Absències presents

He deixat el blog abandonat en les darreres setmanes, que han coincidit amb l’inici del curs a l’escola i del semestre a la UOC. La manca de temps no és excusa. Sí ho és la manca d’energia, com si la feina xuclés les forces que resten en els instants de pausa. Segueixo estimant el meu blog, el meu petit país virtual que governo amb independència i lliure opinió. Ha quedat com fossilitzat el meu darrer apunt, que glossava la perversió de la llibertat dels que empren el mot violant el seu sentit íntim i cobrint-lo de tirania. Reconec que va ser un últim alè llibertari abans del període de desídia, una concessió que m’he atorgat i que voldria no tornar a emprar. Em sap greu deixar d’escriure, fugir de les paraules com a excusa per penetrar en la vida i gaudir de les seves delícies. És que escriure no és viure apassionadament? És que les frases concatenades lliurades sense interessos crematístics no posseeixen un valor intrínsec? Potser l’edat i el pas inexorable del temps pertorben el desig de publicar com antany o potser és una crisi per la manca de reconeixement després de tant esforç. Bloguejar és parlar en silenci amb el món virtual mentre els ulls de silici contemplen la pila de bits amuntegats en un full transparent, interfície de sentiments que es cobreix de llàgrimes vessades per la líquida modernitat dels estúpids amants de l’efímer. He tornat, no sé per quant de temps. En la meva absència he reflexionat offline sobre el diví i l’humà. Tinc moltes coses per explicar. Deixaré que continuï el relat interromput d’una existència ofegada en la perplexitat.

La perversió ontològica de la llibertat

Utilitzen la paraula llibertat i emplenen textos constitucionals apel·lant a la seva grandesa i recorden que durant la Revolució Francesa se’n parlava, i fins i tot de la igualtat i la fraternitat. I es passen la vida lloant l’Estat de Dret i la sobirania popular i arriben a l’èxtasi quan pronuncien el mot poble o ciutadania. Alguns dels que ara prohibeixen una simple consulta van col·laborar en la concepció d’una matèria de gran abast social i moral que al·ludia als valors de les societats lliures i blasmava els totalitarismes. Altres, que també prohibeixen la consulta en un poblet del Maresme, frueixen quan uns locutors de ràdio fanatitzats santifiquen la Constitució que abans odiaven, signe inequívoc que el text de 1978 ha envellit i s’apropa a la decrepitud. Els que neguen el dret a l’autodeterminació tenen por, molta por, que els altres s’autodeterminin, que prenguin consciència de les cadenes que els han lligat des de fa segles i facin sentir la seva veu. Els que neguen el dret a l’autodeterminació es justifiquen per la llei, que ultrapassa persones i les sotmet al dictat de la immutabilitat del text. Determinen aquells que volen autodeterminar-se, aquells que volen donar-se la llei, ser lliures sense mandats imperatius provinents de l’Estat-presó. En el text tan lloat i sacralitzat pels apòstols dogmàtics de la unitat indivisible s’esmenta la llibertat de reunió i d’associació i fins i tot és lícit (amb el degut respecte) manifestar-se contra les decisions alienes. No podem ser convocats per una entitat cultural que vol conèixer la nostra opinió? Sí, si ens demanen què pensem del conreu dels tubercles, de la vida sexual dels llangardaixos o de l’hermenèutica de Gadamer. No, si apareix el mot autodeterminació, garantia de la sedició col·lectiva contra el sistema i ruptura del model de convivència. No podem pensar com a éssers autònoms, tan sols rebaixar-nos a ser ciutadans estupiditzats en nom de l’Estat-presó. És això llibertat?

Grup del Facebook: Consulta per la independència de Catalunya 13-S Arenys de Munt

Jo també vull votar

10 de setembre, darrer dia per votar-me als Premis Blocs Catalunya 2009: no te n’oblidis! Vota’m aquí.

