El dia

Imatge: Sant Fost, 9 de novembre de 2014

27 de setembre. Avui és el teu aniversari, mare. Avui aniràs a votar amb la il·lusió i l’esperança al rostre. Avui votarem pel pare. Ell hagués estat molt feliç de veure que el país s’ha desvetllat, s’ha deixat d’històries i ha decidit posar aquesta data en el calendari per marcar un esdeveniment històric. Avui farem un homenatge a tots aquells que no podran dipositar la papereta amb el logotip de la llibertat, aquells que ens deixaren pel camí i van viure la ignomínia d’un tirà genocida que morí al llit. Avui votarem sobretot recordant l’oligofrènia crònica d’un règim que, en comptes de dialogar, ha interposat un mur entre dues realitats que necessitaven entendre’s per poder assajar un projecte comú. Però era impossible. Les ínfules imperials de la cort, bastides en un imperi que és no-res, no podien autoritzar que una part sotmesa i vençuda assolís cap fita.

S’ha acabat. Avui votarem amb un sí de radicalitat democràtica a favor dels que han lluitat per uns valors i s’han revoltat contra la indiferència dels mesetaris. A favor dels que dia a dia posen el seu granet de sorra, a través de la seva feina abnegada pels altres, per construir un país des de la solidaritat i la justícia. Avui votarem pels poetes i els filòsofs, que amb les seves rimes i els seus conceptes han obert el camí de la utopia. Votarem recordant Espriu, però també Lorca i Machado, símbols inequívocs del que podria haver estat la pell de brau. La cort pseudoimperial no permetrà mai que el crit del poeta i de l’obrer s’escoltin.

Els que hem perdut la por albirem la llibertat, aquesta llàntia enlluernadora que, com una idea reguladora, ens assenyala l’horitzó. I la bella harmonia d’una nova república serà la partitura del nostre esdevenidor.

PS: I si fracassem, perseverarem com sempre, amb treball i esforç, a la recerca de la majoria social definitiva.

La por i la llibertat

Després de molt de temps sense publicar els meus escrits, ha arribat el moment de tornar-hi, de treure la son de les orelles i d’aprofitar el temps escadusser del que disposo, entre escoles reals i universitats virtuals, entre ràdios i dèries diverses. I la raó de tot plegat no pot ser altra que la proximitat d’una data que pot ser de gran rellevància en la història d’aquest país petit que vol esdevenir adult i deslliurar-se de les feixugues cadenes d’un Estat que no reconeix identitats. El nostre és un país que somriu, que es revolta serè i ferm davant les amenaces. Un país que ja ha perdut la por. El president dels Estats Units, Barack Obama, parla del desig d’una Espanya forta “and unified” però evita l’esment a Catalunya, en una jugada que la diplomàcia espanyola celebra però que no deixa de ser un triomf petit i semànticament discutible. Des de la Unió Europea adverteixen que en cas de secessió això implicaria la sortida automàtica, com si Europa fos una realitat inevitable i fins i tot desitjable i no un club neoliberal assedegat de poder econòmic i bastit en contra dels ciutadans. I ara arriben els bancs amenaçant que sortiran de Catalunya, en una declaració que destil·la estupidesa des de la seva mateixa formulació. L’ombra del Govern espanyol és allargada i produeix més independentistes com més lluny es projecta.

No, aquí ja fa temps que hem perdut la por perquè sabem que hi ha un bé superior, anomenat llibertat, pel qual val la pena lluitar, encara que en el camí hi hagi obstacles difícils de sortejar. La independència no és cosa fàcil, ho sabem, i és un il·lús aquell que pensa que el 28-S ho tindrem tot fet. Tan sols haurem posat un maó en la construcció de la nostra llar, però serem més a prop de fer realitat el somni d’un país sense complexos, orgullós del seu destí, ple d’esperança en el futur. La utopia segueix essent impossible si no s’intenta: cal assajar l’impossible amb vista al possible. Res no està fet sense la voluntat dels homes i dones que perseveren. Com deia Epicur, cal evitar les pors per ser feliços, ja que la por és el recurs del feble perquè el fort no se’n senti.

