El jo que som

200377522-001

A propòsit d’una discussió amb amics virtuals (i exalumnes reals) en el Facebook

El que som resplendeix en les nostres discussions sobre el món com a representació. Sempre la referència a aquest focus immutable i necessari, carregat de veritat, obert a allò que esdevé altre, a l’objecte clàssic disposat a ser posseït per les urpes de l’humà. Les màscares han ridiculitzat històricament aquest bloc de marbre pensant, ofegat pel vel de l’autocomplaença hipòcrita. On és el jo que som? Des de quina talaia observa les mònades de l’univers? Ens hem mirat sincerament i hem provat de furgar en el nostre esperit? Què hi veieu? En algun lloc es fa palesa la llum del coneixement? És que les idees brollen insomnes com llànties platòniques? Hi ha algú en les fondàries de la res cogitans? Només el buit de la por, la ràbia i la consciència. Les màscares són promeses efímeres d’estabilitat, empremtes sofístiques d’una personalitat que s’esmuny, atiada pels canvis sobtats en l’entorn carnavalesc de l’existència mundana. Hem de canviar la màscara perquè ens sabem fràgils i desitgem que l’altre estigui còmode en la contemplació de les nostres misèries, baldament restin tapades per una careta de sinceritat i bonhomia. L’altre ens ha de veure nets, bells, serens, intel·lectualment saludables, extravertits, disposats a ser compresos i a comprendre. L’altre capta la màscara però no hi veu el fons incorpori, potser perquè aquest fons mai no ha existit, potser perquè la màscara s’ha adherit tant a la pell que és impossible entreveure què s’hi amaga. El somni del subjecte ha esvaït la il·lusió de l’objectivitat.

Decir sujeto es enunciar una especie de esclavitud, un concepto. A ningún ser, aunque humano, se le presenta el sentir de ser sujeto. Eso ya es filosofía.  ¿Y es que acaso el filosofar es lo primario y original que el hombre hace? De haber sido así no podríamos hablar de estadios anteriores. ¿Se sintió Adán, este que conocemos, ser sujeto? La pareja sujeto-objeto no pudo aparecer sino en época muy adelantada del pensamiento. No parece que se encuentre ni en los presocráticos. ¿Cuándo comienza el hombre a sentirse ser sujeto? Cuando ha reflexionado, cuando se ha mirado a sí mismo. Mas lo primero en el ser humano no es mirar sino sentirse mirado, sin saber por quién ni cómo.

María Zambrano (2003): La razón en la sombra. Antología crítica. Madrid: Siruela, pàg. 186.

Anuncis

Itinerari màgic

Ahir no vaig postejar i no va ser perquè em quedés embadalit amb el Barça triomfant, sinó perquè vaig assistir a una magnífica mostra de talent amb la presència al meu poble de la gran actriu Montserrat Carulla. Presentava Itinerari de paraules, un recital literari amb els mots com a únic protagonista. Carulla, davant una trentena d’espectadors  que s’aplegaren a l’Ateneu de Sant Fost (una llàstima que el futbol guanyi sempre a l’art!), va anar teixint una esplèndida xarxa de paraules amb una selecció de poemes i contes que compendiaven les passions, els sentiments, les temences, els plors i els somriures humans. Començà amb Martí i Pol i anà resseguint, amb la seva veu serena i madura, el fil del viatge pels camins de la metàfora i la ironia. Pere Calders, Mercè Rodoreda, Josep Palau i Fabre, Joan Margarit, Sergi Pàmies, Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Maria-Mercè Marçal, Joan Salvat-Papasseit i León Felipe van emplenar el silenci en una hora i quart en què Carulla va saber combinar l’humor, la tristor, la sobrietat i la màgia que només saben oferir els textos ben declamats. Per un moment havíem tornat enrere, lluny de la societat de la imatge i de l’espectacle buit: érem convocats com a públic per algú que narrava històries i s’emocionava amb el ritme dels versos. Havíem reconquerit la terra perduda dels rapsodes.

