La por i la llibertat

27-s-acord-eleccions

Després de molt de temps sense publicar els meus escrits, ha arribat el moment de tornar-hi, de treure la son de les orelles i d’aprofitar el temps escadusser del que disposo, entre escoles reals i universitats virtuals, entre ràdios i dèries diverses. I la raó de tot plegat no pot ser altra que la proximitat d’una data que pot ser de gran rellevància en la història d’aquest país petit que vol esdevenir adult i deslliurar-se de les feixugues cadenes d’un Estat que no reconeix identitats. El nostre és un país que somriu, que es revolta serè i ferm davant les amenaces. Un país que ja ha perdut la por. El president dels Estats Units, Barack Obama, parla del desig d’una Espanya forta “and unified” però evita l’esment a Catalunya, en una jugada que la diplomàcia espanyola celebra però que no deixa de ser un triomf petit i semànticament discutible. Des de la Unió Europea adverteixen que en cas de secessió això implicaria la sortida automàtica, com si Europa fos una realitat inevitable i fins i tot desitjable i no un club neoliberal assedegat de poder econòmic i bastit en contra dels ciutadans. I ara arriben els bancs amenaçant que sortiran de Catalunya, en una declaració que destil·la estupidesa des de la seva mateixa formulació. L’ombra del Govern espanyol és allargada i produeix més independentistes com més lluny es projecta.

No, aquí ja fa temps que hem perdut la por perquè sabem que hi ha un bé superior, anomenat llibertat, pel qual val la pena lluitar, encara que en el camí hi hagi obstacles difícils de sortejar. La independència no és cosa fàcil, ho sabem, i és un il·lús aquell que pensa que el 28-S ho tindrem tot fet. Tan sols haurem posat un maó en la construcció de la nostra llar, però serem més a prop de fer realitat el somni d’un país sense complexos, orgullós del seu destí, ple d’esperança en el futur. La utopia segueix essent impossible si no s’intenta: cal assajar l’impossible amb vista al possible. Res no està fet sense la voluntat dels homes i dones que perseveren. Com deia Epicur, cal evitar les pors per ser feliços, ja que la por és el recurs del feble perquè el fort no se’n senti.

Anuncis

Mil tres-cents quaranta-sis

A la meva dona i al gran equip d’Independents Units per Sant Fost

El passat diumenge es van celebrar les Eleccions Municipals, en una jornada que ha suposat per a molts una decepció per l’ascens de la dreta (i no tan sols de la “civilitzada”), però que per a mi va ser un dels moments més emotius de la meva vida. A Sant Fost de Campsentelles l’alcaldessa, Montserrat Sanmartí (Independents Units per Sant Fost), es presentava per primer cop, després de substituir Joan Gassó com a màxima autoritat local l’any 2008. Hi havia altres sis opcions, amb serioses possibilitats d’obtenir representació. En aquestes circumstàncies esdevé complicat intuir quin serà el desenllaç, atès que els suports poden variar d’una legislatura a una altra. Jo tenia clar que el meu partit guanyaria, després d’una intensa campanya trepitjant poble i de percebre bones vibracions en la gent, cansada de la crítica fàcil i anhelosa d’estabilitat i bon govern. Un altre partit independent, representant del populisme extrem i de la destrucció de l’adversari com a lema, atiava els fantasmes del passat a través de mentides interessades i d’una agressivitat poc habitual. Però la gent continuava mostrant-se satisfeta per l’obra realitzada i alhora desconfiava dels pessimistes de torn. Teníem la millor candidata, una dona oberta al diàleg, sincera i humil, amb un carisma que contagia els qui s’hi apropen, amb l’experiència de tres anys lluitant en temps de crisi i governant el vaixell amb eficàcia. I amb un equip extraordinari. Independents Units per Sant Fost ha estat durant la campanya un exemple de mobilització, de col·laboració ferma i de treball constant. La nostra gent ha contagiat il·lusió, optimisme, ganes de construir el futur, i això s’ha transmès a la població. Des dels més veterans fins als nouvinguts, tots han aportat energia positiva, amb una única fita: aconseguir la victòria a les eleccions. Hem presentat el programa, l’hem explicat, sense crítiques, parlant tan sols de projectes, de futur i de poble. El nostre eslògan ens ha ajudat molt: “Fem poble, fem Sant Fost!”, en el benentès que cal una acció decidida en el present que tingui continuïtat, ho estem fent i ens comprometem a seguir fent-ho.