Després d’una llarga absència

Romandre astorat davant la immensitat dels fets que l’esdevenidor ens portarà. No saber reaccionar i no calcular que potser la fal·làcia naturalista es tornarà a imposar i que Hume es reencarnarà en un savi postmodern (és possible?). Viure cada cop amb més intensitat vagarejant enmig de la boira dels imbècils. Dibuixar el futur després de l’assassinat dels filòsofs, conscient que els economistes han pres el poder en l’anàlisi dels cobejosos, puix que ells prediuen el futur amb més encert que la meva veïna meteoròloga. Saber que no hi ha esperança per als qui neden en l’abundor de l’absència, el no-res que norrea sense remei. Potser només ens resta caminar pel costat salvatge de l’existència, al costat de Lou Reed i Friedrich Nietzsche.

Retorn a les beceroles II

Ja gairebé no me’n recordo, de postejar en el meu blog, el meu quadern de vida que m’acompanya des de 2007. He estat molt enfeinat en els darrers mesos i no he tingut esma d’omplir el buit de l’espai d’administració blogaire. La procrastinació té altres viaranys i s’esmuny en el forat de les xarxes socials, caus de vida líquida. He tornat, espero que per quedar-me i reviscolar aquest petit enclavament virtual. I ho he fet endut per la nostàlgia, un sentiment que em persegueix des de fa temps i que és una constatació irrefutable del flux dels dies.

Fa exactament una setmana m’acompanyaven els meus companys i companyes de vida, generació de 1966, en una trobada de vells escolars que volia commemorar els 45 anys d’existència (en el meu cas, 44 i deu mesos). Un sopar a Badalona, tot recordant les velles històries viscudes al Badalonès, els viatges, els professors que ens feien la vida impossible i els que sempre enyorarem, les anècdotes, les bretolades infantils (i adolescents…), els enamoraments (que n’hi van haver, i molts!) i les aventures d’uns éssers plens de vida que encara avui senten la joventut a les venes. Retorn a aquells projectes que érem, persones que lluitaven per conquerir el futur, encara no contaminades per la rutina inautèntica dels dies sempre iguals. Em vaig commoure quan vaig tornar a veure aquells rostres de mitjana edat, alguns perduts en el record des d’EGB, que sorprenentment encara mantenien les faccions infantils: la fotografia de la ment esdevenia un calc en la presència física. Mefistòfil els havia visitat i els havia lliurat la joventut eterna. Abraçades i complicitats amb la joia continguda de saber que la trobada havia de ser breu, prou efímera com per desitjar-ne una altra amb la celebració del mig segle.

Retorn a les beceroles (2007)

Oberta i catalana (@UOC_Universitat)

El passat dissabte vaig assistir a la segona Jornada de Docents de la UOC, que tingué lloc al Palau de Congressos de Barcelona. De les 9:30 a les 18:00 en un dia càlid d’estiu, amb una trobada de Harley-Davidson a l’exterior i cansament endarrerit. Va ser profitosa, des dels tallers inicials (ePortfolio i estratègies per detectar plagis) fins a la reunió de coordinació de l’Àrea de Capacitació Digital, de la qual formo part en la meva tasca com a consultor universitari. La conferència central, a càrrec del matemàtic Claudi Alsina (també secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya), va ser un desplegament d’humor, enginy i emoció en parlar de l’origen de la UOC i de com el va viure. A les beceroles es va prendre com a model la UNED en negatiu, és a dir, duent a terme el contrari que la universitat a distància espanyola. I va tenir molt de mèrit, amb els mitjans de què es disposava en aquella època (les primeres reunions daten de 1994), construir des de zero una universitat per a la qual les distàncies no fossin importants (el primer eslògan fou “La universitat sense distàncies”), oberta al món, avançada tecnològicament i catalana. Un model amb suport de la Generalitat però amb estructura jurídicament privada, un híbrid que defugia el model funcionarial per integrar un professorat col·laborador amb tasques de teletreball. Comparteixo l’esperit de la conferència d’Alsina: he viscut la UOC des de 1997, quan vaig iniciar els meus estudis d’Humanitats (com en vaig gaudir!), he començat un doctorat engrescador sobre la societat de la informació  (ai las, no sé si trobaré temps per culminar la tesi!), amb el privilegi d’un treball pioner sobre blogs catalans (una mena de text ja prehistòric), i des de 2003 m’he integrat a l’equip de consultors de la casa (amb matèries com Multimèdia i Comunicació, Competències en TIC i un bon grapat de cursos de formació). Em sento un afortunat per haver viscut l’evolució d’aquesta universitat, el Campus Virtual és una de les meves llars (encara que li costi esdevenir 2.0) i segueixo considerant com a genial aquella idea primigènia de fer des de Catalunya una universitat que ajudi a formar-nos en el ciberespai, aquella metàfora del món intel·ligible de Plató, el marc on les idees governen i la raó n’és la sobirana.

(Primer post amb el nou disseny del blog. Tema Twenty Eleven amb capçalera personalitzada i menú a l’esquerra. Espero que us agradin les MdE de la segona època.)

Nazaret en Red 2011 (II)

El diumenge ens va visitar al col·legi Santa María de los Volcanes (Arrecife) Jordi Adell, professor de la Universitat Jaume I de Castelló i especialista en Noves Tecnologies aplicades a l’educació. Ens va presentar el TPACK (Technological Pedagogical and Content Knowledge), una forma d’integrar la tecnologia a les aules que posa l’accent en les metodologies. Adell va assenyalar que cal estimular processos cognitius d’alt nivell (sintetitzar, avaluar, crear), no simplement memoritzar, i que cal integrar-hi una diversitat de llenguatges (text, àudio, imatge, vídeo…), atès que la nostra fita com a docents no és simplement formar espectadors crítics sinó autors, constructors de l’aprenentatge, amb activitats vivencials que emocionin. No es tracta de dominar l’eina i aplicar-la (si jo sé Twitter em dedico a fer classe amb Twitter), sinó de dissenyar activitats des del vessant metodològic i veure, només al final, si puc aplicar-hi l’eina.

La planificació no ha de ser tecnocèntrica, sinó basada en la metodologia, en funció del context en què es mou l’alumnat. Judi Harris ha establert que, en una primera fase, hem de triar els continguts, revisar els objectius de l’àrea, les competències i els criteris avaluatius; en segon lloc, caldrà prendre decisions pedagògiques sobre la naturalesa de l’activitat didàctica; en tercer, seleccionar i seqüenciar els tipus més adients d’activitat a combinar per constituir la seqüència; en quart, seleccionar les estratègies d’avaluació (formativa i sumativa); i en últim lloc, seleccionar les eines i recursos apropiats. Això ens mostra que l’important en pedagogia no és la tecnologia en si mateixa, sinó allò que el nostre alumnat pot fer amb ella. Si establim criteris seriosos, aleshores veurem que les eines es troben al final del procés: hem de saber què fem per inferir com ho apliquem. Abans tothom treballava amb blogs perquè eren moda: cal concretar què volem que l’alumnat aprengui abans d’embarcar-nos en una eina. I hem de compartir, tot abandonant la concepció privativa del passat: compartir coses digitals no implica renunciar a res. Ho tinc tot, però no perdo res si l’altre també ho té. Les eines ens han d’ajudar a canviar, a ser solidaris pedagògicament, a donar sense por a perdre: si oferim els nostres productes hem d’esperar que els altres també ho facin. Compartir és expandir la nostra mirada a un món d’infinites possibilitats.

Gràcies, Jordi, pel teu entusiasme i les ganes de comunicar-lo amb passió i rigor.

