vells escolars que volia commemorar els 45 anys d’existència (en el meu cas, 44 i deu mesos). Un sopar a Badalona, tot recordant les velles històries viscudes al Badalonès, els viatges, els professors que ens feien la vida impossible i els que sempre enyorarem, les anècdotes, les bretolades infantils (i adolescents…), els enamoraments (que n’hi van haver, i molts!) i les aventures d’uns éssers plens de vida que encara avui senten la joventut a les venes. Retorn a aquells projectes que érem, persones que lluitaven per conquerir el futur, encara no contaminades per la rutina inautèntica dels dies sempre iguals. Em vaig commoure quan vaig tornar a veure aquells rostres de mitjana edat, alguns perduts en el record des d’EGB, que sorprenentment encara mantenien les faccions infantils: la fotografia de la ment esdevenia un calc en la presència física. Mefistòfil els havia visitat i els havia lliurat la joventut eterna. Abraçades i complicitats amb la joia continguda de saber que la trobada havia de ser breu, prou efímera com per desitjar-ne una altra amb la celebració del mig segle.

Retorn a les beceroles (2007)

Sincerament

Sense tu la vida és un fluir absurd, superar moments idèntics que es van succeint com el corrent d’un riu. No veig enlloc el sil·logisme que engendrà la nostra conclusió, entenc que el nostre vincle és la suma irracional dels instints que jeuen a la terra nodridora, la dona que ens alletà i que produí la presència de la carn que ens omple. Els ulls color diví m’esguarden altius i m’ensenyen que la promesa de felicitat ha culminat a la nostra llar, la pàtria idèntica que ens ha vist créixer i construir un habitacle d’esperances. Mentre els altres divulguen presumptes dogmes i publiciten llur egolatria, tu segueixes essent tu, senzilla i profunda, la transparent i sincera llibertat del cos que és l’única realitat davant els somnis espirituals, l’espirituosa ebrietat dels cretins.

Inoblidables

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com ja sabeu els que visiteu el meu blog o tafanegeu el meu estat a les xarxes socials, sóc un fanàtic de la música de Supertramp, i des de fa molt de temps (recordo quan el meu germà em va regalar l’LP de Breakfast in America l’any 1979: jo era un preadolescent). Els seus ritmes i melodies m’han acompanyat al llarg de la vida i espero que no em deixin mai. La veu aguda i penetrant de Hodgson i el piano de Davies han marcat la meva travessia existencial. Per això, amb la inestimable col·laboració de la família (també fans de la banda) i d’uns grans amics, vam pensar que una bona forma de passar el cap de setmana podia ser anar a Carcassona a veure Supertramp en el penúltim concert de la segona part de la gira d’aniversari (1970-2010), que els ha dut per terres canadenques i franceses.

No vull entrar en l’estèril polèmica sobre la conveniència d’interpretar cançons de Hodgson o no (polèmica que ha donat lloc a certes conductes properes al talibanisme, dit sigui de passada): penso que, com Carcassona, la música de Supertramp és Patrimoni de la Humanitat i, per tant, tots n’hem de ser beneficiaris. He de reconèixer que, quan em vaig assabentar que la Cité era l’escenari del concert del meu grup favorit, va esdevenir un argument a favor per assistir-hi i gaudir-ne.

Sobre el concert, és probable que es tracti del millor de tots els que he vist. Havia llegit algunes crítiques, gràcies a l’excel·lent The logical web, sobre l’estada al Canadà que parlaven de massa freds i de notar massa l’absència de Roger (els crítics ignoren que aquest va abandonar el grup l’any 1983 i que Davies i els seus companys han fet altres coses abans d’aquesta gira, algunes força remarcables). Sempre he estat un gran admirador de Hodgson, que té una veu bellíssima, però també de Rick Davies, un pianista espectacular amb el qual potser no s’ha fet massa justícia, i de John Helliwell, gran animador i saxofonista de primer nivell. El set list del concert, idèntic al de Barcelona, però interpretat de manera diferent, amb més alegria, amb gran professionalitat i extraordinària tècnica (qui deia que no hi ha música dolenta sinó músics dolents?). El recinte, amb unes 3000-4000 persones, era ple, i els assistents, des del primer moment, es van fondre amb les extasiants notes dels instruments que sonaven divines en aquella nit estiuenca. El mestre de l’espectacle va ser com sempre Rick Davies, des del piano de cua o els altres teclats de l’escenari, dirigint els companys i exercint de líder. El seu solo d’Another man’s woman només es pot qualificar de sublim, més llarg i intens que el de Barcelona, amb l’acompanyament de Bob Siebenberg a la bateria, un músic que sap imprimir a la percussió la cadència justa, i el final de Carl Verheyen a la guitarra. Altres moments interessants foren la sempre efectiva Gone Hollywood, la rítmica i ballable Cannonball i el tren que arriba puntual de Rudy. Sensibilitat a flor de pell amb From now on i Downstream, el poder del piano que té vida pròpia i que sap generar emocions. Les clàssiques Ain’t nobody but me i Bloody well right, al costat del blues de Put your old brown shoes i la trompeta de Thornburg a Poor boy. Els temes de Hodgson, ben resolts per Jesse Siebenberg, que va fer de tot i que es va presentar com un músic molt competent (veu, guitarres, teclats, percussió…)  i de manera correcta per Gabe Dixon. No m’escandalitzo i, amb crits de sacrilegi, demano l’excomunicació immediata d’aquells que gosen cantar els temes de Hodgson, però reconec que hagués estat millor incorporar altres peces de Davies del període posterior (el cas de Better days, It’s a hard world o Tenth Avenue breakdown, temes exquisits), en comptes de Breakfast in America i It’s raining again.

