La música d’un temps

El Palau Sant Jordi oferia un bon aspecte ahir dissabte per rebre la visita de Supertramp, banda mítica de pop-rock (amb intents de rock progressiu) dels anys setanta. Ja els havia vist els anys 1988, 1997 i 2002 (i al seu excantant Roger Hodgson, el 2008 i 2009) i sempre havia quedat encisat per la seva nitidesa sonora i la perfecció de les seves execucions musicals. De fet, com ja vaig explicar en un altre apunt, a la meva vida sempre han estat presents aquests sons i melodies inigualables, sigui amb l’aguda veu de Hodgson o amb el timbre més greu de Davies. Hi havia esperances de reunificació dels vells líders, però desacords de caire divers ho van fer impossible. M’hagués agradat moltíssim poder escoltar peces com Fool’s overture, Child of vision o Hide in your shell amb la banda i amb Hodgson de solista. Tot i així, sóc dels que reconec l’indubtable talent musical de Rick Davies, el fundador de la banda i el més gran (66 anys): en el concert d’ahir només puc dir que va estar genial. La lenta You started laughing, inclosa en el directe Paris (1980), va iniciar l’espectacle, seguida d’una magnífica Gone Hollywood (sobre la qual tinc dubtes si alguna vegada l’havien tocat en directe). Moments interessants van ser la vibrant Cannonball, únic tema de l’època posterior a la marxa de Hodgson, i From now on, amb final compartit entre el saxo de John Helliwell i el piano de Rick. El tren de Rudy va arribar a destí a l’hora que tocava (perfecta sincronització entre vídeo i música) i Another man’s woman ens va oferir un dels solos més increïbles de Davies, un pianista elegantíssim que posa els pèls de punta. Ell és el líder indiscutible: la seva presència a l’escenari, tot i la timidesa, és garantia de qualitat i l’edat no ha estat impediment perquè ens mostrés el millor de si mateix. He de reconèixer que és un dels meus ídols de sempre (no oblido Hodgson, Thomson, Helliwell i Siebenberg, els altres membres del Supertramp clàssic), ja que ha deixat empremta en la meva evolució personal, fins i tot diria que és el paradigma de perfeccionisme que també m’obsessiona. La part final del concert va oferir més èxits de Hodgson (amb les veus de Jesse Siebenberg -correcta- i de Gabe Dixon -més discreta) i es va cloure amb Crime of the century, un dels temes emblemàtics amb què sempre tancaven les seves actuacions. Va ser el moment en què vaig pensar que potser havia arribat el moment de l’adéu: dubto molt que tornin a tocar en una altra gira (els anys no perdonen) i és gairebé impossible pensar en una reconciliació entre els vells líders. Hem gaudit de la seva música -com també hem fet amb la de Roger- i això és el que restarà per sempre en el nostre record.

Temes del concert:

You Started Laughing

Gone Hollywood

Put on Your Old Brown Shoes

Ain’t Nobody but Me

Breakfast in America

Cannonball

Poor Boy

From Now On 

Give a Little Bit

Downstream

Rudy

It’s Raining Again

Another Man’s Woman

Take the Long Way Home

Bloody Well Right

The Logical Song

Goodbye Stranger

Bisos:

School

Dreamer

Crime of the Century

Anuncis

Iniciant

Un nou curs, nou temps ple d’esperances. Vides fràgils que s’enfronten al món real des de la utopia, la consciència que lluita per ser reconeguda en l’altre. Somriures i abraçades de petits cossos que ignoren la finitud de tot plegat, la brevetat del període que es presenta com una tirallonga inesgotable de tasques que s’acumulen i dibuixen un rendiment més o menys reeixit. Etern retorn. Sempre l’inici sense màcula, la caiguda en el pecat i la redempció. Avui semblava tot nou, a desgrat de la repetició i l’addició lassa de cursos des de les beceroles. Perquè no hi ha rutina en la construcció de les ànimes, en la lenta i  a voltes complexa maduració humana. El saber com a pretext per edificar els valors, els conceptes que constitueixen la clau de volta de la civilització, el sentit de la convivència. El canvi metodològic, que lentament es fa camí amb l’adveniment dels ordinadors per a l’alumnat, és la promesa d’un nou feix de relacions. El docent es descarrega de la responsabilitat de ser el transmissor unidireccional i esdevé el facilitador de l’aprenentatge, que no l’allibera de l’ensenyament, sinó que l’omple de nova llum. La llum dels rostres dels aprenents que es disposen a engendrar el coneixement des del cau més pregon.

Avui hem parlat a la ràdio sobre el nostre blog (una combinació perfecta, que reuneix el meu passat i el present: ràdio i blogs). Aviat us n’informaré, de la data d’emissió.

Un entre tants

El meu personal homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés i la primera prova amb Prezi. Cliqueu sobre la imatge per veure la presentació.

Accés al podcast: