Vídeo sobre la pràctica educativa

Com ja us vaig prometre, aquí teniu el vídeo que il·lustrava la pràctica que vaig compartir amb docents d’arreu de l’Estat el passat dissabte en el Col·legi Montserrat. El vídeo ha estat fet per alumnes de 2n de Batxillerat de la meva escola.

Como os prometí, aquí tenéis el vídeo que ilustraba la práctica que compartí con docentes de toda España el pasado sábado en el Col·legi Montserrat. Estoy a vuestra entera disposición ante cualquier duda o consulta sobre el uso de los blogs en educación. Los autores del vídeo son alumnos y alumnas de 2º de Bachillerato de mi colegio.

Bones pràctiques educatives

Avui em toca presentar la ponència “Filosofía a partir de blogs” a les Jornades de Bones Pràctiques Educatives que organitza el Col·legi Montserrat i en les quals participen totes les escoles Natzaret a nivell estatal.  Us deixo el PowerPoint. Molt aviat, el vídeo.

Periodisme digital i escola

Avui hem assistit a les Jornades de Periodisme Digital a l’Escola, amb una primera part de ponències i una segona, a la tarda, dedicada a compartir experiències en l’àmbit dels blogs, la ràdio i la televisió. Ha tingut lloc a l’IES Menéndez Pelayo de Barcelona i tindrà continuació demà a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB. El matí ha estat especialment fecund pels intercanvis de punts de vista dels ponents sobre el periodisme en l’actualitat i el rerefons del món escolar. Ha estat interessant, tot i que potser en alguns moments s’ha prioritzat la reflexió elevada sobre el periodisme en si i poc la influència en els centres educatius. Vicent Partal, com a lligam entre el món periodístic digital i les escoles en xarxa, ha moderat les diferents intervencions. Després de la presentació, amb el mateix Partal, Vicent Sanchis i Jaume Graells, s’ha encetat el col·loqui inaugural de la mà d’Imma Tubella, rectora de la UOC, i el sociòleg Salvador Cardús. Tubella ha emfasitzat que escola i mitjans ja no són dues coses diferents, sinó que s’interrelacionen a partir de l’ús de les TIC i sobretot de l’esclat d’internet. És destacable el canvi cultural que s’ha donat en els joves, fins al punt que ens trobem en una revolució imparable, amb un ús intensiu de les noves eines i la constatació que l’educació pot nodrir-se d’aquests avenços: el creixement dels estudis online de primària i secundària als Estats Units en pot ser una mostra. Les TIC estan molt bé, ha afirmat Cardús, però cal veure si ens permeten sumar en relació amb les velles habilitats. Les destreses clàssiques no s’han de perdre pel fet que ara tot estigui governat per les anomenades noves tecnologies. Parafrasejant Rabelais, per al qual “ciència sense consciència és la ruïna de l’ànima”, ha volgut destacar que no millorarem si l’ús de les tecnologies és tan sols un pretext per amagar la buidor intel·lectual. Jo diria que cal una reivindicació de l’humanisme en aquest marc d’internet i el seu ús a les aules. Internet, ha seguit el sociòleg -brillant com sempre-, proposa l’horitzontalitat i fragmenta l’experiència (em recorda al discurs postmodern del blog com a conjunt de fragments), però l’educació necessita construir-se a través de la verticalitat (la presència de l’autoritat, que permet discernir entre opcions diverses a fi de trobar la millor). L’igualitarisme empobridor no ens serveix, la dictadura de l’opinió esdevé la desaparició del criteri. Cardús ha reivindicat la figura del mestre, que s’ofereix com a model als estudiants, i no la de l’entrenador, simple acompanyant sense substància. M’ha semblat llegir entre línies una crítica als corrents que parlen del docent com a facilitador i guia de l’aprenentatge: la tasca del consultor de la UOC no permet la classe magistral, però sí la tutorització contínua i l’assessorament en continguts i destreses perquè l’estudiant no se senti sol i pugui progressar en el seu aprenentatge, que al capdavall és el que volem. En un entorn presencial, però, sí hem de lloar la classe magistral, sovint menystinguda però necessària per posar ordre en un món de discursos efímers (el punt de vista és meu). El mestre i el professor han de tornar a ser els referents, les figures que han de dur a l’excel·lència.

Dependències

57638336El militant honora el Partit, sap que la seva és una veritat profunda, arrelada des de l’inici en uns estatuts incontrovertibles. El militant obeeix les ordres del Partit, baldament siguin absurdes i prometin el contrari d’allò que antany promulgaren. Escolta la veu del Líder i tremola d’emoció davant les seves proclames, articles de fe que foraden les consciències i s’imprimeixen en els enteniments febles. “El Partit és més important que les persones”, ressona en l’inconscient col·lectiu. “El Partit ha decidit Y, encara que ahir volia X. Hem d’estar preparats per no-A, encara que ahir defensàvem A”. Les barbes d’Aristòtil no poden resisitir els atemptats al principi de no-contradicció que els partidaris-sectaris perpetren sense vergonya. Se senten lliures i pensen que tots els valors de la bonhomia es reflecteixen en el discurs oficial, reguitzell de mots inarticulats que busquen prosèlits disposats a seguir acríticament la buidor en si. Opinen que la tolerància és un gran valor i castiguen les dissensions, el pecat de trencar la disciplina de Partit. Com pot equivocar-se el Partit si és l’encarnació de la Veritat Absoluta? Dir no als que tenen cura dels militants és l’assassinat del pare primordial. El pensament lliure és el motiu de la militància i paradoxalment la seva és la manifestació d’un nou esclavatge, la dependència pura de l’aparell, els que neden en l’abundància aprofitant-se dels pobres que militen per una il·lusió sincera, alienats en la podritud dels hipòcrites. El futur serà dels esperits lliures, individus que construiran un nou ordre polític i que seran triats sense la cotilla de les organitzacions sectàries. La democràcia serà la pàtria dels millors i no el paradís dels mediocres.

Inspirat per un gran article

El meu Netvibes