Catosfera i sentiments

estatpropi.jpg

En aquesta xarxa de textos interrelacionats en català que anomenem catosfera s’ha obert des d’un bon principi una línia d’actuació que posa èmfasi en els sentiments nacionals i en la necessitat de donar a conèixer l’opció sobiranista. Blogs i nació han format un tot difícilment destriable, fins al punt de generar comunitats de blogaires a l’entorn d’aquest sentiment. En les jornades del cap de setmana hi va haver un lloc per a la reflexió en l’àmbit del sobiranisme. Moderà la taula Xavier Mir (Xarxa de Blocs Sobiranistes) i hi participaren Daniel Solano (Poliblocs), Alexis Vizcaino (Estat Propi) i Jordi Font (Nació Digital). Mir començà afirmant que a la catosfera hi ha molt compromís polític, com demostra la XBS, amb més de 600 blogs agregats. Vizcaino, per la seva banda, exposà els objectius del seu lloc web, centrats en la creació d’una xarxa en el territori a partir de l’acció dels blogaires. En un mapa es pot veure la implantació de l’independentisme des del món virtual. Solano, amb un discurs escèptic, argumentà que a Poliblocs es poden visualitzar amb claredat les dues Catalunyes, la sobiranista i la unionista, els primers amb l’atenció centrada al nostre país i els segons més a prop de la reflexió centralista madrilenya. Proposà un debat sincer per enfocar el nostre futur, malgrat l’escàs ressò de la trobada en els mitjans tradicionals: no es tallà en afirmar que els blogs els hi fan por (sentencià que “com tots els mitjans estan comprats, hem de fer webs”). Jordi Font va descriure el seu projecte (Nació Digital) com el de més recorregut (funciona des del 1996) i plantejà la necessitat d’explotar l’actiu potent de la xarxa com a difusora de l’independentisme.

En els darrers dies s’ha acusat l’organització de manipular la trobada en un sentit independentista. Això no és pas cert: a la catosfera només es va reflectir una realitat de forma descriptiva, ja que els blogs constitueixen -sense cap mena de dubte- un aparador privilegiat per als desigs d’emancipació del poble català. Si els diaris estan manipulats ideològicament, haurem de fer sentir la nostra veu a través d’un mitjà lliure, sense els filtres vergonyosos dels tirans de sempre.

Anuncis

Periodisme ciutadà?

26012008047.jpg

En aquesta síntesi diària de la Catosfera que estem duent a terme hi ha un lloc per a la nova forma de periodisme que suposen els blogs, ben documentada i amb referències en aquest mateix blog. A la taula sobre periodisme ciutadà vam tenir l’ocasió d’escoltar Jordi Cabré, director d’El Singular Digital; Pau Llop, de Bottup.com; Joan Camp, de Directe.cat, i Jordi Mayoral, d’Això Toca. Va moderar Eduard Batlle, d’El Punt. El primer va obrir una reflexió sobre el concepte de premsa, que està canviant profundament en els darrers temps, tot i que va ressaltar que cal més que mai una vocació periodística, amb un control de continguts que pugui ser acordat. Es va plantejar també que els blogs poden generar una revolució, sobretot en el camp de sobiranisme (com es pot comprovar amb l’èxit de la XBS). Pau Llop, amb una presentació molt interessant, digué que l’important no són els blogs, sinó els individus que hi participen, ciutadans anònims que fan les seves aportacions informatives amb diferents rols (redactors, periodistes ciutadans, col·laboradors i visitants anònims). En el seu web hi ha molt de xarxa social amb comunitats fotogràfiques, Twitter, Facebook, Catodicos i altres eines. Jordi Mayoral donà el toc d’humor amb Això toca, pàgina de comicitat i ironia sobre l’actualitat, mentre Joan Camp (de Directe.cat i del servei de blogs Indirecte.cat) comentava que els blogs són petits oasis d’informació. A la discussió aparegué el dubte sobre quins són els límits i quina és la definició de periodisme, la qual cosa va deixar clara l’endogàmia d’alguns periodistes de professió, que no volen perdre el monopoli sobre la informació. Afortunadament, els blogs i les eines 2.0 estan canviant el paisatge i ara els ciutadans en llibertat poden esdevenir informadors de primer nivell sobre el que està succeint gairebé en temps real. La mutació en el periodisme digital és un procés de final incert, amb uns mitjans decimonònics controlats ideològicament i un món de matisos amb usuaris que s’encarreguen de posar el gris allà on els altres només veuen blanc o negre.

