Inici de semestre


Avui comença un nou semestre a la UOC, una nova aventura virtual amb els estudiants d’Humanitats que s’endinsen en el món de les TIC i de les eines informàtiques. Mentre el segon trimestre arriba al seu punt culminant en el col·legi, amb els exàmens de 2n de Batxillerat recentment corregits i ja preparant els de 1r per a la setmana vinent, la universitat virtual retorna amb l’aula i els seus espais: el tauler, el fòrum i el debat, més l’explicació de les diferents tasques (de cadascuna de les Pràctiques d’Avaluació Continuada) i de les fases del projecte que han de dur a terme. Cada dia unes hores dedicades a respondre els missatges rebuts i a controlar els grups de treball que es van constituint. I ara amb el repte afegit de l’actualització diària del blog, que si bé ha estat fàcil en els darrers dos mesos, ara segurament es complicarà. Però no és problema: el WordPress és un programa molt eficaç i espero que m’ajudi. No ho dubteu: seguirem postejant a la recerca d’un estil propi.

L’orgull del santfostenc

item.jpg En el meu blog de vegades dedico un espai a parlar del meu poble, i avui ho faig amb orgull. L’Ajuntament de Sant Fost, que governen els Independents Units per Sant Fost (IUSF) en coalició amb IC-EUiA, ha obtingut una Menció de Bones Pràctiques del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç (lliurada pel mateix Joan Clos), en el marc del sopar del Seminario sobre Gestión Urbana y Eficiencia Energética, celebrat ahir a Madrid (el Seminari finalitzava avui). Mentre els socialistes locals no paren de desqualificar i gosen criticar el Projecte d’Enllumenat Públic Eficient (l’hort solar que és únic a l’Estat i que permet recollir l’energia diürna del sol per il·luminar la nit santfostenca), pel qual s’ha assolit aquest reconeixement, el Govern Central, per mitjà de l’IDAE, ha volgut fer constar que des d’un poble del Vallès Oriental s’estan duent a terme accions positives en l’àmbit ecològic. La inauguració de l’hort solar el passat dia 10 de febrer va captar l’atenció dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió) i fins i tot altres municipis ja estan mirant d’adaptar a llurs realitats aquest gran projecte. Un altre exemple de com es pot fer bona política sense necessitat de dependre dels grans partits, esclaus de les seves estratègies globals i poc curosos amb els problemes locals.

Policies i educació

Sembla ser que el PSOE prepara les eleccions municipals i els diferents programes electorals. Hi destaca una proposta polèmica: l’assignació d’un policia local a cada col·legi per atendre casos de drogues, absentisme i violència. En algunes circumstàncies pot resultar beneficiosa aquesta mesura (casos de violència greus, assetjament continuat…), però no deixa de sorprendre en un partit que s’autodefineix d’esquerres i que col·loca (teòricament) l’educació com a prioritària. La vinyeta de Forges és prou il·lustrativa: l’important no és posar policies per calmar el personal, sinó educar des del principi, amb la família com a eix i amb l’ajut indefugible de l’escola. Amb l’experiència d’una llei educativa nefasta, que ens ha americanitzat vilment (molts alumnes no situen el seu país en un mapa i els és igual Suïssa que Suècia), ara ens americanitzen pel costat de la seguretat. El detector de metalls serà el pas següent. No és això, senyors. L’educació és un pilar de la societat i cal dotar de prestigi els docents per tornar a ser models ètics. La deixadesa educativa dels polítics no té nom. Les lleis en aquest camp s’han d’aprovar per consens i no per les dèries de la majoria de torn. Potser haurien de fer una llei per vigilar els pares amb policies que controlin si vetllen pels seus fills.

Les coses que passen

El passar de les coses que passen i la lenta descomposició de l’ésser en els seus components ínfims. Existim per no-res i ens aboquem al lleure per fer veure que som lliures. Diumenge efímer. Hivern que no és i primavera eterna. El plaer com a excusa per fer veure que no ens adonem del declivi. Som en un moment i deixem de ser tot d’una. Al capdavall, la vida ens atorga uns breus moments per sortir a l’escenari i interpretar el nostre paper de la millor manera. Fugissera, la noia captivadora ens abandona i no som capaços de seguir-la fins a la fi del món. Hi ha tanta bellesa en el món que no ho podem suportar. El cos perfecte de la noia fugissera s’esvaeix i només resta la cendra. Uns ulls que reien enjogassats es marceixen i unes sines voluptuoses davallen vers el terra inextricable. Vull jugar una mica més, crida el nen des de la seva cambra, cuirassa dels dies inicials. Jo també vull continuar jugant, crido jo des del meu refugi, però la joguina ja no hi és. Teranyines envolten la capa de plàstic que el temps ha malmès. El nen que jo era no serà més. He de fer l’impossible per recuperar-ne algunes empremtes.

