Dret a decidir

Demà segurament no podré assistir a la manifestació per culpa d’unes qüestions familiars sobtades i indefugibles. Però hi dono suport perquè penso que ja n’hi ha prou, de submissió als interessos espanyols, governi el PP (neofranquisme) o el PSOE (iguals que el PP, però més simpàtics, oh ZP “con Z de estupidez). Catalunya ha de fer-se escoltar d’una vegada i deixar-se de cabòries. S’ha acabat l’oasi i el miratge i és l’hora de dir adéu als qui no ens volen. Seria fantàstic que el PSC tingués grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i pogués unir-se sense complexos a una protesta legítima i necessària, però de moment roman ancorat en la tàctica montillera de “primer el partit que el país”. Un partit és un simple instrument, contingent i conjuntural, no una divinitat per ser adorada. Catalunya és molt més que tots els partits catalans junts i barrejats amb llurs militants fent d’anxaneta. Catalunya és la societat civil, les entitats i associacions que treballen cada dia sense interessos espuris i que en bona part seran presents demà pels carrers de Barcelona. I Catalunya és la seva gent, fins i tot aquells que parlen castellà però se senten vulnerats igualment per un poder opressiu que malmet llurs esperances en un futur brillant, ofegades per un robatori constant en el cos i en l’ànima. No podem més perquè volem ser nosaltres mateixos, no un apèndix vermiforme dels cacics habituals. Sí, Espanya és una presa de pèl.

Anuncis

Avaluats

Segons el darrer informe del Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes (PISA), els estudiants catalans han retrocedit en l’aprenentatge de les ciències i , per tant, en l’assoliment dels objectius competencials relacionats amb aquest camp. Hi ha fins i tot una classificació que ens situa en la posició 27 de 57 països, amb la “idíl·lica” Finlàndia en primer lloc. Seria important conèixer quina és la metodologia per dur a terme aquest procés d’avaluació i com s’estableix l’assoliment de les competències en un marc variat de sistemes educatius. Neus Sanmartí ha assenyalat que una de les possibles raons del retrocés pot ser l’arribada d’alumnat nouvingut, amb problemes previs d’escolarització i amb el consegüent procés d’adaptació, que no sempre és fàcil en arribar a un país nou amb costums i preceptes culturals diferents. Segur que aquests resultats seran utilitzats contra els docents i justificaran els intents de fiscalitzar els centres a través de processos d’avaluació que acabaran essent una competició per veure qui és el millor. Seria bo que els mateixos polítics també tinguessin avaluadors que analitzessin de forma rigorosa llur capteniment i la quantitat de ximpleries que poden arribar a proferir en el mínim temps possible. L’educació és una realitat complexa que necessita estabilitat i no pas una improvisació a base de lleis que només produeixen l’efecte de tombar la llei del govern anterior. No podem dependre d’alts càrrecs dedicats a canviar el nom de les coses sense modificar el fons mediocre que ens assisteix des de fa decennis. El despropòsit de la LOGSE (que tenia un aparell conceptual agosarat i que hagués triomfat amb molts més recursos) va voler ser substituït per la fracassada LOCE (un intent de retornar a les cavernes educatives, revàlida inclosa), que es va derogar per introduir la LOE, un simple maquillatge de la primera llei que perpetua els problemes. L’educació ha de tenir el seu propi procés i ha de ser portada per uns responsables que duguin a terme polítiques a llarg termini, amb les idees clares i un currículum ambiciós, orientada a les tecnologies de la informació i amb consciència ecològica, però sense defugir l’humanisme. I també amb uns valors clars, sense vacil·lacions. Potser així millorarem en ciències i fins i tot aconseguirem que els alumnes llegeixin i no siguin uns esclaus de la imatge.

Cançó blògica

A finals de gener ens desvirtualitzarem, esdevindrem persones de carn i ossos i abandonarem la nostra llar blògica, el nostre cau virtual des del qual ens dediquem a proferir sorolls elèctrics l’un darrere l’altre que acaben eixordint el món intel·ligible de què estem fets. La blogosfera és l’oceà on els desarrelats pidolen el reconeixement via comentaris i lloances. I s’enllacen, tips de vincles irracionals amb pàgines ignotes. Coneixen l’endogàmia i somriuen perquè estimen els sistemes de gestió de continguts, els retroenllaços (que no són gens retrògrads), els arxius històrics i les fonts RSS, de les quals brollen subscripcions que inunden els clients de correu més discrets. Discuteixen bizantinament sobre si cal anomenar el producte bloc o blog, com si les lletres transformessin la realitat designada, i gaudeixen de la nova literatura en xarxa. Són animals polítics, alguns anhelosos de l’emancipació definitiva i altres més porucs, potser intimidats per les sigles. Trobem adolescents aviciats i tecnòlegs enamorats de l’andròmina, periodistes alienats al diari tradicional i informadors postmoderns. En el nostre calaix de sastre hi viu tothom.

Sense projecte

No hi ha projecte de país. Només gestió i gestió. Catalunya ha esdevingut una comunitat autònoma com les altres, amb un president que se solidaritza amb els ministres espanyols en una vergonyosa relació de dependència i submissió. Un president que abans defensa els interessos del seu partit que els de Catalunya. Quan hi ha un clam contra la política d’infraestructures del govern de l’Estat (l’herència neofranquista del PP i el trist present socialista), qui se suposa que havia de considerar com el meu president (que no el sento meu ni de bon tros, malgrat acceptar la seva legitimitat) se sotmet als amos i perpetua el sucursalisme d’una formació que no té bruíxola política ni ambició nacional (catalana, s’entén, potser de l’altra sí), llevat d’excepcions com Castells, que reivindica grup parlamentari propi. Tenia raó Joan Ridao quan criticava l’únic afany tecnocràtic d’uns individus amb carnet que no veuen més enllà del dia a dia i que manquen d’il·lusions i esperances en la nació nostra (és també la seva?). Mentre Espanya sigui la fita Catalunya està perduda. El que em pregunto és què fan els amics de Ridao oferint suport incondicional i participant en un govern presidit per un funcionari sense ambicions, que a Madrid treu pit però que, quan torna a la seva (hipotètica) llar es treu la màscara i deixa entreveure el seu autèntic rostre espanyolista.

