El dia

2014-11-09 16.49.26

Imatge: Sant Fost, 9 de novembre de 2014

27 de setembre. Avui és el teu aniversari, mare. Avui aniràs a votar amb la il·lusió i l’esperança al rostre. Avui votarem pel pare. Ell hagués estat molt feliç de veure que el país s’ha desvetllat, s’ha deixat d’històries i ha decidit posar aquesta data en el calendari per marcar un esdeveniment històric. Avui farem un homenatge a tots aquells que no podran dipositar la papereta amb el logotip de la llibertat, aquells que ens deixaren pel camí i van viure la ignomínia d’un tirà genocida que morí al llit. Avui votarem sobretot recordant l’oligofrènia crònica d’un règim que, en comptes de dialogar, ha interposat un mur entre dues realitats que necessitaven entendre’s per poder assajar un projecte comú. Però era impossible. Les ínfules imperials de la cort, bastides en un imperi que és no-res, no podien autoritzar que una part sotmesa i vençuda assolís cap fita.

S’ha acabat. Avui votarem amb un sí de radicalitat democràtica a favor dels que han lluitat per uns valors i s’han revoltat contra la indiferència dels mesetaris. A favor dels que dia a dia posen el seu granet de sorra, a través de la seva feina abnegada pels altres, per construir un país des de la solidaritat i la justícia. Avui votarem pels poetes i els filòsofs, que amb les seves rimes i els seus conceptes han obert el camí de la utopia. Votarem recordant Espriu, però també Lorca i Machado, símbols inequívocs del que podria haver estat la pell de brau. La cort pseudoimperial no permetrà mai que el crit del poeta i de l’obrer s’escoltin.

Els que hem perdut la por albirem la llibertat, aquesta llàntia enlluernadora que, com una idea reguladora, ens assenyala l’horitzó. I la bella harmonia d’una nova república serà la partitura del nostre esdevenidor.

PS: I si fracassem, perseverarem com sempre, amb treball i esforç, a la recerca de la majoria social definitiva.

La por i la llibertat

27-s-acord-eleccions

Després de molt de temps sense publicar els meus escrits, ha arribat el moment de tornar-hi, de treure la son de les orelles i d’aprofitar el temps escadusser del que disposo, entre escoles reals i universitats virtuals, entre ràdios i dèries diverses. I la raó de tot plegat no pot ser altra que la proximitat d’una data que pot ser de gran rellevància en la història d’aquest país petit que vol esdevenir adult i deslliurar-se de les feixugues cadenes d’un Estat que no reconeix identitats. El nostre és un país que somriu, que es revolta serè i ferm davant les amenaces. Un país que ja ha perdut la por. El president dels Estats Units, Barack Obama, parla del desig d’una Espanya forta “and unified” però evita l’esment a Catalunya, en una jugada que la diplomàcia espanyola celebra però que no deixa de ser un triomf petit i semànticament discutible. Des de la Unió Europea adverteixen que en cas de secessió això implicaria la sortida automàtica, com si Europa fos una realitat inevitable i fins i tot desitjable i no un club neoliberal assedegat de poder econòmic i bastit en contra dels ciutadans. I ara arriben els bancs amenaçant que sortiran de Catalunya, en una declaració que destil·la estupidesa des de la seva mateixa formulació. L’ombra del Govern espanyol és allargada i produeix més independentistes com més lluny es projecta.

No, aquí ja fa temps que hem perdut la por perquè sabem que hi ha un bé superior, anomenat llibertat, pel qual val la pena lluitar, encara que en el camí hi hagi obstacles difícils de sortejar. La independència no és cosa fàcil, ho sabem, i és un il·lús aquell que pensa que el 28-S ho tindrem tot fet. Tan sols haurem posat un maó en la construcció de la nostra llar, però serem més a prop de fer realitat el somni d’un país sense complexos, orgullós del seu destí, ple d’esperança en el futur. La utopia segueix essent impossible si no s’intenta: cal assajar l’impossible amb vista al possible. Res no està fet sense la voluntat dels homes i dones que perseveren. Com deia Epicur, cal evitar les pors per ser feliços, ja que la por és el recurs del feble perquè el fort no se’n senti.