Mòbils, el nou canvi social

Apareixia avui a La Vanguardia un interessant article del sociòleg Manuel Castells en el qual feia referència als mòbils com a gran transformació social dels darrers anys. L’article, força descriptiu, es basava en les dades quantitatives sobre l’ús d’aquests aparells en el món, que ha experimentat un augment realment espectacular. Es tracta de l’artefacte de l’individualista llibertari (esmenta ell), de la persona que no disposa de temps però que ha d’estar perpètuament connectada amb el món per mitjà de les xarxes de comunicació. L’àmbit dels negocis, l’educació, la privadesa, la família s’estan reconfigurant en virtut de l’impacte d’aquest objecte mínim. I també els adolescents i els joves han creat un nou codi per comunicar-se que els converteix en especialistes SMS. Tot això és cert. I no nego que el mòbil ha estat una revolució comunicativa sense precedents, tot i que discrepo d’un cert to apologètic en les paraules del gran científic social. El mòbil és útil, tot i que no imprescindible (vam estar moltíssims anys sense fer-ne ús i la terra no va alterar la seva òrbita), i contribueix de manera desesperant a l’empobriment progressiu del llenguatge. L’invent dels missatges de text amb limitació de caràcters ha fet aparèixer un argot en el qual les vocals han desaparegut i les normes ortogràfiques han dimitit dels seus càrrecs. Sí, un gran canvi social trobar exàmens amb aquestes formes vomitives o veure com els alumnes no han après que els mòbils es poden desconnectar. No en tinc cap dubte: per a mi el gran canvi social és internet, el naixement de la intel·ligència col·lectiva. Els mòbils poden esdevenir una eina de comunicació de primer nivell (i un element per defugir la soledat de l’humà contemporani), però no generen l’intel·lecte global, sinó la xerrameca interpersonal.

Possibilitats

Vet aquí que Déu s’avorria. Al seu davant desfilaven, com col·locats en un aparador, els mons possibles. Hi eren totes les opcions: un món escanyolit que de tan petit tendia a desaparèixer, un món d’egòlatres amb ferum d’estupidesa, un món excels de criatures semidivines, un de molt curiós on els ànecs jugaven al dòmino amb vestit de nit i un darrer on els planetes giraven al voltant d’un estel que ocupava un lloc menyspreable en el tot. El Senyor dels orígens, que no tenia rellotge perquè no havia creat el temps i no podia saber què és una brúixola perquè l’espai era indefinible, se’ls mirà encuriosit. Tots eren possibles però no tots superaven el principi de no-contradicció. En el primer va trobar un cercle quadrat, abominable figura que el contorbà; en el segon observà com els egòlatres ajudaven el proïsme; en el tercer els herois es dedicaven a l’onanisme sense fer ni cas de les heroïnes que endolcien el paisatge i que mataven el temps connectades a internet amb éssers molt lletjos que poblaven la república de Blog; en el quart els ànecs no podien suportar les derrotes del Barça i se suïcidaven en massa quan Valdés rebia un gol de ximplesa indescriptible. Finalment, en el cinquè es quedà embadalit observant les òrbites el·líptiques dels astres i la blavor d’un planeta estrany. Hi vivien éssers unicel·lulars i pluricel·lulars i, entre aquests darrers, uns bípedes sense plomes li cridaren l’atenció. Eren molt lletjos i es passaven la vida intentant crear cercles perfectes amb la pretensió de convertir-se en els reis de l’univers. Es dedicaven sovint a l’onanisme, però encalçaven heroïnes a la recerca del plaer (principi que un bípede que es deia Freud no parava de repetir), i es connectaven a internet amb connexions caríssimes que els impedien encalçar més heroïnes. Una república anomenada Blogosfera els feia perdre el temps amb uns espais que s’anomenaven posts i que estaven plens de spam. Els ànecs nedaven absents i no podien celebrar les victòries del Barça i les grans actuacions del seu porter. Déu veié que aquell món era bo i es disposà a crear-lo. Els altres havien estat possibles però només un podia arribar a l’existència. Va menystenir aquell bocí de món que s’esmunyia, aquell orbe farcit de jos desbocats, aquell paradís del plaer solitari i blogològic i aquell estany d’anàtids culers. Es quedà un instant (o com es digui abans de crear el temps) pensarós i taciturn. Si creava aquell món componible i defugia la contradicció, s’enfrontava al millor dels mons possibles, aquell més ric en realitats, més variat en les seves formes. El millor entre els que li mostrava l’aparador precòsmic, però no un món perfecte, ja que l’ens perfectissimum era massa egòlatra per crear un món en igualtat de condicions amb Ell. Seria un món existent i amb això ja n’hi hauria prou.

1. Déu, mogut per la seva suprema raó per escollir, entre moltes sèries possibles de coses o mons, aquell en el qual les criatures lliures haurien de prendre unes o altres decisions, tot i que no sense la seva intervenció, ha determinat que tot fet sigui cert i determinat per sempre, sense menystenir per això la llibertat d’aquestes criatures.

2. La bondat [de Déu] el va portar primer de tot a crear i produir tot el bé possible, però la seva saviesa el va escollir i fou la causa del fet d’haver triat l’òptim conseqüentment; i per acabar, el seu poder li va donar els mitjans d’executar actualment el gran designi que s’havia format.

Fragments de Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716): Die philosophischen Schriften. Extret de Russell, B. (1977): Exposición crítica de la filosofía de Leibniz. Buenos Aires: Siglo Veinte.

Hipocresia

Parla amb simpatia sobre casa nostra. Va dir que aprovaria l’Estatut que sortís del Parlament. Rialler, se’l veia compromès amb la millora de l’autonomia. Retard en la cessió de competències. Misteri en el món de la justícia, on la dreta s’imposa després de manipular-ho tot (típic estil de la dreta cavernària). President illetrat que afirma que aquells que arribin tard per culpa de Renfe, la culpa és seva: a qui se li acut demanar l’AVE amb tant de zel. Qui parla amb simpatia volia la pau i ara ja no se sap pas què vol. Bambi ha esdevingut l’home sense rostre (o l’home amb rostre de ciment). Hores de castellà i llei de dependència centralista. Les sabates li vénen grosses i el sabater ha plegat. Sota la innocència i la bonesa rousseauniana s’amaga la perversitat del príncep maquiavèl·lic.