Contemporanis

La solitud de l’humà contemporani. Envoltat d’objectes impenetrables, esclau de la tècnica i de la filla de la ciència, se les ha d’haver amb un món que es fa altre respecte de la seva autoconsciència. Pensa i reflexiona i vagareja pels viaranys ignots de la geografia física a la recerca del ver, el bell i el bo, i només troba fum, restes arqueològiques d’una terra conquerida per exploradors d’altres temps. La virtualitat és el nou invent, una realitat no gaire real que vola per damunt dels estris típics moldejables que antany servien de suport per al cos de les persones. La meva eina no és un llapis amb el qual puc dibuixar l’horitzó, sinó un teclat que m’atansa a la forma i principis del món intel·ligible, la llar de la identitat des de la qual el demiürg platònic envia una simpàtica salutació en forma de bits. Sóc un destí constituït per deixalles d’una civilització somorta que anticipa l’arribada del superhome des del pont patètic de la humanitat. Al capdavall, ja no sóc ningú fix sinó una efímera bufada de veu que es revolta contra l’ordre des de la blogosfera, figura sense costats que uneix les consciències en una xarxa social universal, mutable i necessària. El conjunt de perspectives de les entrades de milers de subjectes allunyats en l’espai conflueixen en el regne de l’ésser indistingible, pàtria dels més de set savis que mediten, filòsofs famèlics en un món de folls.

Anuncis

L’infern

L’infern es troba a Amstetten, sota terra. Un escenari dantesc en el qual un pare violava sistemàticament la seva filla i la deixava prenys sense contemplacions. La pobra Elisabeth en un soterrani lluny de la llum exterior i del sol enlluernador. El monstre Frizl. Vint-i-quatre anys sotmesa a tota mena de vexacions per part del pare i pare dels seus fills engendrats des del fàstic. Nascuts per no ser el que eren, integrats uns com si fossin néts i després fills adoptius i els altres compartint l’antre, bandejats per la bèstia immunda. Elisabeth, digué el satànic individu, els havia abandonat per recloure’s en una secta, pobreta noia que li han menjat el cervell els sectaris què puc fer-hi. Mentrestant, era objecte del seu desig malalt, desviat del seu fi, anorreada la consciència moral per una ment folla. Seixanta metres quadrats de podritud, un bany, una dutxa i un aparell de televisió, simulacre virtual de la realitat que es desenvolupava en l’exterior. Batecs que ressonaven en el silenci enclotat. Elisabeth i la vida malbaratada, condemnada a parir sense aturador en la fosca. Fills perpetrats per un bavós, llimac verinós de la Baixa Àustria.

Les victòries

Les victòries d’uns són les desfetes d’altres. Un ho guanya tot i l’altre ho perd tot. La consciència de pertànyer a un grup cohesiona la tasca de l’equip, tot i els elements dissolvents que de vegades apareixen pel camí. Governar és prendre decisions sota l’amenaça del conflicte. És impossible que plogui a gust de tothom, encara que les pluges fines sovint netegen l’ambient de crítics impenitents, que cerquen l’errada sense veure que ells també són fal·laços, humans-massa-humans enduts pel dogmatisme de les idees fixes. Cal posar-se a treballar per fer que la gent pugui fer sentir la seva veu, lliure de prejudicis, àdhuc escèptica, però sempre tolerant. Participar és sentir el poble a prop, viure’l i respirar-lo en cada alenada. Ser poble en la proximitat, gaudir-lo en cada racó i saber que els problemes dels ciutadans i dels barris són els problemes de tothom.

Per cert, avui la meva dona ha rebut felicitacions per dos motius.

Filosofia per ser feliços (II): Epicur

El dia en què es reclamava la dignificació de la filosofia a secundària aprofito per inserir el vídeo del segon capítol de Filosofia per ser feliços, dedicat al mestre de la vida bona, el metge de l’ànima: Epicur de Samos. Que el seu missatge serveixi per il·luminar les atrofiades ments pensants de l’administració educativa.

Pep Mita ens ha visitat

Avui ens ha visitat Pep Mita, poeta visual, editor i agitador cultural de Badalona que vaig tenir ocasió de conèixer fa uns mesos en la trobada de poesia i blogs que se celebrà a l’Espai Betúlia. Convidat per Josep Torrents, ha xerrat durant l’hora d’informàtica amb els alumnes de 1r de Batxillerat i jo he tingut el plaer d’escoltar les seves opinions sobre l’art, la poesia i internet. No han mancat les al·lusions als blogs com a eina utilíssima per a l’experimentació amb les paraules i amb la imatge en moviment. És l’autor de tvb1minut, un projecte de filmets en el qual hi cap la denúncia de l’ordre establert, la crítica politicosocial i la poesia entesa com a ruptura dràstica del vers tradicional, una aposta arriscada en un món tan previsible com el nostre. Internet li serveix com a via democratitzadora des de l’autopublicació: el blog i el Web 2.0 esedevenen canals immillorables del flux d’idees artístiques. Els alumnes han reconegut que el primer cop que van veure els vídeos (penjats al YouTube, és clar) van reaccionar amb perplexitat, ja que creien que a l’autor li faltava un bull, i ell ha assenyalat que precisament l’art és una forma de provocació, a fi de generar una commoció en el públic que faci replantejar les qüestions i els fets que ens mostra el sentit comú. El poeta ha situat la manca de reflexió com la causa de tots els mals: abans de prendre decisions en un sentit o un altre quan duem a terme una acció estètica hem de pensar, fer servir la ment per regirar el món material i enfrontar-nos-hi des de la novetat, de manera original i creativa. No pensar és acomodar-nos al que ens ve donat, fugir del llenguatge de l’abisme i romandre a la crosta del superflu. Pensar és bloguejar. Pensar col·lectivament és literatura 2.0.

A la presentació del llibre hi assistirà la futura alcaldessa del meu poble.