Polítics amb blog

26012008046.jpg

La taula que va resultar més polèmica, per la parcialitat de TV3 en el seu tractament (coses dels mitjans 1.0), va ser la de blogs i política. Hi havia morbo per veure què diria Daniel Sirera, però finalment la cosa va perdre emoció en saber que no podria assistir-hi. Es va trobar a faltar la presència d’un dels blogaires més prolífics en aquest àmbit, Miquel Iceta (PSC), que fou substituït per Lourdes Muñoz. Aquesta va assenyalar que en els blogs els continguts són aportats per les persones (quin descobriment!) i que es tracta d’un espai de participació, on la ciutadania ha d’opinar en llibertat. La blogosfera és un espai de referència on trobem un sector actiu i interessat per la política, per la qual cosa cal oferir les eines que permetin interacció (un blog sense opció de comentaris no té sentit). Cal destacar la presentació PowerPoint que ens oferí, farcida de faltes ortogràfiques (haurien de ser més curosos per no fer el ridícul). Carles Puigdemont (CiU), tot un referent de la catosfera política, argumentà que el polític ha d’estar contínuament a l’aparador i que la transparència ha de ser una constant. Videopodcasts i accés a Skype en la vida blògica d’aquest convergent 2.0. La seva pretensió és construir un sistema de comunicació perquè els votants puguin interpel·lar-lo. Aquest artefacte comunicatiu té un risc, que s’anomena vulnerabilitat, però cal assumir-lo, ja que la llibertat d’opinió és un bé més gran. Joan Ridao (ERC), mesurat com sempre, afirmà que la política és a la xarxa però, dissortadament, la xarxa no és a la política (en els programes dels partits hi ha un excés analògic i una manca de propostes digitalistes). Cal explorar la videocràcia, el poder del videopodcast en aquest nou escenari. Els blogs, seguint una idea compartida per la taula, constitueixen un espai de llibertat i és important que hom pugui argumentar sense cap impediment. Finalment, Raül Romeva (ICV), presentant-se com un modest usuari de Vilaweb, plantejà la dimensió personal del blog i l’equilibri que hi ha d’haver amb la dimensió pública. El debat fou moderat per Pep Vilar, director d’informatius (TVE). Una reflexió sobre els blogs sobredimensionada pels mitjans, que van menystenir les altres temàtiques. Va estar bé veure com els polítics enfocaven un tema que ultrapassa les seves baralles típiques pel poder, i ho van fer amb respecte i tolerància (llevat del mutis de Lourdes Muñoz, que va desaparèixer durant uns minuts). Tot i així, em va entusiasmar la taula de literatura. Millor una explicació de Laura Borràs que cent proclames de llibertat política dels blogs, que a més ningú no ens les ha d’explicar, que tots coneixem el mitjà.

Xarxes de negocis

El dissabte, després de la taula de literatura, es va iniciar la discussió sobre els negocis i els blogs, amb la presència de Joan J. Carreras, Dídac Lee, Jean-François Clercx i Genís Roca. Tot i que era una de les taules en les quals tenia menys interès, em va sobtar la capacitat didàctica de Janquim, amb la seva metàfora de les formigues en explicar els blogs en relació amb els rendiments professionals, així com la reflexió de Genís Roca, que definia les xarxes -en relació amb el model antic de negocis- com a nebuloses de lliures professionals que duen a terme un projecte. Constatà un xoc cultural entre els superbs de l’1.0 i els arrogants del 2.0, amb la dificultat que els primers són els qui habitualment ocupen el poder i estan hiperdesconnectats. La conclusió fou alliçonadora: potser calen més punts de trobada entre els defensors del model antic i els de l’actual, ja que si anem sols segurament tindrem problemes. Un exemple de xoc cultural aplicat a l’educació: avui hem proposat que els alumnes de 4t d’ESO continuïn utilitzant blogs per dur a terme el crèdit de síntesi i ens hem trobat amb el desacord d’alguns companys, per desconeixement o potser per por de l’eina. Genís Roca feia una proposta: menys 2.0 i més 1.5. Alguns hauran de deixar de ser superbs i els altres hauran de renunciar a la seva arrogància en un diàleg fecund, perquè, al cap i a la fi, com afirmava Dídac Lee, en els negocis la fita és que els ingressos superin les despeses.