No hem parat de treballar, des de la presentació de la candidata al gener, i la nostra feina ha tingut recompensa. La força de l’equip i la presència de l’alcaldessa ens ha permès aconseguir 1346 vots, amb un total de sis regidors, a un de la majoria absoluta i amb la següent formació política amb quatre regidors menys. L’èxit rotund d’un conjunt de persones que només pensen en Sant Fost i que no es troben empresonades pel sectarisme dels partits tradicionals. L’èxit d’homes i dones independents que, des de la llibertat, volen continuar generant sinergies i construint la història. Montserrat Sanmartí, la meva dona, ja n’ha esdevingut una peça clau.

Precampanya

Precampanya, una època en què es marquen els horitzons del que serà la campanya i del procés electoral. Moment de compartir estratègies, fites, dissenyar programes, acordar eslògans, establir criteris de temporalització per poder complir amb les tasques proposades… Unes setmanes en què algunes obligacions es troben amb l’obstacle de la procrastinadora angoixa del sofert militant compromès, bolcat en el seu grup polític i amatent dels moviments dels adversaris, que també intenten no defallir davant els ajornaments del que és urgent. Setmanes de marcar perfil, de fer ostentació de les bondats del propi projecte i de la perversió innata instal·lada en els rivals. Dubtes sobre la capacitat d’arrossegar els votants a les urnes i magnificació de les crítiques, fins al punt que arriben a pensar que tot és una conxorxa per desmuntar l’edifici bastit amb tant d’esforç, sigui una construcció de fets reals en el cas dels governants, sigui el projecte d’una alternativa viable en el cas dels grups opositors. El mercat on s’ofereixen productes polítics que intenten ser atractius per captar l’atenció i generar desig (atracció envers la imatge i/o el projecte sòlid) és la metàfora que millor defineix la sortida al carrer dels partits a la recerca de reconeixement, una hegeliana entremaliadura dialèctica per dissimular la lluita de les subjectivitats. Mentrestant, els més esbojarrats es mengen les ungles i fan ganyotes per fer-se veure, conscients de la dificultat d’excel·lir en un món que intel·lectualment els supera.

La revolta

Je me révolte, donc nous sommes (Albert Camus, L’homme révolté)

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Candidata Sanmartí

El passat divendres dia 14 de gener s’aplegaren a l’Ateneu de Sant Fost un centenar de persones, que havien estat convidades a l’acte de proclamació del cap de llista del meu partit, Independents Units per Sant Fost, a les Eleccions Municipals del 22 de maig. L’acte va ser especialment emotiu, atès que vam retrobar amics i vam tornar a gaudir de la presència dels companys i companyes de sempre. IUSF és una formació política, com va ressaltar el president Juan F. Fernández, que només treballa per Sant Fost i que no posseeix cap relació de dependència amb els partits tradicionals. Som de Sant Fost i ens preocupa, en l’àmbit local, el progrés del nostre poble. Gent d’ideologies diferents unida per una causa legítima i per uns valors compartits d’honradesa, honestedat i senzillesa. La nostra cap de llista per als comicis del maig, Montserrat Sanmartí (escollida per unanimitat), va parlar en el seu discurs d’amistat, benestar, progrés, justícia social, treball i perseverança i no va oblidar el treball en equip (una virtut de la candidata que contrasta amb èpoques anteriors de la gestió municipal) com a aspecte fonamental de la seva feina al capdavant del Consistori. He viscut gairebé tres anys de política local d’alta intensitat (des de la meva posició d’observador compromès) i he comprovat com treballa sense descans per millorar el poble, intentant resoldre petits problemes i enfrontant-se als grans projectes amb humilitat i realisme. Mereix ser la candidata perquè representa com ningú la força de la proximitat, l’altruisme i la vocació de servei. La política per a ella no és un ofici, és l’oportunitat de contribuir al bé comú defugint les temptacions d’egolatria (mal que històricament ha afectat molts treballadors de la cosa pública), sense renunciar a la fermesa en els moments en què cal denunciar la demagògia i la ineptitud. El regidor Ferran Mauri la va presentar amb una lloança que em va colpir: ella ha sabut comunicar als seus regidors els avantatges de l’autonomia en cada àrea i ha tret el millor d’ells mateixos. El discurs es va cloure amb paraules encoratjadores, d’il·lusió i d’esperança en el futur. Començava l’any de Sanmartí 2011.

