Sincerament

Sense tu la vida és un fluir absurd, superar moments idèntics que es van succeint com el corrent d’un riu. No veig enlloc el sil·logisme que engendrà la nostra conclusió, entenc que el nostre vincle és la suma irracional dels instints que jeuen a la terra nodridora, la dona que ens alletà i que produí la presència de la carn que ens omple. Els ulls color diví m’esguarden altius i m’ensenyen que la promesa de felicitat ha culminat a la nostra llar, la pàtria idèntica que ens ha vist créixer i construir un habitacle d’esperances. Mentre els altres divulguen presumptes dogmes i publiciten llur egolatria, tu segueixes essent tu, senzilla i profunda, la transparent i sincera llibertat del cos que és l’única realitat davant els somnis espirituals, l’espirituosa ebrietat dels cretins.

Anuncis

Perseguits (apunts improvisats)

Assisteixo impàvid a l’enèsima persecució de la nostra llengua, ara amb l’empara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, inspirat en la nefasta i antidemocràtica decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (no, no i mil vegades no: els jutges no poden passar per damunt de la sobirania popular). Desitjo que tot sigui un malson i que la parla no sigui mai amenaçada perquè no hi ha res pitjor que anul·lar per la força una cosmovisió. I no estic al·ludint tan sols a la llengua catalana, sinó a tota manifestació lingüística minoritària que malda per subsistir en un món global que imposa una concepció unidimensional i estreta de la realitat. No em dóna la gana de celebrar Halloween perquè no és una tradició del meu poble i gaudeixo cada cop més amb la Castanyada, la nostra particular celebració de tardor, petita i modesta, digna i senzilla. La perspectiva global sovint bandeja els usos i tradicions locals, que desapareixerien si la tossuderia dels pobles no es dignés a preservar-los. Vull ser ciutadà del món, sempre que el món respecti la meva pertinença orgullosa a una comunitat. No odio els altres perquè jo també sóc l’altre i per això respecto els nouvinguts, gent d’orígens diversos que busca que algú els escolti i els ofereixi recer social i econòmic. No sóc millor per ser d’aquí, però demano respecte: els meus sentiments els vull expressar amb els mots que els meus pares m’han ensenyat i no vull demanar permís per ser d’un país petit, sovint pusil·lànime però perseverant i humil. No crec en els que venen unionismes barats ni en els que prometen tebis concerts per mantenir l’estat de coses. Mai no he cregut en els salvadors de la pàtria, però sí en els líders coherents i preparats intel·lectualment. Tinc fe en les persones que treballen, però no en els homes normals, massa normals… Voldria un esperit lliure per a l’esdevenidor de la meva nació emancipada. No sé si seria demanar massa…

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa

Un entre tants

El meu personal homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés i la primera prova amb Prezi. Cliqueu sobre la imatge per veure la presentació.

Accés al podcast:

Set d’existir

En homenatge a Màrius Torres, en el centenari del seu naixement (30 d’agost de 1910).

Volem existir sense aturador. Malgrat la soledat dels moments íntims, la vida curulla es desplega amb amplitud i ens agombola. Som conscients de la finitud però ens elevem extàticament envers l’alçària de l’immutable. Ell ens nega l’accés però hi insistim, ignorants del no-res que s’hi amaga. Estimem per no desesperar, busquem la nostra Mahalta en el dur sanatori del món i a voltes la trobem, còmplice dels versos sincers d’una ploma virtual. La set d’existir és amor de les coses senzilles, que romanen malgrat els instants fugissers. La felicitat és cada moment viscut i la llibertat l’esperit obert a la terra sense rancúnies, la llengua que ens fa ser i el bocí de món que compartim. La malaltia és la deu dels versos, el mal genera belles rapsòdies: amb la tranquil·litat de la joia i la salut el poeta poc s’inspira, baldament forci els mots a integrar-se en una harmònica estructura. Però no hi ha vers sense memòria i quan el jo es precipita al declivi, el silenci esdevé el rei de la funció. Intentarem recordar sempre les paraules de l’estimat que ha perdut el control de la subjectivitat: l’honorarem tota la vida i, amb notes musicals d’homenatge a la seva bonhomia, oblidarem l’oblit i exalçarem la pau, la serenor i la saviesa impertorbable.

Tenim set d’existir més enllà de les formes
on ens han clos el temps i la realitat;
de viure, sostinguts d’unes ales enormes,
de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat!

Tenim set d’aquell món que no podem comprendre
on tot és llibertat i tot és esperit;
on la vida s’encén en ares sense cendra,
refeta, radiant, a punt per l’Infinit.

Tenim set de la llei rígida i inflexible
que regeix l’infinit de la Creació
i aflama els nostres cors, oferts com una cibla
a l’immortal turment de la Perfecció!

O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara?
Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.

Màrius Torres (25 de març de 1939)

Malmesos

Incerta poesia que em malmet en vida i em roba la inspiració estava convençut que un dia foradaria la consciència amb l’escalpel que disseca les ànimes crida amb tota la força i no troba resposta ni tan sols un breu bramul vaporós els udols de l’orgàstica fera lúbrica que humiteja els contorns del plaer guaita com cerca un motiu per abandonar-se als gossos que l’encalçaven adesiara roba el flux dels mortals i els ofereix un fragment d’ésser la carn eidètica que antany fruïa dels simis extàtics brunzit somort messiànica lluita una ocasió perduda per vomitar els posts d’un blog hipercalòric recordeu que la g blogueja i la c genera fetus 2.0 com la blocosfera que és un bloqueig de la llibertat que reivindicaven aquells que iniciaren el camí que altres han pervertit empreu la g genitals de torpitud extrema un dia tancaré la boca virtual per on surten les deixalles i els exabruptes i em tancaré en el cau físic d’on brollen els versos de la poesia certa.

Nou anys

Nou anys d’aquell 13 de setembre a Sant Cugat. 14:05 i arribaves al món amb poc més de 3 Kg. Bella cosa petita embolcallada que es feia via pels viaranys de l’existència. El nucli de totes les preocupacions. La unicitat parmenídia i la nostàlgia dels primers anys d’innocència. La infantesa com una de les belles arts.

Vuit anys