Després d’una llarga absència

Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

Inoblidables

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com ja sabeu els que visiteu el meu blog o tafanegeu el meu estat a les xarxes socials, sóc un fanàtic de la música de Supertramp, i des de fa molt de temps (recordo quan el meu germà em va regalar l’LP de Breakfast in America l’any 1979: jo era un preadolescent). Els seus ritmes i melodies m’han acompanyat al llarg de la vida i espero que no em deixin mai. La veu aguda i penetrant de Hodgson i el piano de Davies han marcat la meva travessia existencial. Per això, amb la inestimable col·laboració de la família (també fans de la banda) i d’uns grans amics, vam pensar que una bona forma de passar el cap de setmana podia ser anar a Carcassona a veure Supertramp en el penúltim concert de la segona part de la gira d’aniversari (1970-2010), que els ha dut per terres canadenques i franceses.

No vull entrar en l’estèril polèmica sobre la conveniència d’interpretar cançons de Hodgson o no (polèmica que ha donat lloc a certes conductes properes al talibanisme, dit sigui de passada): penso que, com Carcassona, la música de Supertramp és Patrimoni de la Humanitat i, per tant, tots n’hem de ser beneficiaris. He de reconèixer que, quan em vaig assabentar que la Cité era l’escenari del concert del meu grup favorit, va esdevenir un argument a favor per assistir-hi i gaudir-ne.

Sobre el concert, és probable que es tracti del millor de tots els que he vist. Havia llegit algunes crítiques, gràcies a l’excel·lent The logical web, sobre l’estada al Canadà que parlaven de massa freds i de notar massa l’absència de Roger (els crítics ignoren que aquest va abandonar el grup l’any 1983 i que Davies i els seus companys han fet altres coses abans d’aquesta gira, algunes força remarcables). Sempre he estat un gran admirador de Hodgson, que té una veu bellíssima, però també de Rick Davies, un pianista espectacular amb el qual potser no s’ha fet massa justícia, i de John Helliwell, gran animador i saxofonista de primer nivell. El set list del concert, idèntic al de Barcelona, però interpretat de manera diferent, amb més alegria, amb gran professionalitat i extraordinària tècnica (qui deia que no hi ha música dolenta sinó músics dolents?). El recinte, amb unes 3000-4000 persones, era ple, i els assistents, des del primer moment, es van fondre amb les extasiants notes dels instruments que sonaven divines en aquella nit estiuenca. El mestre de l’espectacle va ser com sempre Rick Davies, des del piano de cua o els altres teclats de l’escenari, dirigint els companys i exercint de líder. El seu solo d’Another man’s woman només es pot qualificar de sublim, més llarg i intens que el de Barcelona, amb l’acompanyament de Bob Siebenberg a la bateria, un músic que sap imprimir a la percussió la cadència justa, i el final de Carl Verheyen a la guitarra. Altres moments interessants foren la sempre efectiva Gone Hollywood, la rítmica i ballable Cannonball i el tren que arriba puntual de Rudy. Sensibilitat a flor de pell amb From now on i Downstream, el poder del piano que té vida pròpia i que sap generar emocions. Les clàssiques Ain’t nobody but me i Bloody well right, al costat del blues de Put your old brown shoes i la trompeta de Thornburg a Poor boy. Els temes de Hodgson, ben resolts per Jesse Siebenberg, que va fer de tot i que es va presentar com un músic molt competent (veu, guitarres, teclats, percussió…)  i de manera correcta per Gabe Dixon. No m’escandalitzo i, amb crits de sacrilegi, demano l’excomunicació immediata d’aquells que gosen cantar els temes de Hodgson, però reconec que hagués estat millor incorporar altres peces de Davies del període posterior (el cas de Better days, It’s a hard world o Tenth Avenue breakdown, temes exquisits), en comptes de Breakfast in America i It’s raining again.

