El jo i el fragment

La subjectivitat 2.0 envaeix l’entorn telemàtic. Ja no existeix el subjecte arrelat a una unitat de referència, la substància clàssica que s’autoabastia i de la qual sortien els predicats com a grumolls ontològics. El jo s’ha fragmentat en mil bocins de significat que es despleguen en el ciberespai des de la virtualitat. Cada referència és un fragment viu que travessa la frontera dels bits i que pateix una mutació informacional des de la llar neuronal primigènia. Jo no sóc jo, sinó la meva presència feble en la totalitat intel·ligible. Els hipervincles exterioritzen el fragment dellà l’immediat blògic i la història de les meves entrades esdevé la cosificació del moment viscut en el defora.

Debat omnipresent

Tothom parlant del debat, sobretot els mitjans 1.0, que estan obsessionats amb llurs baralles ideològiques i que es mouen a través de les enquestes, degudament esbiaixades cap als seus interessos. Dos individus enfrontats davant l’audiència i una mecànica freda i robotitzada. Rajoy mira no se sap on i Zapatero l’escolta sense esma. Temes que es repeteixen ad nauseam i pensament unidimensional. Els mateixos tòpics de sempre. Sembla que la buidor intel·lectual és l’essència dels polítics de la pell de brau. Carisma inexistent, però una major humanitat per part del candidat socialista. Els del PP són una colla de dogmàtics encarcarats. I els catalans que ens ho mirem des de l’altra banda, orfes de pluralisme. I sort que acaba guanyant Zapatero, l’opció menys dolenta.

Escurçons

viborah.gif

Parlen i no callen i es dediquen a trair tot el dia, com si no tinguessin res més a fer. Creuen que la política és xerrar malament de l’altre, desprestigiant-lo i impedint que, malgrat la seva virtut, assoleixi el seu objectiu. Com escurçons malèvols accepten l’acordat i després critiquen els qui es van comportar de manera coherent, fent veure que l’acordat no és tan bo com en principi podria semblar. Bifronts impenitents, hipòcrites integrals, envaeixen la vida diària i embruten amb metzina verbal el territori dels honestos. Assedegats de poder, sublimen llur mediocritat amb els recursos dels tirans. Provoquen el plor d’innocents criatures amb l’execució arbitrària d’ordres nascudes de l’estultícia i s’amaguen en el cau llord, esperant el següent atac.

Un dels més grans

palauifabre.jpg

Silencis, inicis, aigües.
No hi ha, a la matinada,
cap primavera sense aire.
Les fulles de les paraules
cauen, arremolinant-se,
de la meva boca baixa.
Silencis, inicis, aigües.
El vent demana una flama
i polsa els dits de la flauta.
Paraules encar, paraules;
cada vegada més blanques,
cada vegada més aire,
cada vegada més altes.

JOSEP PALAU I FABRE: “Paraules (cerquen música)”, a Poemes de l’alquimista.

Capricis

Aquest és el darrer caprici que m’he fet enviar des dels Estats Units. Aquí han començat a arribar altres marques i models. Potser una revolució en el món de la lectura. Segurament conviurà amb el llibre fins que el format realment pugui competir amb igualtat de condicions. Com llegir d’una pantalla és esgotador, utilitzaré la tinta electrònica per als ebooks que he anat acumulant i també per a diferents articles en PDF (encara que en aquest format la font de lletra es veu excessivament petita: els haurem de convertir al tipus d’arxiu original de Sony).

Per cert, els darrers dies he estat un desaparegut de la catosfera: una petita crisi que esperem que no es torni a repetir.