De crisis i de creixements (o decreixements)

És típica i tòpica l’afirmació d’aquells que opinen que de tota crisi es deriva un creixement, pel fet que implica un replantejament dels problemes sobre noves bases i una major creativitat per poder resoldre’ls. La crisi que ens ocupa és una crisi del model capitalista fonamentat únicament en l’obtenció del benefici i en l’increment progressiu d’aquest guany de manera il·limitada. Els diners no s’utilitzen per ser intercanviats per mercaderies, sinó per generar més diners amb l’especulació. L’optimització del propi plaer, l’egoisme ètic hiperbòlic esdevenen els principis d’un munt d’egos que es troben en el mercat lliure i que negocien condicions sempre favorables. L’Estat per a ells és una cotilla que impedeix la circulació del capital i de la cobdícia humana. Deixem-los lliures, que es matin i devorin els uns als altres sense compassió, feres assedegades que s’han convertit en llops per a les altres feres! Hobbes somriu mentre el mercat es descompon i els treballadors es queden sense feina. Els amos estan desesperats perquè antany els beneficis eren superiors i ara cal apostar per una vida sense luxes. Hauran de renunciar als BMW i Mercedes-Benz? L’ostentació és la façana dels mediocres, que desitgen amagar llur inanitat sota un xassís indestructible. La crisi la paguen els de sempre, víctimes de l’ambició dels eixelebrats que han perdut liquiditat. L’atur és la trista conseqüència dels excessos dels somiatruites del capitalisme, il·luminats que pensaven que el creixement era infinit.