Un home bo

Al meu estimat tiet Armand

Ens has deixat i em costa entendre el món sense tu. Imatges de la infantesa em vénen al cap i em dibuixen el teu somrís i la teva mirada sincera. Eres i seràs sempre el tiet. Vaig ser el teu fillol i em vas donar tota la tendresa en una època en què el franquisme moria i els aires de llibertat esclarien els núvols tirànics. No vaig notar mai en la teva veu irònica un bri d’hipocresia: eres la sinceritat personificada, la discussió crítica sobre política, d’un nacionalisme d’esquerres que oscil·lava entre molt nacionalista i molt d’esquerres i que a voltes dubtava sobre la pertinença o no a unes sigles determinades. Odiaves el sectarisme i eres fidel a la veritat, des de l’honestedat de l’art i dels colors de les teves aquarel·les i dibuixos. Sempre has estat a casa: és el que tenen els artistes, que són presents amb aquella mena d’eternitat que ofereix la materialitat decorativa de la llar. Ens regalaves sempre un dibuix per Nadal: paisatges de Catalunya, natures mortes, marines…, sempre amb aquell toc d’elegància i de personalitat única. La teva mentalitat era oberta, de tarannà dialogant, fugint de la timidesa que ens fa més petits. Fa uns anys va morir la teva dona i des de llavors afirmaves, sentenciós, que “la vida és una estafa”, enunciat apodíctic que el passat dilluns es va veure reafirmat. La vida ens obre a l’esperança del futur, al projecte culminat, que al capdavall és malmès per la dalla traïdora. Somiem amb un món millor i la nostra petita realitat s’escapça per la temeritat dels instants caducats. Avui t’hem dit adéu i jo encara no puc entendre el món sense tu.

Anuncis

L’hospital feréstec

El dolor i la torbació d’éssers esquarterats, amb la sang a punt d’escolar-se per la canonada de la desesperació. Plenes d’immundícia, les restes humanes esperen la mort amb un crit ofegat. El temps és el còmplice de la desfeta de tot plaer desfermat, que s’encalma amb l’arribada de les anyades sòrdides, quan el nus a la gola es pronuncia en veure com la ment davalla insomne buscant el recer de l’oblit. El món és un gran hospital feréstec i la guarició del dolor és la contemplació del ver en el portal de les absències.

El mínim detall

jardi

Les delícies i els plaers del jardí terrenal fins al mínim detall. Les figures impossibles, els cossos nus d’homes i dones de diferents ètnies lliurats al gaudi infinit al costat d’animals i plantes sorgides de la imaginació desbordant apareixen a l’ull humà amb tota la seva vitalitat. Màxima definició des del Google Earth per algunes de les obres mestres de la història de la pintura.

jardi2

Hyeronimus Bosch: El jardí de les delícies

El Museu del Prado en el Google Earth

Lloança de les Humanitats

En temps de crisi humanística i de despropòsit polític en matèria educativa, em permeto esmentar un fragment de l’autobiografia de Sartre Els mots (Les mots, 1964). Molta ciència per al món contemporani i els que cursen batxillerat de Ciències es queden sense admirar la bellesa de les arts:

Les vidrieres, els arcs boterells, les façanes esculpides, els crucifixs de talla o de pedra, les meditacions en vers o les harmonies poètiques: aqueixes Humanitats ens conduïen a la Divinitat sense fer marrada. Tant més que calia afegir-hi les belleses naturals. Una mateixa alenada modelava les creacions de Déu i les grans obres humanes; un mateix arc iris brillava en l’escuma de les cascades, mirotejava en les pàgines de Flaubert, lluïa en els clarobscurs de Rembrandt: era l’Esperit. L’Esperit parlava a Déu dels homes i era, per als homes, el testimoni de Déu. L’avi veia en la Bellesa la presència carnal de la Veritat i la font de les més nobles elevacions. En certes circumstàncies excepcionals -quan esclatava una tempesta a la muntanya, quan Victor Hugo estava inspirat- hom podia assolir el Punt Sublim on es confonien la Veritat, la Bellesa i el Bé.

JEAN-PAUL SARTRE (2005): Els mots (trad. de Josep M. Corredor). Barcelona: Proa.