Tot i així, un concert executat amb mestria i que el públic va saber agrair, entregat com mai a una lliçó de música elaborada, lluny de la superficialitat de molts subproductes actuals. Només voldria agrair a Supertramp l’oportunitat que m’ha donat de gaudir durant tants anys d’unes cançons meravelloses. Sóc conscient que el temps s’acaba, potser Davies i Hodgson no s’uniran mai, ja es fan grans (Rick compleix el dia 22 de juliol 67 anys) i el flux d’Heràclit no perdona ni als déus. Gràcies per tot: encara que no us torni a veure, no deixaré mai d’escoltar-vos.

Supertramp Greatest Hits (1970-2010). Carcassonne, Théâtre Jean Deschamps (15/7/2011)

Set list:

You Started Laughing

Gone Hollywood

Put on Your Old Brown Shoes

Ain’t Nobody but Me

Breakfast in America

Cannonball

Poor Boy

From Now On 

Give a Little Bit

Downstream

Rudy

It’s Raining Again

Another Man’s Woman

Take the Long Way Home

Bloody Well Right

The Logical Song

Goodbye Stranger

Bisos:

School

Dreamer

Crime of the Century

La música d’un temps

El Palau Sant Jordi oferia un bon aspecte ahir dissabte per rebre la visita de Supertramp, banda mítica de pop-rock (amb intents de rock progressiu) dels anys setanta. Ja els havia vist els anys 1988, 1997 i 2002 (i al seu excantant Roger Hodgson, el 2008 i 2009) i sempre havia quedat encisat per la seva nitidesa sonora i la perfecció de les seves execucions musicals. De fet, com ja vaig explicar en un altre apunt, a la meva vida sempre han estat presents aquests sons i melodies inigualables, sigui amb l’aguda veu de Hodgson o amb el timbre més greu de Davies. Hi havia esperances de reunificació dels vells líders, però desacords de caire divers ho van fer impossible. M’hagués agradat moltíssim poder escoltar peces com Fool’s overture, Child of vision o Hide in your shell amb la banda i amb Hodgson de solista. Tot i així, sóc dels que reconec l’indubtable talent musical de Rick Davies, el fundador de la banda i el més gran (66 anys): en el concert d’ahir només puc dir que va estar genial. La lenta You started laughing, inclosa en el directe Paris (1980), va iniciar l’espectacle, seguida d’una magnífica Gone Hollywood (sobre la qual tinc dubtes si alguna vegada l’havien tocat en directe). Moments interessants van ser la vibrant Cannonball, únic tema de l’època posterior a la marxa de Hodgson, i From now on, amb final compartit entre el saxo de John Helliwell i el piano de Rick. El tren de Rudy va arribar a destí a l’hora que tocava (perfecta sincronització entre vídeo i música) i Another man’s woman ens va oferir un dels solos més increïbles de Davies, un pianista elegantíssim que posa els pèls de punta. Ell és el líder indiscutible: la seva presència a l’escenari, tot i la timidesa, és garantia de qualitat i l’edat no ha estat impediment perquè ens mostrés el millor de si mateix. He de reconèixer que és un dels meus ídols de sempre (no oblido Hodgson, Thomson, Helliwell i Siebenberg, els altres membres del Supertramp clàssic), ja que ha deixat empremta en la meva evolució personal, fins i tot diria que és el paradigma de perfeccionisme que també m’obsessiona. La part final del concert va oferir més èxits de Hodgson (amb les veus de Jesse Siebenberg -correcta- i de Gabe Dixon -més discreta) i es va cloure amb Crime of the century, un dels temes emblemàtics amb què sempre tancaven les seves actuacions. Va ser el moment en què vaig pensar que potser havia arribat el moment de l’adéu: dubto molt que tornin a tocar en una altra gira (els anys no perdonen) i és gairebé impossible pensar en una reconciliació entre els vells líders. Hem gaudit de la seva música -com també hem fet amb la de Roger- i això és el que restarà per sempre en el nostre record.