Accés al vídeo de la taula Blogs i Negocis

Blogs seleccionats per al llibre de la Catosfera literària. El nostre hi és! 

La llibertat dels blogs

26012008042.jpgDurant aquest cap de setmana, la capital del Vallès Oriental s’ha convertit en el blogocentre de Catalunya, amb una desvirtualització massiva que ha palesat l’extraordinària salut dels blogs en català, a més de certificar la por dels mitjans 1.0, dinosaures esclerotitzats, a la nova forma de relació humana que s’està desplegant arreu i que afecta àrees diverses: des de la literatura a la política, des dels negocis a l’educació, incloent-hi una nova forma de periodisme (que els teòrics fa temps que han verificat, malgrat el gremialisme d’alguns). La catosfera ha estat un èxit, gràcies al talent de Marc Vidal, organitzador de l’esdeveniment, i a la col·laboració dels bloguers de referència de casa nostra, sense oblidar en cap cas els ponents. Voldria obrir una sèrie de posts reflexionant sobre la nostra feina diària en el món virtual, quan seiem davant l’ordinador, en soledat, i adrecem al món els nostres mots en llibertat, sense filtres, subjectivitats nues i inquietes que solquen els espais invisibles del ciberespai per conquerir territoris ignots d’una geografia impossible. Voldria, al mateix temps, relacionar aquest espai d’alliberament i de revolta amb els conceptes que s’han tractat en les diferents taules, difícils de sintetitzar en un apunt solitari. Destacaria sobretot la taula de literatura, la més matinera del dissabte, amb un inici difícil de superar amb el post de Biel Mesquida llegit per Toni Ibàñez, i la intervenció de Laura Borràs, professora de la UOC, que va fer una anàlisi dels blogs com a literatures del jo, diàlegs platònics, fragmentarisme hiperenllaçat i ergòdica successió de textos. La militància lectora dels blogaires compromesos amb la cura del llenguatge.

Després de la taula de negocis, que em va sorprendre gratament, van venir els polítics, aquelles persones que els mitjans de comunicació tradicionals (1.0) consideren que són el centre del món, encara que cometin faltes ortogràfiques, cas de la socialista Lourdes Muñoz. I, per acabar-ho d’adobar, la polèmica de TV3. En seguirem parlant els propers dies.