Em permeto reproduir un dels poemes que més em va commoure. De Joan Margarit, dedicat a la seva filla Joana, es titula Súplica:

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Discurs de graduació 2008

Vodpod videos no longer available.

more about “standreutv: Ustream.TV Show, Chat Roo…“, posted with vodpod

[Estrenem StAndreu TV, la televisió del nostre col·legi. Si tot funciona bé, a partir de les 20:30, la graduació en directe]

Avui és el dia, el moment que estàveu esperant i que tanca una època molt important a les vostres vides. Com ja deia el savi Heràclit, tot flueix i en aquest flux inexorable es clou un període en què heu après els conceptes, les destreses i, sobretot, les actituds i els valors per enfrontar-vos a l’esdevenidor, al vostre futur esplendorós de joventut i joia. Són moltes les hores que heu passat aquí, a la vostra escola, de la qual avui us acomiadeu. I no tan sols han estat uns anys d’estudi, sinó també d’amistat, de coneixences, de viatges inoblidables, de moments de tristesa i de reptes que semblaven impossibles. Ho heu aconseguit, al costat dels vostres professors que en tot moment us han ajudat a superar els obstacles que apareixien pel camí, amb lliçons de ciència i d’art però també amb consells vitals i amb l’exemple del bon comportament moral. Heu anat construint la vostra personalitat dia rere dia, amb passió i enteniment, i de vegades us heu desviat d’allò que considerem correcte, tot i que heu sabut rectificar. Heu après que l’única forma d’aprendre és a través de l’error, el tret que ens constitueix com a humans, el nostre senyal d’identitat. Resulta difícil dir adéu, perquè heu compartit moltes coses i alhora heu creat llaços ferms d’amistat que haureu d’intentar conservar quan ja no coincidiu en el mateix espai, el vostre col·legi. I també les heu compartit amb nosaltres, amb llargues jornades de lliçons, d’exercicis i d’exàmens, sense oblidar els sermons morals del professor de torn quan alguna cosa no havia sortit prou bé. El temps us mostrarà que aquelles llargues jornades van ser un capítol únic de la vostra història, irrepetible, l’empremta d’un temps en què els sabers quedaven fixats per sempre al costat d’uns mestres que feien aparèixer la veritat com una bella terra conquerida. Uns mestres, un professors que mai no hem deixat d’aprendre amb vosaltres.

Ara toca escollir, fer ús de la llibertat. Us heu d’enfrontar amb un món de possibilitats, amb noves terres per conquerir, i ho heu de fer amb perseverança, amb esforç i sense defallir. Avui comença el viatge que us ha de dur a la plenitud i a la realització personal: us desitjo tota la sort del món i us demano que no perdeu mai la il·lusió de construir un món més just i més lliure.

Enhorabona, alumnes del Sant Andreu!

Sobre la creació

Avui comparteixo amb vosaltres un altre assaig que vaig escriure mentre cursava Humanitats a la UOC. Es titula Sobre la creació: religió, mite i logos i és de l’any 2001. Us en copio la presentació:

L’assaig que hem dut a terme tracta sobre la temàtica de la creació en les diverses religions, posant èmfasi en els aspectes propis del discurs mític que es poden detectar, així com el tall que suposa l’aparició del discurs lògic a partir del segle vi aC (naixement de la filosofia). S’ha mantingut una actitud crítica sobre la separació traumàtica d’ambdues formes de discurs i, en alguns casos, s’ha volgut veure una continuïtat entre ambdues perspectives. La creació és analitzada des de tres punts de vista: el primer, la generació de la realitat en la divinització dels elements materials; el segon, la creació per mitjà de la Paraula; i, en tercer, els problemes filosòfics de la idea mateixa de creació, que és rebutjada en el pensament grec, i la seva assumpció en la religió judeocristiana. Hem esmentat sovint Eliade com a fil conductor (la repetició de la cosmogonia com a tema recurrent) i hem recordat les reflexions de Lévi-Strauss sobre la lògica subjacent en les creences religioses, tot i que no es neguen els aspectes extraracionals que s’hi manifesten. Tanmateix, hem reflexionat a la llum de la filosofia sobre la mateixa coherència del concepte de creació, lligant-lo amb el temps i l’eternitat.

Enric Gil (2001): Sobre la creació (en PDF)

El mateix document, a Scribd

Contra la lògica

Sovint parlem de la lògica com el coneixement propedèutic que fonamenta la resta, la forma de tots els judicis en general i l’embrió del raonament matemàtic. En el nostre llenguatge els mots se succeeixen seguint un ordre, a partir de les regles morfosintàctiques. Hi ha oracions que no poden ser dites i que esdevenen breus interrupcions entre mots que no s’arrelen en una construcció raonable. Però també és cert que en l’art, la literatura, la religió i fins i tot en certa forma de filosofia asistemàtica (preferentment aforística), el lligam amb la tirania de les lleis lògiques desapareix i dóna lloc a l’esplendor del flux vital, el sentiment inconfessable, la contemplació extàtica de la bellesa i la percepció de la veritat apareguda sense la disfressa de la hipocresia racionalista. El vel només pot ser llevat sense prejudicis. Les cotilles ofeguen i acaben matant els esperits lliures. Alliberats, poden recuperar les metàfores fundacionals d’aquell temps en què la vida era un conjunt de versos en moviment.

