La xarxa de la vida

Reclòs en la llar escric unes línies de blog per no avorrir-me. Fa temps que la televisió ha deixat de ser una referència per a les meves nits. Des de fa un decenni és la xarxa la que m’agombola. Només canvia la interfície i es renoven els sistemes operatius. L’any 1997 vaig iniciar uns estudis virtuals que em van obrir moltes portes i ara en recullo els fruits (aquests estudis acabaren el 2002 amb un final blochià). Deu anys de missatges, arxius, converses, webs personals, grups de discussió, equips virtuals, viquis, blogs, comunitats fotogràfiques, unitats de disc interactives… immers en l’entropia d’un ciberespai que cada dia presenta novetats en la seva multiforme idiosincràsia. Crec que el que faig sempre ha estat igual. Però no és cert ni de bon tros. La meva primera incursió en els blogs es va produir a finals de l’any 2003, un moment en què volia alternatives a la web tradicional. I des de la seva dimensió cronològica em va acollir per posar Sant Fost en el mapa dels nodes interconnectats. L’any 2001 havia fet néixer la pàgina del CES-AC, que encara manté una estètica de Web 1.0 (i que la mandra en el camp del disseny m’impedeix actualitzar estructuralment) i que es va convertir aviat en un referent per a les notícies del meu poble. El temps va passar i la moda de les webs amb botonets va deixar pas a la interacció de les webs socials. Els blogs m’havien tornat boig i el doctorat incipient (que ara tinc abandonat per culpa de les múltiples tasques existencials i acadèmiques) em portà a un Diploma d’Estudis Avançats i un Màster amb un treball sobre aquest tema, que ja és conegut i que podeu consultar des de l’apartat de Documents. Era l’any 2004, moment que coincidí amb l’inici de la web del meu grup polític i la del blog pedagògic. A finals de 2006 vaig pensar en la necessitat de donar-me a conèixer sense màscara i vaig dissenyar per aquest 2007 les meditacions blogològiques. I encara administro amb un amic un blog llibertari en el qual he deixat d’intervenir per incompatibilitats amb el meu horari telemàtic.

Anuncis

Els indiferents

Hi ha gent que només pensa en el seu partit i la resta li sembla indiferent. Hi ha gent que només pensa en la seva empresa i la resta li sembla indiferent. Hi ha gent que només pensa en el seu país i la resta li sembla indiferent. Hi ha gent que només pensa en si mateixa i la resta li sembla indiferent. Els indiferents només pensen en si mateixos i la resta els sembla que són gent indiferenciada. En el meu poble hi ha partits que impedeixen allò que el poble demana i per a ells és indiferent el que pensin perquè els ciutadans no són ningú. L’únic lloable és el partit, que es troba més enllà del bé i del mal i que roman malgrat els canvis. El carnet és l’estigma dels indiferents.

La revolta

El poble català ha estat tradicionalment un poble pactista que ha tingut èpoques de més o menys enuig davant la submissió respecte d’Espanya. Durant la democràcia, el nostre país, tot i els avenços significatius que han tingut lloc en l’autogovern, no ha trobat l’encaix en el trencaclosques de l’entelèquia ibèrica. Mentre l’AVE unia Madrid i Sevilla en una decisió absurda des del punt de vista de les comunicacions i de l’obertura espanyola a Europa, Catalunya organitzava uns Jocs Olímpics com a conseqüència de la seva empenta i de la bona gestió política, amb suports influents però amb treball constant. Catalunya, quan desitja fer coses, no pot esperar que les duguin a terme des de Madrid, ni tampoc no pot permetre tenir un president a l’Executiva d’un partit espanyol, frenat en les decisions importants per la dependència lamentable i alhora poruc en les demandes d’assumpció de responsabilitats. En aquest desori de RENFE el PSC ha quedat en evidència com a satèl·lit del PSOE: ningú no ha demanat la dimissió de la ministra incompetent i, des del govern, que és plural i divers (!!!), les veus crítiques no s’han prodigat. Tenim un president espanyol d’un partit espanyol que s’estima més el seu partit que el seu (hipotètic) país, i això personalment m’avergonyeix. El que Toni Ibáñez encertadament anomena la Catalunya montillera està arribant al súmmum del despropòsit. I mentrestant, la gent assumeix que ha de dormir menys i no es revolta. Potser ja ho farà quan arribin les eleccions amb una abstenció massiva, però això, dissortadament, no servirà de res, perquè guanyaran els mateixos i la incompetència continuarà essent la norma. A certs polítics ja els va bé la dissolució apàtica de la democràcia, perquè els qui voten perden els referents i acaben donant suport als partits més coneguts. La revolta és necessària, però ningú no la comanda. La dreta no es revolta per naturalesa (les manifestacions atiades pel PP no deixen de ser folclòriques proclames inofensives), ja que l’autèntica revolta és la que qüestiona l’estat de coses, i això només es pot dur a terme des d’una posició avançada. Però els anomenats “progressistes” són els qui governen i simbolitzen l’estat de coses (Vicenç Villatoro, en l’article de l’AVUI, anomena els socialistes “l’statu quo amb potes”): qui gosarà revoltar-se contra els qui presumptament han estat els defensors del poble? Però si són ells els incompetents i ineptes, aleshores només resta triar entre ells i la dreta (en l’àmbit espanyol) o les opcions nacionalistes (en l’àmbit català). Resulta que en el nostre país hi ha una federació que va ser statu quo durant vint-i-tres anys i que no acaba de desempallegar-se d’aquest record “gloriós”, per la qual cosa no domina massa això de revoltar-se, i un partit independentista que ha esdevingut pragmàtic de cop i volta pactant amb els montillers: quan es revolta ho fa de broma perquè en el govern les boques estan segellades amb esparadrap. L’única revolta que els queda a molts és la desesperació abstencionista, la crisi del sistema que ens pot abocar en el futur a l’aparició de partits al marge dels valors democràtics que recullin el descontentament ciutadà. Cal més que mai la revolta, una revolució intel·ligida dirigida a denunciar l’estupidesa d’aquells polítics que, instal·lats en la partitocràcia, han oblidat el significat del bé comú.