La ponència

ponencia_catosfera.jpg Tot i que amb un cert retard, hem pogut dur a terme la nostra ponència sobre blogs i educació, en una taula molt variada que compartia amb l’Anna Pérez, la Núria Prunés, en José Antonio Donaire i el moderador, el santfostenc Pitu Martínez. He començat assenyalant que la meva arribada al món dels blogs va tenir lloc pel vessant de la recerca, ja que vaig dur a terme un treball de doctorat (UOC-IN3) sobre la construcció de l’audiència per part dels blogaires, que em va esperonar en l’aplicació dels coneixements que anava adquirint a l’àmbit de l’educació i dels processos d’ensenyament-aprenentatge. Agraeixo a en Marc Vidal i en Toni Ibáñez l’oportunitat d’aportar la meva experiència en aquestes jornades de la Catosfera, i a en Josep Torrents, en Lluís Melgar i en Xavi Conesa la deferència de venir-me a veure. Amb ells he compartit moltes aventures virtuals. En els ítems següents teniu les línies mestres de la intervenció:
  1. Els blogs són actualment un complement útil de les classes presencials, ja que permeten ampliar els continguts treballats, desenvolupar els procediments (definició de conceptes, expressió d’opinions, resum i comentari de textos, resolució de problemes, etc.).
  2. Es tracta d’una eina que afavoreix el coneixement de les TIC sense haver de perdre temps en l’edició manual de pàgines web. Els sistemes de gestió de continguts (CMS) possibiliten l’edició i actualització ràpides amb un mínim cost i donant lloc a un producte atractiu.
  3. Són aplicables a qualsevol matèria i nivell. Podem trobar blogs de mestres d’infantil en els quals es pengen les activitats que duen a terme a l’aula i blogs de doctorands que donen a conèixer els progressos de la recerca (jo mateix vaig obrir el 2004 el Metablog, en el qual compartia els avenços en el meu estudi de la catosfera). Hi ha blogs de centre, d’aula, de matèria, etc. El que més he treballat és el Blog de Filosofia, en versió antiga i nova.
  4. Són adequats per a l’assoliment de les competències (exemple de l’ús de blogs a la UOC com a seguiment del projecte virtual o del curs de la UOdE sobre Web 2.0 que integrava com a activitat de síntesi les diferents eines 2.0 en un blog de l’estudiant).
  5. El blog es troba a mig camí entre el web personal (que mostra una identitat a través de fragments que es despleguen en el temps) i el fòrum asincrònic (que afavoreix la interacció i uns vincles socials més o menys forts), segons Susan Herring. L’accés als comentaris implica que el post admet rèpliques i opinions. Els alumnes poden comentar el que diu el professor o el que ells mateixos comparteixen. Col·laboren en la construcció cooperativa del coneixement.
  6. El blog segueix una seqüència temporal en un context hipertextual, pot ser una síntesi entre un text que es desplega amb un principi i un final i un ordit fet amb hipervincles que apunten a totes les direccions. La seva forma és molt adequada per a projectes diversos de treball (crèdits de síntesi – en el meu centre els grups de 4t d’ESO l’any passat van experimentar-ho amb una introducció teòrica sobre l’eina-, treballs de recerca –Utopia, de Natàlia Rodríguez-, TFC, tesis doctorals, etc.). Fins i tot hi ha aquells blogs efímers que duren només el temps de l’activitat (viatge de 2n de Batxillerat).
  7. La dinàmica del blog combina el format textual amb el multimèdia (podcast, videopodcast, presentacions Slideshare, imatges…) i això enriqueix el producte final. L’any passat, amb en Josep Torrents com artífex del projecte, vam posar en marxa una ràdio escolar a través de podcast (amb el WordPress) que s’actualitza amb diferents programes i que fa possible que els alumnes entrin en contacte amb el món dels mitjans de comunicació i del periodisme sense quedar restringits a la simple instrucció tradicional. El blog serveix per aprendre en una nova dimensió i, a més, és interessant per a ells, que estan ja molt acostumats a les TIC i a internet, molt més que els de la meva generació.
  8. Impulsen la creativitat, ja que constitueixen una eina d’autopublicació sense intermediaris: els alumnes poden compartir amb el món les seves redaccions i els seus treballs (blog de literatura castellana), per la qual cosa no queden reclosos a l’espai de l’aula. L’alumne és el centre de l’aprenentatge. Exemple de blog creatiu: fotolog de Fotofilosofia 2008.
  9. Fan possible l’intercanvi amb altres centres (Escoles en xarxa) o la col·laboració en projectes telemàtics.
  10. Són un instrument per relacionar els docents i compartir les aportacions i les millores. En alguns edublogs s’està fent una molt bona feina.
  11. El temps de què disposem en cada assignatura és un problema i cada cop es fa més necessària una assignatura relacionada amb internet i les TIC, amb les noves eines digitals, en el marc del canvi de paradigma que suposa el Web 2.0, amb l’usuari com a centre. Les reformes educatives haurien de tenir presents aquests canvis.
  12. Parafrasejant Castells, podríem dir que, per a nosaltres (almenys per a mi), els blogs s’han convertit en el teixit de les nostres vides en aquest moment. No tan sols defineixen una nova forma de periodisme, de militància política (i d’activisme) o de literatura, sinó que permeten albirar una nova orientació especialment enriquidora en el camp de l’ensenyament, prou castigat per la inèrcia de la tradició.

Aquí us deixo un parell d’imatges de l’acte:

ponencia2.jpg

ponencia3.jpg