Das Unlogische nothwendig. – Zu den Dingen, welche einen Denker in Verzweifelung bringen können, gehört die Erkenntniss, dass das Unlogische für den Menschen nöthig ist, und dass aus dem Unlogischen vieles Gute entsteht. Es steckt so fest in den Leidenschaften, in der Sprache, in der Kunst, in der Religion und überhaupt in Allem, was dem Leben Werth verleiht, dass man es nicht herausziehen kann, ohne damit diese schönen Dinge heillos zu beschädigen. Es sind nur die allzu naiven Menschen, welche glauben können, dass die Natur des Menschen in eine rein logische verwandelt werden könne; wenn es aber Grade der Annäherung an dieses Ziel geben sollte, was würde da nicht Alles auf diesem Wege verloren gehen müssen! Auch der vernünftigste Mensch bedarf von Zeit zu Zeit wieder der Natur, das heisst seiner unlogischen Grundstellung zu allen Dingen.

L’il·lògic, necessari. Entre les coses que poden dur un pensador a la desesperació es troba el reconeixement que l’il·lògic és necessari per a l’ésser humà i que poden néixer de l’il·lògic moltes coses bones. Es troba tan fixat en les passions, en el llenguatge, en l’art, en la religió i en general en tot allò que li atorga valor a la vida, que no es pot arrencar sense malmetre aquestes belles coses de forma irremeiable. Només els homes massa ingenus poden creure que la naturalesa de l’home pugui ser transformada en una que sigui purament lògica, però si hi hagués una sèrie de graus d’aproximació a aquesta fita, què podríem arribar a perdre seguint aquest camí! Àdhuc el més racional dels homes necessita tornar de tant en tant a la natura, és a dir, a la seva fonamental actitud il·lògica envers totes les coses.

Friedrich Nietzsche: Menschliches, Allzumenschliches (Humà, massa humà), § 31.

Els inicis de la humanitat

Com a homenatge a un dels mestres de la literatura de ciència-ficció, Arthur C. Clarke, una de les seqüències més extraordinàries i més profundes de la història del cinema.

He was also learning to harness the forces of nature; with the taming of fire, he had laid the foundations of technology and left his animal origins far behind. Stone gave way to bronze, and then to iron. Hunting was succeeded by agriculture. The tribe grew into the village, the village into the town. Speech became eternal, thanks to certain marks on stone and clay and papyrus. Presently he invented philosophy, and religion. And he peopled the sky, not altogether inaccurately, with gods.

Arthur C. Clarke: 2001: A Space Odyssey, I, 6.

Referències i casualitats:

Alírica
El bloc de Francesc Puigcarbó
La veu de T

Meditacions ciberculturals

09a.jpg Des de la nova ciutat els analògics demanen perdó per llur injustícia comesa contra els amos de l’orbe digital, ja que es paguen mútuament pena i retribució segons l’ordre del temps. Els defensors de la nova filosofia 2.0 s’esforcen en destruir les darreres bases de l’imperi dels àtoms, éssers arrelats a la matèria, passivitat difusa que no deixa entreveure les potencialitats del nou món. Continuen amb l’esclavatge del paper, antiecològica xusma que no deixa d’imprimir els pensaments que creixen millor en el cau de la intel·ligència col·lectiva.

La Nueva Ciudad de Dios no puede ser habitada por los cuerpos físicos y corruptibles de los mortales. La Nueva Jerusalén ha de ser habitada por seres espirituales, esto es, seres virtuales constituidos de la misma sustancia de la nueva ciudad celestial. El problema para los digitalistas es que, a diferencia de la antigua religiosidad basada en la creencia trascendente del más allá, han de habitar de alguna manera su tecno-cielo digital durante el tiempo que dura su vida. En la era del digitalismo, en la que la utopía ha de ser cumplida, no podemos conformarnos con la pasiva contemplación del paraíso a través de la pantalla televisiva. Necesitamos sumergirnos, viajar e interactuar; en definitiva, vivir plenamente el sueño digital. Es entonces cuando del oscuro fondo hermético del digitalismo surge naturalmente la idea de generar un doble digital del cuerpo humano, capaz de representarnos y vivir vicariamente nuestra existencia en este sobremundo paralelo. Nace así el cibercuerpo, nuestro doble virtual (un doppelgänger virtual), que poco a poco, en la medida en que despliega su múltiple y prodigiosa existencia, cobrará una importancia tal que hará que olvidemos nuestro cuerpo real.

A. Alonso, I. Arzoz (2002): La Nueva Ciudad de Dios. Madrid: Siruela, III, p. 146 i s.