Després d’una llarga absència

Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

Twitter-HootCourse a l’aula

hoot2No hi ha una millor manera per fer efectiu el retorn al meu estimat (i quasi abandonat) blog que reflexionar sobre una pràctica educativa que estic duent a terme aquest curs amb l’alumnat de Batxillerat del Col·legi Sant Andreu. Es tracta de fer-los tuitejar en temps real a l’aula, buscant una utilitat als dispositius mòbils i una fecunditat com a instruments efectius de l’aprenentatge. Ho vam fer amb El show de Truman a l’assignatura de Filosofia i Ciutadania de 1r de Batxillerat i ho hem repetit (amb ocasió de la visita de professors de tot l’Estat del curs de Profesores para el cambio y la innovación) amb un programa de la sèrie Redes titulat El alma está en la red del cerebro, per tal d’il·lustrar les relacions entre ment i cervell de la unitat didàctica sobre antropologia filosòfica.

Els materials necessaris són el projector, l’ordinador del docent, dispositius mòbils de l’alumnat (telèfons intel·ligents, tauletes). Poden intervenir des de la web de l’aplicació HootCourse (el hashtag o etiqueta s’insereix automàticament) o directament des de Twitter (incloent-hi l’etiqueta).

Desenvolupament de l’activitat:

  1. Visionem a l’aula el programa de Redes titulat El alma está en la red del cerebro, entrevista al neurocientífic Joaquim Fuster.
  2. Creació del curs “Ment i cervell” amb l’eina HootCourse, a través del hashtag o etiqueta #mentcervell.
  3. Inscripció obligatòria dels alumnes, ja que han d’aparèixer a la cronologia del HootCourse (el docent els proporciona la URL per fer-ho). Seguiment de les intervencions. Els tuits poden ser privats de l’eina o públics a Twitter.
  4. Piulades en temps real per part de l’alumnat, comentant els conceptes que van apareixent en el vídeo. Això els obliga a estar atents del que veuen.
  5. El docent va formulant preguntes pertinents que es van responent. Retuiteja aquelles intervencions més destacades.
  6. Al final del vídeo, es projecten els tuits amb VisibleTweets i es repassen els continguts treballats.
  7. Activitat de síntesi: composició escrita en el blog de l’alumne/a, amb el títol “Ment, cervell i memòria”. En l’apunt del blog han d’aparèixer tots els tuits de l’alumne/a i la redacció.

En el cas de 2n de Batxillerat, ho hem realitzat a partir d’un dels capítols del gran espai Amb filosofia, el dedicat a La identitat.

Beta permanent

Aquest serà el nom del meu futur programa a Ràdio Sant Fost, un espai setmanal d’una hora de durada sobre el món d’internet, ordinadors, dispositius mòbils, enfocat de manera molt divulgativa i amb especial èmfasi en les novetats sobre aplicacions i altres artefactes que cal conèixer per estar al dia del que s’esdevé a la xarxa. No defugirem la reflexió (no endebades em considero un humanista tecnològic) i estarem sempre en beta permanent, aprenent i revisant i oberts a les innovacions. Perquè no podem estar parats, perquè res no és definitiu, ens mantindrem atents a les múltiples transformacions que pateix el ciberespai, des d’una mentalitat social i amb desig de seduir l’audiència. A partir de setembre, tots els dijous de 20 a 21 hores a la ràdio del meu poble, en directe i també en podcast.

Si reprodueixes l’àudio, tindràs un tast del que serà el programa, amanit amb reflexions tecnològiques en companyia de Ramón Caro i Vicenç Safont.