Mil tres-cents quaranta-sis

A la meva dona i al gran equip d’Independents Units per Sant Fost

El passat diumenge es van celebrar les Eleccions Municipals, en una jornada que ha suposat per a molts una decepció per l’ascens de la dreta (i no tan sols de la “civilitzada”), però que per a mi va ser un dels moments més emotius de la meva vida. A Sant Fost de Campsentelles l’alcaldessa, Montserrat Sanmartí (Independents Units per Sant Fost), es presentava per primer cop, després de substituir Joan Gassó com a màxima autoritat local l’any 2008. Hi havia altres sis opcions, amb serioses possibilitats d’obtenir representació. En aquestes circumstàncies esdevé complicat intuir quin serà el desenllaç, atès que els suports poden variar d’una legislatura a una altra. Jo tenia clar que el meu partit guanyaria, després d’una intensa campanya trepitjant poble i de percebre bones vibracions en la gent, cansada de la crítica fàcil i anhelosa d’estabilitat i bon govern. Un altre partit independent, representant del populisme extrem i de la destrucció de l’adversari com a lema, atiava els fantasmes del passat a través de mentides interessades i d’una agressivitat poc habitual. Però la gent continuava mostrant-se satisfeta per l’obra realitzada i alhora desconfiava dels pessimistes de torn. Teníem la millor candidata, una dona oberta al diàleg, sincera i humil, amb un carisma que contagia els qui s’hi apropen, amb l’experiència de tres anys lluitant en temps de crisi i governant el vaixell amb eficàcia. I amb un equip extraordinari. Independents Units per Sant Fost ha estat durant la campanya un exemple de mobilització, de col·laboració ferma i de treball constant. La nostra gent ha contagiat il·lusió, optimisme, ganes de construir el futur, i això s’ha transmès a la població. Des dels més veterans fins als nouvinguts, tots han aportat energia positiva, amb una única fita: aconseguir la victòria a les eleccions. Hem presentat el programa, l’hem explicat, sense crítiques, parlant tan sols de projectes, de futur i de poble. El nostre eslògan ens ha ajudat molt: “Fem poble, fem Sant Fost!”, en el benentès que cal una acció decidida en el present que tingui continuïtat, ho estem fent i ens comprometem a seguir fent-ho.

No hem parat de treballar, des de la presentació de la candidata al gener, i la nostra feina ha tingut recompensa. La força de l’equip i la presència de l’alcaldessa ens ha permès aconseguir 1346 vots, amb un total de sis regidors, a un de la majoria absoluta i amb la següent formació política amb quatre regidors menys. L’èxit rotund d’un conjunt de persones que només pensen en Sant Fost i que no es troben empresonades pel sectarisme dels partits tradicionals. L’èxit d’homes i dones independents que, des de la llibertat, volen continuar generant sinergies i construint la història. Montserrat Sanmartí, la meva dona, ja n’ha esdevingut una peça clau.

Precampanya

Precampanya, una època en què es marquen els horitzons del que serà la campanya i del procés electoral. Moment de compartir estratègies, fites, dissenyar programes, acordar eslògans, establir criteris de temporalització per poder complir amb les tasques proposades… Unes setmanes en què algunes obligacions es troben amb l’obstacle de la procrastinadora angoixa del sofert militant compromès, bolcat en el seu grup polític i amatent dels moviments dels adversaris, que també intenten no defallir davant els ajornaments del que és urgent. Setmanes de marcar perfil, de fer ostentació de les bondats del propi projecte i de la perversió innata instal·lada en els rivals. Dubtes sobre la capacitat d’arrossegar els votants a les urnes i magnificació de les crítiques, fins al punt que arriben a pensar que tot és una conxorxa per desmuntar l’edifici bastit amb tant d’esforç, sigui una construcció de fets reals en el cas dels governants, sigui el projecte d’una alternativa viable en el cas dels grups opositors. El mercat on s’ofereixen productes polítics que intenten ser atractius per captar l’atenció i generar desig (atracció envers la imatge i/o el projecte sòlid) és la metàfora que millor defineix la sortida al carrer dels partits a la recerca de reconeixement, una hegeliana entremaliadura dialèctica per dissimular la lluita de les subjectivitats. Mentrestant, els més esbojarrats es mengen les ungles i fan ganyotes per fer-se veure, conscients de la dificultat d’excel·lir en un món que intel·lectualment els supera.

