La blogosfera Sant Andreu

Ahir dilluns em va tocar treballar (en els propers dies us explicaré per què), amb claustre inclòs. Un dels apartats, conduït pel responsable TIC de la meva escola (en Josep Torrents), va ser l’explicació als companys dels blogs de l’escola, una autèntica xarxa del Sant Andreu de la qual ens sentim molt orgullosos. En el blog principal accedim a un llistat dels exemplars que treballem (n’hi ha algun més, però). Veiem Ràdio Sant Andreu, que és un seguit d’arxius d’àudio amb el fil conductor del blog i amb quatre programes que han estat en actiu durant el curs (els periodistes són alumnes de 1r de Batxillerat), al costat d’entrevistes a personatges representatius. També accedim a un blog ja veterà, però transmutat: ara es diu Blog de Filosofia 2.0. La versió nova va veure la llum a principis d’any i és un espai que s’ha convertit en un entorn de discussió sobre les grans qüestions filosòfiques (hem debatut sobre el plaer, la felicitat, la llibertat, hem compartit presentacions sobre els grans filòsofs, etc.). Per raons de temps no m’he obsessionat en actualitzar-lo, però crec que els alumnes han fet una bona feina amb les seves intervencions, sovint brillants. Un altre és El rincón de las letras, blog col·lectiu de les alumnes de Literatura castellana de 1r de Batxillerat: l’han elaborat de forma autònoma amb comentaris sobre escriptors i les seves obres. Hi ha English Corner, una forma d’aprendre anglès a través del podcast, i els blogs dels viatges de Batxillerat (el de 2n vam tenir ocasió de comentar-lo aquí mateix). L’aula d’acollida, el musical, les lectures de 2n d’ESO, l’Educació Visual i Plàstica, els periodistes de Primària, la informació sobre la biblioteca, el club de lectura, la Mostra 2008 (per cert, aquest any no hem guanyat), etc. Segur que el curs vinent sorgiran noves iniciatives en la nostra blogosfera peculiar: jo ja n’he pensat algunes…

Per cert, si visiteu el Biblioinformatiu, veureu un petit lletraferit.

Odi als mestres

Vostè contribueix a la pèrdua de prestigi dels docents en el nostre país. Vostè té tot el dret a expressar la seva lliure opinió i jo tinc el dret d’afirmar que el gran problema de l’educació no són els tres mesos de vacances (parla de privilegis corporativistes: em provoca nàusees), sinó les lleis miops que han aprovat els governs i l’escassa implicació de la societat en aquest tema. Els fills són molt importants i no un objecte per ser aparcat i li recordo que jo continuaré formant estudiants durant el juliol i no passaré les vacances a Kàtmandu. Vostè té tot el dret a reclamar tres mesos de vacances (que jo no els tinc ni de bon tros) i no a fer responsables del desori als mestres, que fan la seva feina el millor que poden sovint amb la nul·la col·laboració dels qui prenen les decisions.

Vostè té fixació amb aquest tema!

En parlen:

Les odiades vacances

Els periodistes senten un odi visceral contra les vacances dels docents. Només així s’explica el to amb el qual comentaven el final del curs escolar posant èmfasi, no en els resultats i en l’assoliment de les competències, sinó en els dies que tindran de festa els alumnes. Ahir el tema més important no era la crisi econòmica (no, que no estem en crisi sinó en un període de reajustament conjuntural i de lleu desacceleració), les guerres que segueixen malmetent les vides de tantes persones o els crims del terrorisme: la gran qüestió era què havien de fer els pares i mares amb els fills i filles un divendres de juny en què l’aparcament diari no estava disponible. El que teniu són criatures que mereixen una mica d’atenció, no éssers-preparats-per-ser-col·locats a fi de no distorsionar l’agenda dels megaocupats progenitors. Cert que la societat s’ha organitzat en treballs que demanen una disponibilitat horària excessiva (i encara parlen de seixanta-cinc hores!), però no es tracta d’adaptar l’escola al despietat món del capitalisme avançat (avançat o esgarriat?), sinó de conciliar la vida laboral amb la familiar. Els fills són el tresor que ens hem atorgat i en el moment de néixer sabem que hi hem de conviure. Sovint molta gent oblida aquesta riquesa. Molts viuen atrafegats en una salvatge jungla de feres competitives i és això el que cal abolir, no l’horari dels docents i el nombre de dies que fan vacances. A més, si no us agrada la vostra feina passeu al col·lectiu de mestres, que tindreu més temps lliure! Quan dic això a algú que treballa en l’empresa convencional, sempre guarda silenci. No vol trobar-se amb un nodrit grup d’humans per formar i s’estima més la seguretat de les quaranta hores al costat d’altres treballadors que exerceixen simplement una funció. Tenim les vacances que tenim i no tants dies com la gent pensa: treballem fins a finals de juny, ens formem al juliol (o, en el meu cas, em dedico a formar) i a l’agost gaudim dels viatges més cars de la temporada. I el primer dia hàbil de setembre comencem a preparar el curs. Ja comença a esgotar el mateix discurs any rere any.