Temes del concert:

You Started Laughing

Gone Hollywood

Put on Your Old Brown Shoes

Ain’t Nobody but Me

Breakfast in America

Cannonball

Poor Boy

From Now On 

Give a Little Bit

Downstream

Rudy

It’s Raining Again

Another Man’s Woman

Take the Long Way Home

Bloody Well Right

The Logical Song

Goodbye Stranger

Bisos:

School

Dreamer

Crime of the Century

Arrossegant dimarts blògics en trànsit cap al futur ignot

Amb música ho llegiràs millor:

Arrossegant dimarts sense saber, vés per on les ultimitats gaudeixen de permisos extraordinaris. Intransigents recorden que un dia foren amics meus i jo no els reconec. Falsos demòcrates escriuen cartes al diari signades amb sang que tenyeix el paper analògic amb traces de seda vermellosa, rogenques consignes que antany foren dogma i que enguany il·luminen el cel dels injustos. Al·leluies d’apòstols que romanen immòbils en llur talaia atapeïda d’observadors internacionals que volen saber per què els dimarts arrosseguen rònegues càrregues. Sents el que et dic? Un dia fores amic meu però ja no et reconec. Ets una ombra hegeliana, fracassat ídol foragitat del moll de l’os idealista, pentadàctil enamorat de la seva llorda i llatzerada carn que vessa idees purulentes transmutades en esperit entronitzat. No vull saber res de tu, amant de l’estúlticia i espòs de la ingratitud. Si em tornes a visitar un dimarts, t’arrossegaré fins l’abocador més proper, on la teva trista materialitat es pugui fondre definitivament amb les despulles dels senyors occidentals, esclaus dels que optimitzen el benefici, els convençuts de la superioritat del capital. Morireu també i deixareu les andròmines sense amo, pellofa d’un subjecte finat. De què serveix lluitar per un fruit ignot? Potser el plaer sigui l’única eternitat continguda en un instant, sospir de la bruna de rínxols díscols que obre la seva cova per a un habitant a lloguer. Només sé que no sé res, deia un clàssic que no escriví res, i jo dic que els dimarts m’arrosseguen a ínsules extraterritorials, on es visualitzen bafarades de personatges que reciten poemes (sonets tal vegada) enmig d’un paisatge de residents àgrafs. Desitjo bloguejar fins que l’alè em robi el teclat. Desitjo bloguejar amb les muses al meu costat, d’exuberant nuesa i fidel presència. Desitjo bloguejar fins la fi dels meus temps.

Tema: Glory Box. Intèrpret: Portishead

La condició fal·lible

Per a mi és quelcom claríssim que existeixo, que ho sé que existeixo i que ho estimo. En aquestes veritats no em fan cap por els arguments dels Acadèmics que diuen “I què, si t’erres?” Doncs, si m’erro, existeixo. Perquè qui no existeix, certament tampoc no es pot enganyar: i per això existeixo, si m’erro.

AGUSTÍ D’HIPONA: La ciutat de Déu, XI, cap. XXVI

La condició humana és fal·lible, fet que certifica la nostra consciència d’existir. El fet que pensem es manifesta sovint com un pensar corb, lluny de l’harmonia de la veritat lògica, recta, lineal, perfecta. Desviar-nos de la rodonesa del cert ens humanitza i ens separa radicalment de la pretensió de la filiació divina. La majoria de la població no reconeix errades per una estranya nostàlgia de la certitud primigènia, quan tots sabem que equivocar-se és natural i en molts casos fins i tot saludable, ja que ens allibera de la jactància amb què lloem la nostra pròpia subjectivitat, tot ignorant les possibles virtuts alienes.

Tema: The working hour (Roland Orzabal, Ian Stanley). Interpretat per Tears for Fears, de l’àlbum Songs from the big chair (1985).