Simplicitat

papallona_icod

El llapis del nen a punt de dibuixar figures impossibles. La teva pell i les teves carícies. El somriure del pare malalt, que amb esforç pronuncia el meu nom. Les lletres que es confonen en l’esdevenir d’un enunciat. Els llibres vells, pous de saviesa congelats en el temps. La papallona que vola fent pessigolles de color. El joc pixelat dels vuitanta que no ocupa ni un megabyte. Les urpes del gat, deleroses de conquerir un espai lliure. El llum que em deixa veure el que escric. L’austeritat de la dona que ha d’organitzar la seva vida. El somriure del pare malalt, que camina i seu tot seguit, incapaç d’entendre les maltempsades. La rima d’un poema adreçat a la natura, incapaç de copsar el caos circumdant. La teva nuesa. La llunyania del bosquet que il·luminava els meus jocs d’infant. La bicicleta, que sap imprimir moviment sense pudor de benzina. Les vinyes santfostenques i la verema. Les teves sines alliberades de la cotilla dels moralistes. El somriure del pare malalt, fragment de joia enmig de la tempesta.

Imatge original presa al Mariposario del Drago (Icod de los Vinos, Tenerife) el dia 20 d’agost de 2009.

Xarxes socials i potencial educatiu

Imagen 5

Provar un model d’aprenentatge «obert», en un entorn virtual obert a internet, basat en l’ús de recursos educatius oberts i en una metodologia dinamitzada per mitjà de la interacció en xarxes socials, és l’objectiu del curs pilot que la UOC començarà el mes d’octubre vinent per mitjà del Facebook, que estarà obert a tota la comunitat d’aquesta xarxa social i que tindrà una durada de dos mesos. Si l’experiència és positiva, la Universitat estudiarà oferir alguna assignatura nova per mitjà de xarxes socials.

(Universitat Oberta de Catalunya:Curs pilot de la UOC al Facebook per a avaluar-ne el potencial formatiu”, a Notícies (28/8/2009)

En el meu curs “Construint les xarxes socials”, que he impartit en dues edicions (més la pilot) en el marc de la col·laboració entre la UOC i el SOC, hi ha un punt en què treballem les xarxes d’interacció virtual, i a banda d’enumerar les més destacades (Facebook, MySpace i LinkedIn, sense oblidar el Twitter, situat emperò en una categoria diferent de microblogging), plantegem una activitat sobre aquesta darrera, que es presenta com una xarxa social professional. Els estudiants rastregen l’eina i detecten els seus avantatges en la recerca de feina, així com els lligams que es poden establir amb altres professionals per tal de promocionar-se i mostrar la seva imatge. Esmento el Facebook i comento que és la més famosa en l’actualitat, tot ignorant que la meva universitat està investigant la seva potència educativa, que no es pot menystenir. Més enllà de la seva importància en la cibertafaneria, Facebook és una compilació d’un seguit d’eines que totes soles han tingut aplicació pedagògica, entre elles el blog, el xat, els marcadors socials, els fòrums de discussió, els lectors RSS, vídeos, podcasts, etc. Tot s’hi pot introduir, per la qual cosa és obvi que la prova pot assolir l’èxit si es troba ben plantejada. Amb l’obertura d’un grup que es focalitzarà en un tema, els estudiants-usuaris col·laboraran en la construcció del coneixement (amb quins criteris?) en un escenari totalment obert i amb materials amb llicència Creative Commons. Els seguirem la pista…

Inici

Retornat de les vacances (una setmana a Tenerife i els darrers dies al sud de França amb el pretext de veure la victòria del Barça a Mònaco), he assistit a l’arribada del Gran Dilluns, l’inici per excel·lència després del lleure obligat i preceptiu. Enceto la travessia amb un cert desencís per unes circumstàncies personals i familiars no gaire agradables. El trineu de Schopenhauer és en marxa i ens arrossegarà a tots tard o d’hora. Un inici que coincideix amb la represa del blog, aturat des de mitjan agost per raons de salut mental. Un inici que és porta d’entrada al desplegament cronològic del curs escolar: avui al claustre algú comentava que no podríem celebrar el 30 de juny sense un començament, sense una llavor primigènia del creixement futur. Els primers moments són la raó de ser de les darreres seqüències. Tot i així, la il·lusió roman intacta, la consciència de les nombroses tasques a realitzar i la convicció de poder-les dur a terme m’esperonen a lluitar amb la mateixa perseverança. La desconnexió ha estat total i ara toca reinicialitzar i no cometre errades en el procés d’arrencada. Hi ha novetats remarcables i reptes indefugibles, que ja anirem comentant en els propers dies. I no deixarem el nostre compromís virtual, ja que l’educació és un procés que es desenvolupa per diversos mitjans i que sempre ofereix al final una bella recompensa.