Guix empedreït

Guix empedreït dibuixa volves còniques en la vulva còsmica dels sàtrapes galdosos. Un setciències passeja el gos pels carrers atàvics abandonats per les promeses consistorials. Desapareix en l’hora foscant del futur imaginari. Guix empedreït solca les clivelles del tàvec socràtic i menja les engrunes del diàleg platònic, agosarat vímet monològic de la cadira endoplasmàtica que va filar la bruixa. Aparegué un bon dia vestit de mestre enamorat, ulls clavats en l’estimada rossa que dibuixava ales d’àngel feréstec amb l’últim guix empedreït de la capsa màgica.
Anuncis

Autodidactes

Vaig començar en el món de la xarxa l’any 1997. Treballava en un altre col·legi, al barri de la Ribera de Barcelona, un centre en el qual no hi havia ni el Commodore 64. Sempre m’havia interessat la informàtica, des de la meva primera màquina, l’any 1983 (amb casset i televisor), i havia sentit a parlar de les autopistes de la informació. Aquell mateix any 1997 vaig iniciar els estudis d’Humanitats a la UOC (una experiència que no oblidaré, ja que m’ha permès entendre la dinàmica dels processos virtuals d’ensenyament-aprenentatge, ara ja com a consultor) i començava a interessar-me per l’edició de pàgines web. Eren les primeres proves amb els cercadors (Altavista, Yahoo, WebCrawler…) i les primeres incursions en el correu electrònic, del qual em declaro addicte conscient (m’agrada col·leccionar comptes de correu). Consultes en webs, projectes Gutenberg diversos i moltes hores d’indagació en un món no corpori que es presentava davant meu com una promesa de llibertat. Eren èpoques d’ordinadors de sobretaula precaris i de CD en els quals no es podia enregistrar res, però oferien un gaudi difícil de comparar. La televisió i la seva programació horrible havien passat a la història, ja que la màquina interactiva mostrava una varietat insuperable de recursos i de possibilitats comunicatives i informacionals. No calia seure davant d’una pantalla hieràtica sinó d’una interfície versàtil capaç d’anticipar una realitat de matisos que enriquien l’intel·lecte, a desgrat de les barriades pudents que encara l’habiten. Arribaren les descàrregues, el vídeo i el programari social i la renovació dels vells dissenys amb vies noves d’expansió per la xarxa. I ja s’havia fet present la blogosfera, el conjunt de textos i d’enllaços compartits en perpètua harmonia amb l’esdevenir. Sense rebre una educació formal, havia adquirit una experiència única que em permetria caminar per la virtualitat amb pas segur, creant exemplars duradors i espècimens contingents, només pel plaer de l’assaig a fi d’entendre l’error. Internet s’ha convertit, també per a mi, en la república etèria dels autodidactes.

El post d’avui robotitzat amb fonètica castellana (gràcies, Marcús)

Per cert, com l’assaig dóna l’error, acabo de descobrir que l’invent també es pot utilitzar en català. Un altre dia el posarem en pràctica.

La diferència

Els filòsofs al llarg de la història han reflexionat sobre la diferència entre els éssers humans i alhora han intentat entendre la humanitat sota paràmetres d’igualtat. Aquest és un dels conceptes més il·lusoris, ja que és evident que els humans som diferents, que hi ha individus més bells i altres més lletjos, més intel·ligents i més obtusos, més simpàtics i més antipàtics, etc. Podríem fer una llarga llista de qualitats i ens adonaríem que allò que enriqueix la humanitat en un ampli ventall de matisos són les diferències, els trets discordants, els desacords físics i psíquics. En l’àmbit de la política i de la societat, emperò, ha aparegut des de la Il·lustració el mite de la igualtat, la convicció que els humans han de travessar tots el mateix camí de drets i llibertats, l’inexorable via des de la barbàrie fins la civilització. El respecte als drets és una exigència del món contemporani a partir d’una ètica mínima que contingui aquells principis postconvencionals exigibles en una col·lectivitat de persones madures. Però no totes són madures ni totes poden judicar igual en els aspectes morals. Existeixen múltiples concepcions de bé (intents de creació d’ètiques de màxims) però el bé comú és més limitat, accessible tan sols als que capten els matisos de semblança en els ens dissemblants. L’Estat, escrivia Hans Küng, “no hauria d’imposar un sentit o estil de vida”, però “perquè en una societat plural puguin conviure diferents cosmovisions cal un consens fonamental entre elles”. Acords fonamentals per atènyer les diferències, l’essencial conflicte de les realitats humanes plurals i irreductibles.

