iMpresentables

Astorat, veig com una multitud s’amuntega fent llargues cues per adquirir el trofeu. iPhone. El posseiran abans que ningú. És el símbol de l’humà contemporani. L’era del buit. Un telèfon amb connexió amb internet, correu electrònic, reproductor MP3 i una pluralitat de funcions perquè el desig torni a aparèixer en els insectes bípedes àvids de tecnologia. Els consumidors americans, que estimen la innovació més que la solidaritat, ja poden passejar llur andròmina tàctil perquè els veïns es deleixin i es morin d’enveja. Tenir més i ser menys. Cervells programats per Apple a punt de ser lobotomitzats en el nou esclavatge. Incompatibilitat total. Si vols música iTunes i res més. Alienació marxiana en clau de segle XXI. Mort del subjecte i naixement de l’artròpode esclafat pels amos de la màquina.

Injustícia

No hi ha res més injust que la mort d’un infant. La malaltia ha pogut amb una nena de 10 anys (5è de Primària) de la meva escola. El dolor de la família és infinit. No hi ha res més injust que la mort dels projectes i les il·lusions d’un ésser humà quan aquest s’està formant, creixent i albirant les esperances de l’esdevenidor. No es pot convertir en passat allò que per essència és futur. No és admissible moralment que el lligam amb el món es talli per culpa dels capricis de la natura, capaç d’alletar el meravellós i de cedir vilment davant els esvorancs de la biologia. El sentit de tot plegat és un demiürg que fa vacances.

Televisió, premi i videopodcast

Avui tinc el plaer de presentar-vos, després d’editar el vídeo, la notícia que aparegué el passat divendres 22 de juny a Televisió de Badalona sobre el premi que hem obtingut en la Mostra de Produccions Audiovisuals del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en l’apartat de ràdio escolar. El cert és que el guardó ha tingut un cert rebombori en els mitjans badalonins, ja que avui ens han entrevistat a Ràdio Ciutat de Badalona pel mateix motiu. Us ofereixo el vídeo i un altre dia espero tenir a punt el podcast radiofònic, una mica més llarg.

Examinant-nos

No cal dir que les qualificacions de les PAU -aquesta tarda ja eren accessibles a internet- són una bona mostra de la maduresa dels alumnes en unes determinades competències i en el coneixement d’una sèrie de conceptes preceptius, però també un examen als professors, que es passen tot el 2n de Batxillerat lluitant contrarellotge per acabar els programes i oferir el millor de si mateixos a fi que els alumnes assoleixin els objectius. En el nostre Centre no ens ha anat malament i ara caldrà esbrinar quins han estat els resultats de les matèries concretes per poder dur a terme una anàlisi més profunda.

La mort i la pau

Enviar soldats per aconseguir la pau és autocontradictori. Els soldats van néixer per fer la guerra, per lluitar contra l’enemic i anihilar-lo. Els soldats no existeixen per llevar la violència del món. L’essencial de ser soldat és l’ús de la violència. Però aquesta força es pot disposar per evitar que dues faccions en conflicte s’enfrontin i aleshores esdevé una força mediadora. El somni de Kant d’una societat de nacions es va plasmar en la creació de l’ONU, que a vegades sí fa el possible perquè la sang no vessi, tot i que l’organització cosmopolita en els darrers temps ha depès massa de les decisions dels països amb més pes estratègic de la nostra esfera. La mort dels soldats és, al capdavall, una altra ruptura traumàtica dels somnis de joventut, de la vida que s’ofereix per un concepte abstracte que acaba destruint les il·lusions concretes. La cançó del paracaigudista afirma que “la muerte es el mayor premio para el valiente”: la mort no és cap premi per a ningú, sigui covard o atrevit. La mort és el final, allò que no té marxa enrere, la coacció suprema i indefugible, l’antiutopia, l’objecció a la llibertat. Els soldats no hi són perquè han mort com soldats que treballen en un conflicte des de la globalitat. Res no es troba separat de res. Les coses mantenen una unitat que lliga amb l’adhesiu del compromís.

Activitats TIC 2006-2007

Us presento avui, en primícia, el PowerPoint que passarem el divendres 29 de juny (en el claustre de professors) sobre les activitats en l’àmbit de les TIC que he dut a terme durant aquest curs ja finalitzat. El cert és que estic molt content de la feina feta i també de la col·laboració de professors i alumnes en tot el procés.

Substancialitat

La subjectivitat és l’afirmació del jo davant les coses, que es mostren i apareixen sense substancialitat pròpia, simples somnis de la reflexió de l’humà pensant. La cosa és un invent exitós dels ingenus que creuen conèixer-ho tot sense sortir de l’ou, realistes impenitents que posseeixen un món estable, quiet, vertader, just i bo, com si la quietud, la veritat, la justícia i la bonesa fossin sorra tangible. Individu, persona i subjecte: noms per als qui creuen que la subjectivitat els farà lliures i construirà edificis ferms, eterns i universals. El subjecte és la fluidesa pura, el líquid que s’evapora de les percepcions i les imatges que habiten l’esperit. Resina filosòfica que s’enganxa a la multiplicitat i la curulla d’unitat fictícia. Separats i atomitzats, somiem amb l’autonomia de la consciència i ens endinsem en la paranoia de la identitat. Això no obstant, el desconhort es fa present i perpetra la dilució de les persones en l’il·limitat de l’anihilació. No-res com a dejecció de les restes gàstriques de la digestió filosòfica.

La neurosis básica de la cultura occidental es tener que soñar un sujeto que lo observa, nombra, posee todo, sin dejarse contener, nombrar, poseer por algo, aun en el caso de que el dios más discreto se ofreciera como observador, recepáculo y mandante. Vuelve insistentemente el sueño de un monádico globo-yo omnicomprensivo cuyo radio fuera el propio pensar: un pensar que recurre fácilmente sus espacios hasta la periferia más extrema, dotado de una discursividad increíblemente fácil, a la que no se le resiste cosa real externa.

PETER SLOTERDIJK (2003): Esferas I (“Burbujas”) . Madrid: Siruela, p. 87.

Préstec

Avui un préstec del savi Gracián:

No seguir adelante con la necedad. Algunos convierten el error en una obligación: como se equivocaron al comienzo creen que por constancia hay que continuar. En su fuero interno ven el error, pero en su exterior lo excusan. Por eso su imprudencia inicial se convierte a los ojos de todos en necedad. No obligan ni las promesas irreflexivas ni la determinación equivocada. Pero algunos persisten en su torpeza inicial y siguen adelante con su escasa inteligencia: quieren ser constantes de modo impertinente.

BALTASAR GRACIÁN (1998): El arte de la prudencia. Oráculo manual. Barcelona: Círculo de Lectores, § 261.

Es podria aplicar a alguns.

La por al dolor

Llum, més llum. A les palpentes l’esguard no treballa. La por al dolor. A la mort no, perquè el savi Epicur ja ens havia ensenyat que no cal témer la mort perquè quan la podem témer som vius i quan la mort arriba no hi ha temença possible. Luz Casal ens ensenya que l’aprenentatge amb la malaltia s’escurça, tot i que a la vida és un procés llarg. No ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No som conscients de la nostra felicitat fins que la tragèdia s’instal·la en les nostres vides. Llavors enyorem el passat immediat com la joia perduda, el tresor que ens ha usurpat un lladregot amb forma de demiürg. El dolor com a objecció als déus. La trista persistència de la vilesa de la natura somorta.