Tot i així, un concert executat amb mestria i que el públic va saber agrair, entregat com mai a una lliçó de música elaborada, lluny de la superficialitat de molts subproductes actuals. Només voldria agrair a Supertramp l’oportunitat que m’ha donat de gaudir durant tants anys d’unes cançons meravelloses. Sóc conscient que el temps s’acaba, potser Davies i Hodgson no s’uniran mai, ja es fan grans (Rick compleix el dia 22 de juliol 67 anys) i el flux d’Heràclit no perdona ni als déus. Gràcies per tot: encara que no us torni a veure, no deixaré mai d’escoltar-vos.

Supertramp Greatest Hits (1970-2010). Carcassonne, Théâtre Jean Deschamps (15/7/2011)

Set list:

You Started Laughing

Gone Hollywood

Put on Your Old Brown Shoes

Ain’t Nobody but Me

Breakfast in America

Cannonball

Poor Boy

From Now On 

Give a Little Bit

Downstream

Rudy

It’s Raining Again

Another Man’s Woman

Take the Long Way Home

Bloody Well Right

The Logical Song

Goodbye Stranger

Bisos:

School

Dreamer

Crime of the Century

Oberta i catalana (@UOC_Universitat)

El passat dissabte vaig assistir a la segona Jornada de Docents de la UOC, que tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona. De les 9:30 a les 18:00 en un dia càlid d’estiu, amb una trobada de Harley-Davidson a l’exterior i cansament endarrerit. Va ser profitosa, des dels tallers inicials (ePortfolio i estratègies per detectar plagis) fins a la reunió de coordinació de l’Àrea de Capacitació Digital, de la qual formo part en la meva tasca com a consultor universitari. La conferència central, a càrrec del matemàtic Claudi Alsina (també secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya), va ser un desplegament d’humor, enginy i emoció en parlar de l’origen de la UOC i de com el va viure. A les beceroles es va prendre com a model la UNED en negatiu, és a dir, duent a terme el contrari que la universitat a distància espanyola. I va tenir molt de mèrit, amb els mitjans de què es disposava en aquella època (les primeres reunions daten de 1994), construir des de zero una universitat per a la qual les distàncies no fossin importants (el primer eslògan fou “La universitat sense distàncies”), oberta al món, avançada tecnològicament i catalana. Un model amb suport de la Generalitat però amb estructura jurídicament privada, un híbrid que defugia el model funcionarial per integrar un professorat col·laborador amb tasques de teletreball. Comparteixo l’esperit de la conferència d’Alsina: he viscut la UOC des de 1997, quan vaig iniciar els meus estudis d’Humanitats (com en vaig gaudir!), he començat un doctorat engrescador sobre la societat de la informació  (ai las, no sé si trobaré temps per culminar la tesi!), amb el privilegi d’un treball pioner sobre blogs catalans (una mena de text ja prehistòric), i des de 2003 m’he integrat a l’equip de consultors de la casa (amb matèries com Multimèdia i Comunicació, Competències en TIC i un bon grapat de cursos de formació). Em sento un afortunat per haver viscut l’evolució d’aquesta universitat, el Campus Virtual és una de les meves llars (encara que li costi esdevenir 2.0) i segueixo considerant com a genial aquella idea primigènia de fer des de Catalunya una universitat que ajudi a formar-nos en el ciberespai, aquella metàfora del món intel·ligible de Plató, el marc on les idees governen i la raó n’és la sobirana.

(Primer post amb el nou disseny del blog. Tema Twenty Eleven amb capçalera personalitzada i menú a l’esquerra. Espero que us agradin les MdE de la segona època.)