Discurs de proclamació de la cap de llista per Independents Units per Sant Fost, Montserrat Sanmartí

Blog d’Independents Units per Sant Fost

Blog de Sanmartí 2011

Perseguits (apunts improvisats)

Assisteixo impàvid a l’enèsima persecució de la nostra llengua, ara amb l’empara del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, inspirat en la nefasta i antidemocràtica decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (no, no i mil vegades no: els jutges no poden passar per damunt de la sobirania popular). Desitjo que tot sigui un malson i que la parla no sigui mai amenaçada perquè no hi ha res pitjor que anul·lar per la força una cosmovisió. I no estic al·ludint tan sols a la llengua catalana, sinó a tota manifestació lingüística minoritària que malda per subsistir en un món global que imposa una concepció unidimensional i estreta de la realitat. No em dóna la gana de celebrar Halloween perquè no és una tradició del meu poble i gaudeixo cada cop més amb la Castanyada, la nostra particular celebració de tardor, petita i modesta, digna i senzilla. La perspectiva global sovint bandeja els usos i tradicions locals, que desapareixerien si la tossuderia dels pobles no es dignés a preservar-los. Vull ser ciutadà del món, sempre que el món respecti la meva pertinença orgullosa a una comunitat. No odio els altres perquè jo també sóc l’altre i per això respecto els nouvinguts, gent d’orígens diversos que busca que algú els escolti i els ofereixi recer social i econòmic. No sóc millor per ser d’aquí, però demano respecte: els meus sentiments els vull expressar amb els mots que els meus pares m’han ensenyat i no vull demanar permís per ser d’un país petit, sovint pusil·lànime però perseverant i humil. No crec en els que venen unionismes barats ni en els que prometen tebis concerts per mantenir l’estat de coses. Mai no he cregut en els salvadors de la pàtria, però sí en els líders coherents i preparats intel·lectualment. Tinc fe en les persones que treballen, però no en els homes normals, massa normals… Voldria un esperit lliure per a l’esdevenidor de la meva nació emancipada. No sé si seria demanar massa…

Acabaré amb uns versos del poeta que va ser empresonat per voler exercir la seva llibertat davant un règim ignominiós. Mots castellans que admiro i estimo i que mai no gosaria perseguir, ja que són patrimoni cultural de l’esperit humà:

No me conformo, no: me desespero
como si fuera un huracán de lava
en el presidio de una almendra esclava
o en el penal colgante de un jilguero.

Besarte fue besar un avispero
que me clava al tormento y me desclava
y que cava un hoyo fúnebre y lo cava
dentro del corazón donde me muero.

No me conformo, no; ya es tanto y tanto
idolatrar la imagen de tu beso
y perseguir el curso de tu aroma.

Un enterrado vivo por el llanto
una revolución dentro de un hueso,
un rayo soy sujeto a una redoma.

Miguel Hernández: El rayo que no cesa