Curs d’hivern

curs_hivern091

Per no avorrir-me, durant el mes de febrer impartiré una nova edició del curs sobre blogs i Web 2.0 de la UOC (en sengles aules catalana i castellana), un tema apassionant que no para de canviar i que va evolucionant en temps real. Haurem d’afegir-hi aquelles noves aplicacions que han anat apareixent. Sembla mentida, però des de 2007, en què vaig impartir la primera edició, el panorama és ben diferent. Els blogs s’han estabilitzat i les xarxes socials han experimentat el seu màxim esplendor, sense oblidar els marcadors socials o els podcasts. Intentarem reflectir aquestes transformacions. Si algun dia desapareixo de la catosfera és perquè estic enfeinat amb el vessant didàctic d’aquest nou món que hem ajudat a construir entre tots.

Anuncis

Propietaris

Vodpod videos no longer available.

more about “Agencia Espa“, posted with vodpod

El liberalisme, que es basa en l’individualisme possessiu, proclama que cada individu és amo de si mateix i que ningú no té dret a vulnerar aquest territori sagrat, ni tan sols l’Estat. Recentment es parla de les xarxes socials (a partir de l’eclosió del Facebook) com un gegant que cal combatre i eliminar com més aviat millor, ja que compromet la privacitat i implica un risc per a la seguretat per la usurpació que terceres persones poden dur a terme de les nostres dades. Aquestes recomanacions alarmistes passen per alt que qualsevol pot modificar les opcions de privacitat controlant determinades variables (qui pot accedir al perfil, a les dades personals, a les fotos o vídeos on hem estat etiquetats…), encara que és molt convenient que vigilem quina aplicació volem instal·lar (i sempre ens demanen permís). S’han produït extralimitacions en aquest sentit i són menyspreables, però hem de partir del fet que Internet és un espai de llibertat i que la circulació de dades és inevitable (com ho és en un grup d’amics on hi ha un intrús que ens controla per després fer-nos xantatge). Sovint els usuaris són adolescents que lliurement etiqueten fotos i que posen a disposició dels seus nombrosos amics les imatges de les seves festes (que algun cop no són gaire edificants) o nouvinguts a la xarxa desconeixedors del seu potencial. Cal fer pedagogia de les xarxes socials però sense negar  la seva potència com a creadores d’identitat i generadores de lligams des de la virtualitat, un espai encara ignot per alguns legisladors.

Document: Recomanacions de l’AEPD sobre protecció de dades a les xarxes socials

Nodridora

84055206

La veritat és un cos de dona que il·lumina la foscor. Clares i distintes són les sines gràcils que ensopeguen amb el lleu i breu teixit que les embolcalla. La certesa són uns ulls verds que imaginen la bella serenor d’una tarda al costat del mar. No vull resistir-me a ser conquerit per aquesta allau de seguretats que m’ofereixen un recer enmig de la tempesta i les torbacions. És ella la veu de l’immutable. Vull capbussar-me, d’una vegada i per sempre, en el seu líquid nodridor.

Itinerari màgic

Ahir no vaig postejar i no va ser perquè em quedés embadalit amb el Barça triomfant, sinó perquè vaig assistir a una magnífica mostra de talent amb la presència al meu poble de la gran actriu Montserrat Carulla. Presentava Itinerari de paraules, un recital literari amb els mots com a únic protagonista. Carulla, davant una trentena d’espectadors  que s’aplegaren a l’Ateneu de Sant Fost (una llàstima que el futbol guanyi sempre a l’art!), va anar teixint una esplèndida xarxa de paraules amb una selecció de poemes i contes que compendiaven les passions, els sentiments, les temences, els plors i els somriures humans. Començà amb Martí i Pol i anà resseguint, amb la seva veu serena i madura, el fil del viatge pels camins de la metàfora i la ironia. Pere Calders, Mercè Rodoreda, Josep Palau i Fabre, Joan Margarit, Sergi Pàmies, Isabel Clara-Simó, Quim Monzó, Maria-Mercè Marçal, Joan Salvat-Papasseit i León Felipe van emplenar el silenci en una hora i quart en què Carulla va saber combinar l’humor, la tristor, la sobrietat i la màgia que només saben oferir els textos ben declamats. Per un moment havíem tornat enrere, lluny de la societat de la imatge i de l’espectacle buit: érem convocats com a públic per algú que narrava històries i s’emocionava amb el ritme dels versos. Havíem reconquerit la terra perduda dels rapsodes.

Em permeto reproduir un dels poemes que més em va commoure. De Joan Margarit, dedicat a la seva filla Joana, es titula Súplica:

D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis
i queda’t submergida en aquest pati,
com un naufragi, dins la nostra vida.
Entre el llorer i els testos d’aspidistres
de fulles verdes, amples i romàntiques,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Tot està preparat perquè tu hi siguis,
doncs, queda’t, per favor, i no te’n vagis.
Digue’m si te’n recordes: necessito
unes paraules amb la clara i fonda
veu de l’absència per preguntar-te
pel teu fugaç triomf sobre el mai més.
Però calles, descanses al passat,
aquest llit de tristesa fulgurant.