Font: Hans Küng (1994): Proyecto de una ética mundial. Barcelona: Planeta-DeAgostini.

Anticipant Bolonya

header.jpg

Conferència a l’ICE de la UAB sobre l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), anomenat vulgarment procés de Bolonya. Ponent: Joan Carbonell Manils, vicerector d’Estudiants i Cultura de la UAB, vell conegut de les Jornades de Portes Obertes. Les universitats, comenta, han de fer un gir copernicà, un canvi radical per abandonar les estructures actuals, ancorades en el passat. Ara el professor explica, l’estudiant pren nota i després el professor avalua allò que l’estudiant ha apuntat. Model insostenible, 1.0, fora de lloc i de temps, però vigent arreu (calen Donaires per acabar amb tanta presencialitat analògica). El canvi consisteix a modificar els rols del docent i de l’estudiant: el primer deixa de ser el transmissor unidireccional del coneixement, ja que no n’és l’únic posseïdor (el coneixement es troba a les biblioteques, sí, però més que mai a les xarxes telemàtiques), i el segon esdevé el responsable del seu propi aprenentatge, guiat però no determinat. Bolonya és la consagració de les competències, de les destreses, d’allò que l’estudiant sap, però sobretot d’allò que ha de saber fer. A la meva consultoria de la UOC, la de Multimèdia i Comunicació, ja fa temps que treballem amb competències i els resultats són força positius, atès que l’estudiant (centre del procés) pren consciència dels seus progressos i observa com va adquirint els objectius, amb la transversalitat de la formació en TIC com a principal fita, element propedèutic que serà present al llarg dels estudis. Carbonell ha destacat que Bolonya vol introduir l’ample de via universitari en l’àmbit europeu, a fi de promocionar la mobilitat, amb uns estàndards de qualitat i un sistema comparable i homologable de titulacions. Els títols es reduiran a tres: grau, postgrau i doctorat i moriran de mort natural les diplomatures i les llicenciatures. Els graus a Espanya seran de quatre anys (amb un cinquè de Màster), mentre que a Europa l’estructura serà de tres més dos. Arriba l’autonomia universitària, ja que els títols podran ser dissenyats de manera lliure, amb una oferta sostenible i eficient (les filologies hauran d’unir-se per optimitzar recursos). I les hores ja no es comptabilitzaran en funció de la tasca del professor, sinó de l’estudiant, amb uns crèdits ECTS que equivaldran cadascun a 25 hores de treball de l’estudiant (ja m’explicareu com es farà el recompte d’allò que només es pot mesurar de manera relativa i que condiciona la càrrega lectiva). Només una part de les hores seran lectives, de presència a l’aula. Els docents hauran de reciclar-se i acostumar-se a l’avaluació continuada (a la UOC ja és típica i no representa cap problema) i alhora a controlar més la feina del grup-classe per poder comprovar fins a quin punt es dóna el compliment i l’aprofitament de les hores preceptives. Una redefinició de la universitat que esperem que no tingui les mateixes conseqüències que la famosa LOGSE en l’ensenyament no universitari. Preguem perquè almenys no malmeti el futur de tants joves esperançats en una formació de qualitat.

Espai de Bolonya de la UOC

Presentació PowerPoint de l’EEES (UAB, vicerectorat)

Astènia blògica

Fer vacances blògiques no és gens positiu. He abandonat les meves obligacions d’escriptor virtual durant uns dies i m’està costant moltíssim trobar un moment per editar un post digne. Potser és que no tinc res a dir o que tot ja ha estat dit. El llenguatge és la casa de l’ésser quan a l’habitatge hi ha algú. Sense persones no existeixen discursos. I el meu és un corc rovellat que s’alimenta de tòpics massa gastats, com si el sentit s’hagués fet fonedís per la claveguera dels mots. Vull fugir de la repetició fins a la nàusea dels mateixos fragments, bocins de psiquisme esmaperduts que envolten la rebotiga virtual de la consciència.