El rei del pop

Vodpod videos no longer available.

Des de petit un ídol amb una veu inconfusible. Pell negra, inicis amb la Motown, destinat a marcar una època. L’èxit prematur, la precocitat com a senyal distintiu. Off the wall, un àlbum extraordinari i un ritme únic. La consagració amb Thriller, el disc dels rècords, el naixement dels videoclips amb durada de curtmetratge: morts vivents que ballen desmanegats i un somriure final satànic. La veu de Vincent Price. Un artista que esdevé el rei del pop per obra i gràcia del capitalisme global, anhelós de col·locar productes digeribles en el mercat. Beneficis inefables. La pell pateix un procés d’emblanquiment d’acord amb el desig de l’artista negre de ser com els blancs. Però no dimiteix de la negror de la música. Episodis obscurs amb infants, coincidents amb el seu declivi. La veu ja no és com abans, les cançons massa repetitives i de ritme fàcil. Progressiva pèrdua de la salut mental. L’artista és vulnerable. No tothom paeix l’èxit i l’admiració de milions de persones. Fàrmacs i drogues diverses. L’addicció fatal. Un atac de cor d’origen misteriós i l’accés al món dels finats. Neix la llegenda. La gent plora l’ídol i els seus temes de l’era del vinil i dels inicis del CD sonen com mai. Fins i tot alguns celebren que un nou Elvis ha nascut, un mite immutable que ha occit la persona, feta miques per culpa del determinisme de l’èxit. El rei del pop, monarca absolut d’un reialme que l’ésser humà concret ja no gaudirà. Jackson ha mort. De què serveix ser immortal si el no-res ha diluït tota presència?

Dit sigui de passada, reconec el talent de l’artista, però sempre recordaré les paraules de James Brown, que li va dir a Michael Jackson davant una actuació de Prince: “Mira i aprèn-ne”.

La regressió

alzheimer-259x300

El lleu fil de consciència es va desdibuixant com una línia esfilagarsada que davalla sense bruíxola pels camins de l’incert. Cada minut una regressió, un salt enrere en el temps que va esborrant les empremtes del que fou. Una veu esmicolada pel dany neuronal, unes forces que minven i unes extremitats que han perdut l’energia d’antany, quan colpejaven una esfèrica pels camps de futbol de Segona Divisió. Ja no ets tu, l’ésser meravellós que em convidà a entrar al món al costat de la mare. Ja no ets tu, el treballador incansable que decidia més que ningú en una multinacional, al costat de joves titulats que no sabien de pragmatismes. Ja no ets tu, la mirada perduda en l’horitzó de les vaguetats, ja sense expressivitat ni alegria. Quan somrius -moments excepcionals-, gairebé és Festa Major. És quan entenem que potser encara es remou la consciència al bell mig de la crisi cortical. Però, tot d’una, abandones el sentit i afegeixes una altra pèrdua al teu declivi. Cada dia és una subtracció, una regressió de l’aprenentatge, una fugida de l’existència hedònica i racional. Ja no ets tu, però continues sent el meu referent: el record del que m’has ofert no serà mai vençut per aquest mal terrible, aquesta agressió abjecta a la identitat. Cada dia te’n vas una mica més, pare. No perdré mai la teva lliçó vital, que m’ha ensenyat a ser en l’esdevenir de la dura realitat.

La revolta 2.0

logo

Alguns obsolets encara pensen que Internet és un joc de quatre arreplegats que es troben per minúcies. Pensen que les xarxes socials són un atac a la privacitat i que hauríem de prohibir el flux lliure de la informació. Creuen que la cultura no és lliure i que caldria prohibir les connexions als usuaris més arrauxats, que no paren de baixar continguts sotmesos als sagrats drets d’autor. Els que defensem la xarxa tenim clar que la interconnexió global d’ordinadors és l’invent del segle (o potser del mil·lenni?), malgrat que es poden detectar disfuncions o errades que són fruits de la fal·libilitat humana (en el món offline no errem mai?). I les xarxes d’interacció virtual han esdevingut un instrument per oferir una veu a aquells que l’han perdut, per culpa de governs amb ànsies totalitàries i de control omnipresent de les consciències. Els missatges dels manifestants iranians han travessat les fronteres gràcies al Twitter i dels internautes estrangers que han compartit els seus servidors. El ciberactivisme d’aquests intrèpids topa amb el tancament mental dels que encara creuen que els ciutadans poden ser vulnerats impunement sense que ningú no se n’assabenti. Amb Internet tots ho sabem i tenim l’oportunitat de denunciar-lo. La revolta 2.0 ja és aquí! Els manipuladors tradicionals es troben perplexos davant la revolució dels bits. Com ja sentenciava Albert Camus en el seu famós L’homme revolté, el cogito de la nova època ha de ser el “Je me révolte donc nous sommes”, jo em revolto des del meu enclavament virtual, per consegüent, som una sola veu que s’alça contra la tirania a la recerca d’una nova llar social i política.

Nou paradigma

castells

L’educació es troba davant d’un nou paradigma. Les propostes del govern espanyol sobre la imminent digitalització de les aules han servit per encetar un debat fecund en relació amb la integració definitiva de les TIC (i no pas testimonial, com fins ara) en els centres educatius. Com assenyala el sociòleg Manuel Castells en el vídeo (entrevista que aparegué ahir a TV3), els centres hauran de ser redissenyats perquè la transformació sigui efectiva, sense oblidar el canvi de mentalitat dels docents (cal reconèixer que un important percentatge tindria seriosos problemes per adaptar-s’hi). Ens trobem actualment amb una societat que utilitza amb freqüència les eines digitals i, paradoxalment, amb unes escoles ancorades en la cultura del guix, amb mestres dipositaris del saber i alumnes que han d’assimilar fil per randa allò que el mestre explica. El docent haurà d’entendre que no pot seguir en un reducte decimonònic sinó participar en els nous temps tot guiant els que han d’aprendre i aprenent amb ells. En una societat de xarxes el coneixement és col·lectiu, no existeix l’autoritat única, Aristòtil ja no és el Filòsof sinó que tots ho som d’alguna manera. No haurem de perdre, però, el contacte amb el món analògic, convertint el portàtil en un fi en si mateix: la idea clau és endinsar els actors de l’educació en la cultura digital conservant el llegat històric de la interacció concreta i material.

Temps

87220372

Temps per romandre amb tu i acaronar el cel de les teves carícies. Temps per saber que hi ha un bocí de tendresa enmig del combat. Temps per posseir la teva mirada i retre homenatge als ulls que contemplen el paradís. Temps per discutir sobre el ver i el fals amb la mare Filosofia. Temps per escriure i deixar les empremtes blògiques en la foscor de silici. Temps per ser en el marc de l’esdevenir ferotge que usurpa les hores al caminant. Temps per saber que el treball no és l’única ocupació de l’humà, sinó l’excusa per no ser autèntics. Temps per aturar-me un instant i recapitular sobre els episodis ardus de la vida. Temps per recordar aquells que ja no recorden, herois del món que un cop foren invencibles. Temps per als visitants circumstancials que s’adrecen al cosmos noètic de les xarxes socials. Temps per redactar un paràgraf qualsevol que ningú no llegirà.