Els amics de la ràdio

Avui dijous, dia 26 de juliol de 2012, serà un dia molt especial, la culminació d’un any i mig de reunions i trobades amb els vells companys de Ràdio Sant Fost, aquella emissora municipal que va néixer a finals de 1981 en el garatge de l’amic Joan Sanjuan, amb aquelles proves -quasi sense mitjans- que en la meva ingènua adolescència realitzàvem combinant la música dels 70 amb la veu aguda que de mica en mica esdevenia greu, madurant davant del micròfon un estil que m’ha ajudat a viure. I serà un dia molt especial perquè és la conseqüència de l’aposta col·lectiva en un projecte fet per a la gent. Els amics de Ràdio Sant Fost, com cantants de rock delerosos de tornar a la carretera, ens vam retrobar l’any 2011 en un sopar que va servir per teixir complicitats amb vista a obrir de nou aquella ràdio de poble que havia estat tancada (per deixadesa política) un dia de l’any 1992, deu anys després de la seva inauguració oficial. A més de Joan Sanjuan, el pare fundador, hi eren Albert Artés (un altre dels visionaris dels inicis), Vicenç Safont (indispensable en aquells anys d’esplendor), Rafa Núñez (un home coherent i de gran vàlua), Jesús Olmo (locutor per vocació i actualment a la ràdio comercial), Gabriel de las Heras (treballador incansable) i també s’hi afegí Jonatan Rodero (rigor i racionalitat perseguint un ideal). Va ser l’embrió de l’Associació Amics de Ràdio Sant Fost, una entitat que apareixia per negociar amb l’Ajuntament un dels punts programàtics. El Consistori es va mostrar obert a les nostres demandes, tot i que calia filar prim, ja que en temps de crisi gastar no és la fita principal. Es determinà que la ràdio ocuparia el segon pis de l’edifici de la Casa Bastinos, local habilitat com a casal d’avis, punt de joves i espai d’entitats. Un cop adjudicat l’indret, apareixia el problema pressupostari, que es va resoldre amb aparells cedits gratuïtament per Ràdio Mollet, el compromís d’emetre inicialment per internet (sense renunciar, en estranya alteració de l’ordre progressiu, a l’emissió per FM) i la voluntat de treballar de forma altruista. Es van iniciar les reunions amb els futurs col·laboradors, molt exitoses, i es van començar a definir les atribucions de cadascú. Un programa de proves per Sant Jordi, organitzat per l’entitat, i l’aprovació en Ple Municipal del director de la ràdio (Rafa Núñez), va servir per oficialitzar l’existència de Ràdio Sant Fost. I així fins arribar a avui. A les 6 de la tarda s’iniciarà el programa especial de Festa Major, un recull dels actes amb moltes entrevistes i participació dels ciutadans i les entitats. El poble tornarà a tenir un mitjà de proximitat i jo seguiré gaudint d’uns amics únics.

Enllaços:

Emissió dels programes de Ràdio Sant Fost

Twitter

Facebook

Retorn a les beceroles II


Ja gairebé no me’n recordo, de postejar en el meu blog, el meu quadern de vida que m’acompanya des de 2007. He estat molt enfeinat en els darrers mesos i no he tingut esma d’omplir el buit de l’espai d’administració blogaire. La procrastinació té altres viaranys i s’esmuny en el forat de les xarxes socials, caus de vida líquida. He tornat, espero que per quedar-me i reviscolar aquest petit enclavament virtual. I ho he fet endut per la nostàlgia, un sentiment que em persegueix des de fa temps i que és una constatació irrefutable del flux dels dies.

Fa exactament una setmana m’acompanyaven els meus companys i companyes de vida, generació de 1966, en una trobada de vells escolars que volia commemorar els 45 anys d’existència (en el meu cas, 44 i deu mesos). Un sopar a Badalona, tot recordant les velles històries viscudes al Badalonès, els viatges, els professors que ens feien la vida impossible i els que sempre enyorarem, les anècdotes, les bretolades infantils (i adolescents…), els enamoraments (que n’hi van haver, i molts!) i les aventures d’uns éssers plens de vida que encara avui senten la joventut a les venes. Retorn a aquells projectes que érem, persones que lluitaven per conquerir el futur, encara no contaminades per la rutina inautèntica dels dies sempre iguals. Em vaig commoure quan vaig tornar a veure aquells rostres de mitjana edat, alguns perduts en el record des d’EGB, que sorprenentment encara mantenien les faccions infantils: la fotografia de la ment esdevenia un calc en la presència física. Mefistòfil els havia visitat i els havia lliurat la joventut eterna. Abraçades i complicitats amb la joia continguda de saber que la trobada havia de ser breu, prou efímera com per desitjar-ne una altra amb la celebració del mig segle.

Retorn a les beceroles (2007)