No a l’estupidesa dels violents

Avui he llegit un manifest que he preparat per al Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència envers les Dones, un acte emotiu en el qual he tingut ocasió de participar. El meu agraïment a la regidora de Dona i Igualtat de l’Ajuntament de Sant Fost per proposar-me com a representant dels homes en aquest acte. Comparteixo amb tots vosaltres el text íntegre del meu manifest.

En el marc dels actes del Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència envers les Dones, i agraint a la regidora de Dona i Igualtat la seva proposta, vull posar de manifest, des de la meva condició d’home, la meva total i absoluta solidaritat amb les dones que pateixen qualsevol tipus de violència, sigui aquesta física o psicològica, així com el convenciment que cal començar a treballar per implicar els homes en aquesta mena d’accions compromeses a favor dels drets inalienables i de la convivència sense trasbalsos. La nostra és una història comuna i la nostra pertinença al gènere humà ens ha de servir per cercar llaços de comprensió i d’empatia en una qüestió que ens afecta profundament. Quan una dona és vulnerada per culpa de la violència masclista, és l’ésser humà qui és vulnerat en la seva mateixa essència. El qui es dedica a malmetre les il·lusions i a ofegar l’esperança a través del maltractament és responsable d’un crim contra la humanitat. Les dones no han de ser objecte de burla o d’acudits malèvols, sinó subjectes lliures en una societat acollidora i igualitària. Tothom té dret a reivindicar la seva diferència, però no a fomentar la desigualtat. Quan el masclista comet les seves atrocitats, ho fa a partir d’una concepció de l’home com a subjecte actiu i de la dona com a receptacle passiu: el maltractador converteix la dona en un objecte per ser instrumentalitzat, sotmès a l’arbitrarietat dels seus prejudicis. Una educació basada en la violència i en la superioritat física contribueix a crear una consciència malaltissa que atempta contra allò que es considera feble. Cal dir no a aquest crim encobert, a aquesta ferida diària, a aquesta dolorosa xacra quotidiana que suprimeix la dignitat i que arriba a causar danys irreversibles a les víctimes. Algunes fins i tot moren, i altres entren en un procés llarg i dolorós molt difícil de superar. Els homes no hem de restar impàvids davant la violència domèstica, sinó que també ens hem de mobilitzar perquè la igualtat de drets no sigui una simple expressió lingüística sinó un fet tangible. El progrés de la humanitat en els darrers temps té un deute amb el moviment d’alliberament de la dona, que ha provocat transformacions molt rellevants en la vida social i política amb la seva aposta per un món de valors i per la ferma convicció que l’altre, com ja recordava el filòsof Kant en el segle xviii, mai no s’ha de prendre com un mitjà sinó sempre com un fi en si mateix. I en aquest àmbit la violència no té res a fer. El que cal a partir d’ara, doncs, és un compromís global a favor d’una vida en què la integritat física no es posi en joc i en què la convivència en pau i llibertat sigui l’única bruíxola moral.

La dona del futur, com escrivia Federica Montseny, haurà de continuar defensant “el dret i el deure de mirar l’existència cara a cara, així com la llibertat, la salut, i la felicitat, per conquerir-les i sobreposar-se a tot prejudici, a tota moral i a tota llei inhumana i injusta”. María Zambrano, la filòsofa de la raó poètica, feia al·lusió a la dona i la seva relació amb l’home amb les següents paraules: “Esta mujer nueva no reniega, ni siente rencor por el hombre, pues que no se siente esclavizada a él. Pero sí le exige un espíritu digno del suyo: sí le pide (en vez del mefistofélico callar) un ideal que dé perspectiva a sus vidas, unidad creativa a su unión.” Els homes no podem restar al marge d’aquesta obligació, perquè l’amor, com ressalta la campanya institucional endegada per la Generalitat, “ha de ser lliure de masclisme, lliure de bronques, lliure de gelosia”. I l’amor és la gran potència creadora, “el desig d’engendrar en la bellesa”, com sentenciava Plató. Un amor que creix amb el respecte i la comprensió mútua i que no s’alimenta de l’estupidesa dels violents.

L’oblit

75941294.jpg

Oblidar el que s’esdevingué.  No ser-hi sempre. Gaudir un ínfim instant al costat d’altres carns ignotes. Existències malbaratades per un bri de goig intens. Rialles escapçades per la crueltat del destí. Folles il·lusions d’un banquet sense final. Feina, feina, feina. Inautèntics que encalcen un sentit que tot d’una s’esmuny. Ràbia, ràbia, ràbia. Oblidem el que fou per adorar el que és. Li escau el vestit del dolor sense escarafalls. No recordo on vaig deixar el document del tràmit al més enllà. No ser-hi sempre. Navegar per simulacres ordits per fantasmes que un dia foren amos de l’orbe. Navegar i visitar i estimar. No tenir memòria per recordar el que fórem. Empremtes dels dies i esvorancs de les nits. La clivella del meu cor és un corc famolenc.