El retorn de la veu d’un temps

1 de juliol de 2009, fa exactament una setmana. Poble Espanyol. Mentre uns es recuperaven de l’espectacle i la complexitat de la posada en escena de Bono i els seus amics i es preparaven per al segon concert, Roger Hodgson, vell colíder de Supertramp i veu distintiva, actuava a Barcelona sense fer soroll, amb la simplicitat com a valor, lluny de la majestuositat dels estadis dels anys setanta i d’aquell París memorable. Segueixo creient que algun dia tornaran a tocar junts: el mateix Roger va afirmar en una entrevista que era una possibilitat (coneixent les diferències amb Rick Davies, dir que és possible és que potser ja hi han parlat). Es tracta d’un músic excepcional i d’un cantant amb veu prodigiosa: difícil tasca tenia, però, Aaron McDonald per emular l’elegant pianista Davies i el saxofonista Helliwell, el showman en els antics concerts. Com que Hodgson ja sabia que la gent volia escoltar els èxits de Supertramp, gairebé totes les peces van ser de la mítica banda, amb alguna excepció, coincident amb els moments més fluixos de la nit. Sens dubte, una actuació més completa que la de l’any passat, al Festival de Porta Ferrada, ja que s’hi afegiren temes com A soapbox opera, Even in the quietest moments, l’emotiva Lord is it mine i les progressives Child of vision (el vídeo encapçala el post) i Fool’s overture, una de les meves cançons preferides de sempre.

Us deixo el set list (compareu amb el de l’any passat):

Take the long way home (Breakfast in America, 1979)

Give a little bit (Even in the quietest moments, 1977)

Lovers in the wind (In the eye of the storm, 1984)  (*)

Hide in your shell (Crime of the century, 1974)

Teach me to love again (inèdita)

Easy does it (Crisis, what crisis?, 1975)

Sister moonshine (Crisis, what crisis?, 1975)

Rosie had everything planned (Indelibly stamped, 1971)

A soapbox opera (Crisis, what crisis?, 1975)

Along came Mary (Open the door, 2000) (*)

The logical song (Breakfast in America, 1979)

SEGONA PART:

The meaning (Crisis, what crisis?, 1975)

Breakfast in America (Breakfast in America, 1979)

Child of vision  (Breakfast in America, 1979)

Lord is it mine (Breakfast in America, 1979)

Even in the quietest moments (Even in the quietest moments, 1977)

Don’t leave me now (Famous last words, 1982)

Dreamer (Crime of the century, 1974)

Fool’s overture (Even in the quietest moments, 1977)

School (Crime of the century, 1974)

It’s raining again (Famous last words, 1982)

(*) Temes que va editar Hodgson en solitari.

El rei del pop

Vodpod videos no longer available.

Des de petit un ídol amb una veu inconfusible. Pell negra, inicis amb la Motown, destinat a marcar una època. L’èxit prematur, la precocitat com a senyal distintiu. Off the wall, un àlbum extraordinari i un ritme únic. La consagració amb Thriller, el disc dels rècords, el naixement dels videoclips amb durada de curtmetratge: morts vivents que ballen desmanegats i un somriure final satànic. La veu de Vincent Price. Un artista que esdevé el rei del pop per obra i gràcia del capitalisme global, anhelós de col·locar productes digeribles en el mercat. Beneficis inefables. La pell pateix un procés d’emblanquiment d’acord amb el desig de l’artista negre de ser com els blancs. Però no dimiteix de la negror de la música. Episodis obscurs amb infants, coincidents amb el seu declivi. La veu ja no és com abans, les cançons massa repetitives i de ritme fàcil. Progressiva pèrdua de la salut mental. L’artista és vulnerable. No tothom paeix l’èxit i l’admiració de milions de persones. Fàrmacs i drogues diverses. L’addicció fatal. Un atac de cor d’origen misteriós i l’accés al món dels finats. Neix la llegenda. La gent plora l’ídol i els seus temes de l’era del vinil i dels inicis del CD sonen com mai. Fins i tot alguns celebren que un nou Elvis ha nascut, un mite immutable que ha occit la persona, feta miques per culpa del determinisme de l’èxit. El rei del pop, monarca absolut d’un reialme que l’ésser humà concret ja no gaudirà. Jackson ha mort. De què serveix ser immortal si el no-res ha diluït tota presència?

Dit sigui de passada, reconec el talent de l’artista, però sempre recordaré les paraules de James Brown, que li va dir a Michael Jackson davant una actuació de Prince: “Mira i aprèn-ne”.