I així has anat tancant-te en la poncella
de la fosca durant aquests vuit mesos,
fins que ara, horroritzada per la llum,
sorgeix aletejant la papallona
pàl·lida, furiosa, de la mort.

Però, si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l’última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D’aquest matí d’hivern, amable i tebi,
per favor, no te’n vagis, no te’n vagis.

Sense qualitats

83491101

Sense cap gràcia, sortia cada dia de casa seva per anar a la feina. Duia una cartera de pell que li havien regalat els seus pares i en el seu interior s’aplegaven papers en desordre perpetu. Arribava a la feina cinc minuts abans que els companys, potser pensant que tindria alguna compensació en forma d’ascens, però topava periòdicament amb l’oposició del director, per al qual la crisi havia començat vint anys enrere. Vuit hores davant la pantalla de l’ordinador teclejant estranys caràcters que es diluïen amb el cansament, figures barroques dibuixant llàgrimes negres de desesperació. No tenia cap gràcia i la seva feina era un absurd, al costat de dones estupendes que es prometien amb nois joves d’ulls verds i que mai no li dedicaven cap somriure, a ell, fracassat en l’amor, en el joc i en el treball. Gaudia amb els SMS que li adreçava el seu amic de l’escola, retrobat a la xarxa social, i plorava per les nits mentre eixugava les frustracions amb els llençols mullats del sexe solitari. La seva vida era una tragèdia diària, atès que no posseïa la qualitat de la seducció, ni tan sols amb la veïna que s’havia divorciat tres mesos enrere. Volia ser feliç i temia que els anys s’esmunyirien sense remei  buscant una tomba confortable. No en tenia prou amb els plaers esparsos del cap de setmana: les pel·lícules ja no l’omplien i a la discoteca el soroll era eixordador. Es feia gran i el cap clarejava: lleus onades de cabell deixaven veure la pell blanca de la testa inescrutable. Desitjava que arribés el dia en què pogués editar el perfil del Facebook i posar que es trobava “En una relació”, però l’únic lligam seriós que mantenia era amb el seu gat, un persa tranquil que no oferia massa tendresa a un amo que s’enfonsava. “Un dia d’aquests desapareixeré sense deixar rastre”, repetia amb insistència mentre mirava les notícies de TV3 i un senyor de color que havia conquerit el cor dels americans. De sobte, una buidor infinita envaí el seu rostre, que féu davallar el seu cos com un titella malaltís. Renuncià a la vida, amb un somriure sarcàstic al rostre i una rosa de sang al pit.

Bolonyesos

Avui ens ha tocat la sortida amb els alumnes de 2n de Batxillerat a la UAB, en el marc de les jornades de portes obertes que organitza cada any la universitat. En acabar, divisió d’opinions: alguns han trobat les xerrades útils per començar a forjar el futur acadèmic, però altres s’han queixat de l’excessiu zel propagandístic dels ponents, amb lloances de la institució que, personalment, tenen un efecte contraproduent en els futurs universitaris. Mentre es desenvolupava la jornada, en algunes aules han aparegut activistes contraris al Pla de Bolonya, que han utilitzat llurs habilitats retòriques per convèncer els preuniversitaris de les calamitats que s’aproximen amb la implementació de l’EEES. I els docents assistíem a la conferència de l’exvicerector d’Estudis i Cultura de la UAB, Joan Carbonell i Manils (després ha arribat la vicerectora actual, per què no ha dut ella la conferència?), que s’ha entestat, al llarg de dues hores, de demostrar les mentides que hi ha al darrere de les protestes dels estudiants (en aquesta pàgina en teniu un ampli llistat), per exemple, referents al valor dels graus davant les llicenciatures, la incompatibilitat entre estudis i feina, la política de beques (que depèn directament del govern), la influència de l’empresa privada en el finançament de la universitat (que Carbonell ha xifrat en tan sols un 1 %) o la situació dels Màsters, que majoritàriament seran a preu públic. Davant d’aquestes interpretacions, és evident que en aquest tema algú no està dient tota la veritat o l’està disfressant a favor dels seus interessos. Segur que l’EEES no deu ser tan nefast com alguns proclamen (la uniformització de crèdits ECTS a nivell europeu i el còmput d’hores de l’estudiant no sembla dolent, igual que l’ensenyament per competències, que a la UOC practiquem des de fa uns quants semestres), ni la panacea com els responsables universitaris pretenen fer-nos veure. La LOGSE era també una llei avançadíssima i ja sabem on ens ha dut.

Altres posts sobre el tema:

Trobada setembre 2008

Bolonya i la UOC

Anticipant Bolonya

Facebook a la ràdio escolar

Avui us proposo que escolteu el programa que van realitzar unes alumnes de 1r de Batxillerat a la ràdio de la meva escola el passat dilluns dia 19. Hi trobareu una entrevista que em van fer sobre el fenomen Facebook. Us convido a escoltar-la en streaming (us obrirà el Real Audio), ja que el WordPress.com és realment problemàtic amb els embed.

Entrevista sobre el Facebook (minut 12:15)