Desconnexió i Tetris

Vodpod videos no longer available.

Aprofito per desconnectar uns dies del soroll informacional del ciberespai. Us deixo amb un joc mític que ha acompanyat la meva família en els darrers dies, amb competicions de tota mena. Hem jugat una versió molt addictiva en un vell Pentium IV de 2001. Diuen que va molt bé per a pacients amb estrès postraumàtic i que desenvolupa la capacitat intel·lectual. Ens retrobem molt aviat.

Món dos punt zero

web2.0

És el seductor univers del programari social, aquelles eines que provoquen la trobada virtual, reviuen vincles i satisfan el desig de la interacció real. El blog va ser el primer espècimen, conjunt d’enllaços recomanats i posteriorment diari-íntim-no-tan-íntim amb accés a comentaris i a inserció de microcontinguts. Altres objectes es van anar incrustant en aquest producte, excel·lent promoció de fites autopublicades, vehicle per al lluïment literari i per a l’exaltació egotista. Sons, imatges -quietes i en moviment-, etiquetes en forma de núvol, categories folcsonòmiques i altres andròmines gràfiques es van anar amuntegant en aquesta munió de textos lliurats a l’audiència entotsolada. I aparegueren les xarxes socials, la democratització definitiva: si el blog mantenia un cert elitisme, amb un autor que tancava a pany i forrellat la seva obra (o la compartia tímidament amb parents o amics), les xarxes d’interacció es presenten com l’obertura virtual a l’altre, la crida a l’amistat, la cerca del vis-à-vis telemàtic. Els posts, el blogroll, els gadgets (o widgets, en terminologia WP) deixen pas a l’estat, el mur, la gent que coneixes (potser, o potser no), el que ens passa pel cap, la llista pendent dels aniversaris, etc. De la solitud de l’escriptor meditabund hem passat a la vida social del col·lega proactiu, que no dubta a mostrar-nos casa seva i que comparteix els seus gustos musicals i les seves festes nocturnes. El perill és la pèrdua de reflexió, la banalització dels lligams i la conversió en simple xerrameca buida. El blog és esforç, perseverança, treball: cal obrir l’espai d’administració i lligar oracions amb sentit, veure si són pertinents els enllaços i penjar alguna imatge o vídeo si convé. A la xarxa social en tenim prou amb clicar que ens agrada alguna intervenció o simplement afirmar que ens avorrim sobiranament a l’actualització d’estat. Però ens atreu com potser no ho va fer el blog: sabem que al darrere tenim aquell amic de la infantesa o una professora que ens va impartir EGB fa més de trenta anys, o fins i tot aquella noia tan bonica que mai no gosàvem saludar. Ens atreu saber dels altres, la màgia del retrobament en el ciberespai.

Dues recomanacions:

  1. Un blog que em recorda els meus anys de recerca doctoral: es diu La Societat 2.0 i el seu autor és Josep Andreu Palacios.
  2. El portal d’un ex-alumne de la UOC, en Lluís Aragonès, persona molt compromesa i d’àmplia trajectòria política.

El meu perfil a FriendFeed

Morir als vint-i-sis

jark4

Deixar el món amb vint-i-sis anys, en plena joventut. La fortalesa d’un esportista que sembla infinita, a punt per devorar el món a passes gegantines. Déu de vacances, com quan mor un infant (la més trista de les desaparicions, ordida per un geni maligne que malda per trencar l’equilibri d’un món ja fràgil). Deixar el món de sobte, avisant per un fil telefònic a l’estimada que serà una mare trista. Deixar el món amb totes les històries per escriure, amb el llibre de l’existència tot just obert, caràcters esparsos d’indefinida seqüència. Un cor que deixa de bategar i que aboca el dissortat a l’anihilació, a la destrucció que Parmènides creia impossible. Massa esforços o manca de previsió mèdica: la medicina encara no és disciplina d’endevins i els esportistes semblen soldats d’una facció especial dotada de poders sobrehumans. La gran salut de Nietzsche no existeix i va ser un gran sarcasme pronunciada per l’artista tràgic. Viviu i deixeu-vos d’històries, que aquesta travessia porta sorpresa i en qualsevol moment ens deixa sense navili, com a nàufrags perduts en l’oceà de la desesperança.