Blogs sota judici

La Universitat de Washington ha publicat l’informe WIA, que fa referència a les detencions de blogaires en el món. Crida l’atenció el fet que hi ha motius constitutius de delicte (com pot ser difondre pornografia infantil) al costat d’altres clarament censurables en un Estat democràtic, com és la lliure expressió de les opcions polítiques (a la catosfera estaríem tots a la presó) o cobrir informativament qualsevol mena de mobilització o revolta. La blogosfera  és el reflex d’un món en el qual existeixen règims injustos al costat de règims formalment democràtics en els quals proliferen conductes injustes (per exemple, un  ciutadà francès que va ser detingut per fer crítiques a l’Ajuntament) i és un àmbit temut pels tirans, ja que és una expressió avançada de llibertat, de l’ús públic de la pròpia raó sense la supervisió d’altri. Des del blog ens atansem al món cridant ben fort que volem ser lliures. Sempre hi ha els qui es desvien del compliment i el respecte dels drets humans: ells han de ser jutjats amb severitat, però no els qui comparteixen la tribuna  pública i il·lustrada per oferir bocins d’existència en relats autopublicats.

Accés al WIA Report 2008

Sobre la llengua

La llengua és el mirall de l’ànima. El que parlem diu molt del que som. Construïm oracions a partir dels vells mots heretats, després de molts segles de lluita dels nostres avantpassats. La parla antiga no es perdrà si no volem, si perseverem en la salvació dels sons harmonitzats per cadències i triats a consciència. No estem autoritzats per malbaratar les síl·labes que els avis unien amb elegància i que en el temps d’avui mirem d’abreujar, apressats per no se sap quines urgències fàctiques. Pronunciem sense por cadascun dels fonemes i mostrem al món que ens expressem amb llibertat, sense temences ni opressions totalitàries. Volen que la nostra petita història desaparegui del món, que l’esperit d’un poble esdevingui un no-res i caigui en l’oblit de la terra somorta on les lletres són esclafades sense pietat per botxins vestits d’acadèmics que tenen altres lletres i que creuen en el poder de les majories lingüístiques. Senyors miops intolerants, què voleu amb aquesta intolerància que bandeja concepcions del món i les redueix a cendra? Què preteneu amb la vostra ment unidimensional, monolingüe i perversa?

A propòsit de l’atac de l’Acadèmia Francesa a les llengües “regionals”

Viure

Què és viure? De debò visc, de debò estic en el món amb algun propòsit? Cap intel·lecte no guia les passes atzaroses del caminant en la travessia sotmesa als imperatius inexorables del temps. Viure, el verb que depassa l’existir simple, l’acte de romandre ancorat a la realitat és un mot difús, que no assenyala el seu destí, que compta amb milions d’intèrprets i que es resisteix a ser acceptat en la seva simplicitat. Res no és ver en les múltiples perspectives humanes sobre la felicitat i el que cal fer per atènyer-la. L’home concret és la mesura de totes les coses, un orfe de certeses enmig d’un desert, on els plaers no floreixen gairebé mai. Desitgem que les mirades de l’estimada siguin com el primer dia, però el primer dia resta lluny, en les beceroles del diàleg pronominal. Passen els dies i els posts s’arrengleren en un ordre blògic, a desgrat del gust pel caos del seu autor, cada dia més ignorant dels autèntics motius que ens reuniren aquí un bon dia, en què una consciència aparegué davant l’opacitat de les coses i les va sotmetre a anàlisi. El filòsof és el cirurgià de les ànimes i de les entitats objectives: surt a fora a conèixer i es troba amb fragments dispersos de realitat que li fereixen els sentits i passen de llarg tot d’una. Estupefacte, vol reconèixer cada fragment, però la miopia existencial no li permet distingir-ne els detalls. L’únic que pot articular són mots que afegeix compulsivament l’un rere l’altre per compondre el gran poema del món, la seva obra més bella. No té ni idea del que és la vida, però sí de crear metàfores que desvien l’atenció del focus veritable i l’atansen als viaranys indescriptibles de la sensibilitat.