La revolta

Je me révolte, donc nous sommes (Albert Camus, L’homme révolté)

La revolta és l’esperit del poble a la recerca de la justícia. Agenollats davant el tirà han passat els anys, com lloses feixugues llançades des d’una talaia d’intransigència. La muntanya semblava àrdua i poderosa, però al capdavall s’ha revelat com polsim dissolt en decennis d’odi. El poble diu prou i surt al carrer, endut per la inèrcia d’un joc de dòmino amb peces daurades. Sap que és la seva oportunitat, que mai no tornarà a sotmetre’s a la figura grotesca, que el món és un joc de possibilitats i que el futur s’obre com una poncella. Arrisquen tota una vida per un bocí de llibertat, lluiten per la fita somiada, pel sentit íntim d’aquells versos que digueren un dia a cau d’orella mentre l’estimada, enjogassada, mostrava amb orgull la seva nuesa, tot desafiant les prohibicions atàviques, ordres antivida proferides per un profeta castrat. Saben que la mort no és res al costat de la promesa d’una pàtria alliberada, on cada ànima pugui preservar la seva independència (què hi ha de millor que ser independent, com a individu i en comunitat?) i els cossos recuperin l’estat plaent de les beceroles. La revolta no serà plena sense la vindicació de la propietat més sagrada, la corporeïtat, que ens situa al bell mig de la matèria i ens incorpora al delit sensual, la força del jo reviscolat que esdevé el sentit de la terra, maleint els mediocres titelles que ballen al so de l’esperpèntic ninot que antany proclamà la revolució i que ha fracassat per la seva egolatria insomne. Han de caure els que reten culte a la seva amorfa subjectivitat! Són deixalles cerebrals escampades per l’orbe que passegen l’estupidesa amb la impunitat de l’uniforme. Destruïm els tirans que maten el seu poble i l’ofeguen en un sangonós esclavatge!

Procrastinació

Ja fa més d’un mes des del darrer apunt en el nostre blog i, casualment, aquests dies celebrem els quatre anys d’existència d’aquest artefacte virtual (a finals de 2006 ja començàvem a anticipar les meditacions esferològiques, després d’anys de tesines, blogs santfostencs i bitàcoles filosòfiques). Aquest retard en l’actualització no té res a veure amb l’absència de temes o de motivacions per escriure, sinó amb un simple acte de procrastinació, d’ajornament de la reflexió a favor d’altres activitats més frívoles i menys elaborades. Recordo que una de les promeses que vaig fer a finals de l’any passat va ser la d’escriure molt, textualment “participar en el relat literari de la meva generació”: ens hem allunyat d’aquest propòsit fins al punt que hem els apunts s’han reduït fins a uns límits gens desitjables. No vull matar les Meditacions, encara que em plauria reinventar-les, obrir una nova etapa en les reflexions virtuals que em permetés gaudir de l’escriptura, dedicar-hi temps, valorar l’actualitat amb la ploma dels bits i ser present en els canvis de la nació i la humanitat. En el darrer mes d’absència han passat moltes coses i he pogut judicar-les puntualment amb piulades o comentaris a les xarxes socials, però no passen de fragments sintetitzats al màxim que són desats en pocs segons a les pauses que el teletreball ens deixa. El blog no pot morir, em resisteixo a la seva desaparició, baldament la desídia de les darreres setmanes pogués fer pensar el contrari. L’essencial ha de tornar i l’accessori esdevenir una excepció. No dubteu que intentaré revifar el meu esperit blògic per impedir el declivi d’una de les tasques més plaents. Tot i així, no em puc estar de presentar una versió més lleugera del blog, amb el suport de Tumblr:

Meditacions breus des de l’esfera

Espero que no ajorneu massa les vostres prioritats. Com deien els clàssics, ars longa, vita brevis.