Consum

L’objecte seductor m’espera a l’altra banda. No sé si podré resistir el goig de posseir-lo, un goig insatisfet quan ja és al meu poder, anhelós de percaçar-ne un altre. Absort en un món de novetats, l’opacitat giravolta el meu ànim i atreu els meus sentits delerosos en la conquesta de la matèria. Nego amb el cap. No et compraré encara que insisteixis. No vull ser còmplice d’un sistema que haurà de fracassar víctima de les seves contradiccions. No vull una aparença buida de contingut. Em resisteixo davant la teva mirada freda i indiferent. La perversitat de les teves propostes no em fa el pes, car la moralitat en tot moment guia les meves accions com a filòsof de l’efímer. Obra de tal manera que la màxima que guia la teva conducta pugui impedir que el producte sigui teu. Però alhora el producte és bell, plau sense interès, i els bitllets són a punt d’emancipar-se. Espera, home. No et posis nerviós. La impertorbabilitat és la fita dels estoics i tu sempre has admirat Marc Aureli. El que passa a l’exterior ha de succeir necessàriament i jo no puc fer-hi res. Aquella noia ha gastat 150 euros en llibres i jo pateixo per comprar-me’n un. Il·lús indefinible que guanya diners (i que no es pot queixar) i esdevé un Harpagon qualsevol perquè no se’n vol desprendre. Però no tindré temps de llegir-lo, entre ets, uts i blogs. És igual. Il·luminarà la meva biblioteca i en un moment de crisi existencial potser l’obriré i admiraré les meravelles que atresora.

Pràctiques amb la PDI

Encara immers en el curs de formació sobre la Pissarra Digital Interactiva -com si no en tingués prou amb les altres activitats-, he presentat recentment dos arxius fets amb l’ActivStudio, el programari de la Promethean. En el primer hi ha uns exercicis pràctics de literatura castellana, destinats als alumnes de 1r de Batxillerat (aquest any són sis noies, dissortadament les Humanitats van de baixa). En el segon, més elaborat, preparo la unitat temàtica de Plató i Aristòtil en tres diapositives: la primera és una imatge del mite de la caverna en la qual els alumnes han d’assenyalar els símbols que hi apareixen i indicar-hi els graus de coneixement, la segona és una mena de mapa conceptual de la filosofia d’Aristòtil (parcial, ja que és una pràctica que es troba a les beceroles) i, finalment, la tercera consisteix en un organitzador gràfic on es tracta de comparar ambdós filòsofs, posant èmfasi tant en les semblances com en les diferències. Una aplicació en clau TIC de l’aprenentatge basat en el pensament, que ja vaig exposar aquí mateix fa unes setmanes.

La PDI és una eina que ens pot ajudar a il·lustrar els continguts i que pot fer que els alumnes s’engresquin, atès que combina l’ús com a pissarra convencional amb les aplicacions telemàtiques, aspecte que dominen perfectament.

Aprofito per compartir amb vosaltres aquests dos arxius de prova: Literatura castellana, Filosofia.

Xerrada a Badalona

Aquesta tarda he anat amb el meu germà a una xerrada amb el títol “Prevenció i humor en la malaltia d’Alzheimer”, que ha tingut lloc en el Círcol Catòlic de Badalona. Hi han intervingut el doctor Salvador Altimir, de l’hospital Trias i Pujol, i el periodista Toni Soler. El primer, amb un estil molt didàctic, ha fet referència a les maneres de prevenir la malaltia, tot esmentant les bondats de l’herba Ginkgo biloba (en la imatge), de la nicotina (sorprenent afirmació que ha provocat riures en l’auditori), així com del vi en quantitats moderades (ja ho dèiem que el vi és cultura i que encara no coneixem tots els seus beneficis). Alhora ha reconegut que el millor per ajornar el deteriorament cerebral és utilitzar el cervell i mantenir relacions socials, així com sucumbir a la follia de l’enamorament (haurem de repassar el Banquet platònic). Fer exercici està bé, ningú no ho dubta, però no té efectes en la prevenció del mal esmentat. Per la seva banda, el famós Toni Soler ha basat la seva ponència en la importància de l’humor fins i tot en situacions difícils, com pot ser la convivència amb un malalt degeneratiu. Riure descarrega tensions i és una bona teràpia. A més, ha justificat el tracte que donarà el Polònia a Pasqual Maragall a partir d’ara: no pot ser exclòs perquè això no ajudaria a conèixer la malaltia, per la qual cosa se’n farà un seguiment coincidint amb la participació de l'(ex)-president en diferents àmbits de la vida pública. L’acte ha estat organitzat per l’Associació de Familiars d’Alzheimer de Badalona.